El final de Pedro Sánchez

 Pedro Sánchez té molta sort. Ell va entrar en política disposat a arribar molt amunt, amb idees, amb ambició, amb conviccions. Les coses li anaven força bé. Llavors, ves per on, va tenir un cop de sort. Per neutralitzar la pugna entre els partidaris dels dos bàndols del socialisme espanyol, diguem que de retruc, el van elegir secretari general. El primer secretari general sortit d’unes primàries. Extraordinari.

I, naturalment, el secretari general passa a ser el candidat a president de govern. No ho té pas fàcil, però ves a saber. De més verdes en maduren. El partit està en hores baixes i a les urnes pinten bastos. Als socialistes els ha sortit un competidor per l’esquerra. Només es poden salvar els mobles quedant segons.

De cop, una altre cop de sort. L’aritmètica electoral posa sobre el tauler polític de Madrid uns resultats enverinats. Ningú està en situació de formar govern. Tothom demana una gran coalició dels socialistes amb els populars. Tots els poders fàctics del país ho tenen clar: no es pot deixar governar ni a Podemos, ni donar joc als nacionalistes. A més, ha crescut el bolet de Ciutadans que és obedient a totes les consignes. Un bloc de tres. Ja està decidit.

Però  Pedro Sánchez s’adona de dues coses: la primera, que en el govern de gran coalició no hi pintarà res, ni ell ni el partit que representa; la segona, que si dona suport al PP el lideratge de l’oposició queda en mans de Podemos. Mal negoci en tots sentits. Rajoy, veient que no li posen les coses fàcils, deixa passar a Sánchez al davant. Aquest ho prova sabent que no se’n sortirà, però espera aconseguir visibilitat política que bé mereix un esforç.

Les segones eleccions demostren que la visibilitat no ha estat suficient. Els resultats del PSOE són una mica més dolents. Però no s’ha produït el sorpasso temut. De manera que cal esperar la segona ensopegada de Rajoy, incapaç d’aplegar voluntats fora dels seus i dels de Ciutadans.

Clamen els poders per una abstenció que Sánchez no està disposat a donar. Ell, ben mirat, podria ser president. Només li cal sumar les discrepàncies contra Rajoy. Però els seus abominen de Podemos i dels sobiranistes. Paciència. Cal paciència. Ningú no vol les terceres eleccions. De manera que acabaran cedint. Serà president, per poc que li surti bé la jugada. Potser serà la seva oportunitat de resoldre el problema territorial, pactant un nou encaixa negociat, potser trobarà la manera de col·laborar amb els esquerranosos de Podemos.

.Salten totes les alarmes. Anatema!!! Què carai s’ha cregut aquest beneit? El fotran fora en quatre dies abans que no es posi la militància a l’esquena. Morirà políticament,  esclar. Però té molta sort.

 En altres temps, quan el general Prim va voler modernitzar Espanya i afrontar els problemes eterns del país, el van estossinar pels carrers de Madrid.

Torna a l'inici