He
de reconèixer que jo badava. Alguna cosa m’ha cridat l’atenció i he girat el
cap. Passejava pel bell mig de la Rambla. Era un capvespre suau de tardor. Les
taules dels cafès estaven atapeïdes de clients. He observat que un dels trams
de la terrassa, el de més cap al Pont de Pedra, estava ben buit. De manera que
he imaginat que l’establiment que el serveix havia tancat. I he girat el cap,
per pura curiositat. Patam! Un fort cop al braç i a la mà contra alguna cosa
dura.
-Perdoni
- he sentit que em deien de molt a prop. I he entès la situació: m’acabava
d’atropellar un ciclista. Per sort, no m’ha fet caure.
Me
l’he mirat amb mala cara. Els ciclistes tenen un concepte de la circulació
viària diferent: ells no s’aturen als semàfors, passen pels passos zebra com si
tinguessin preferència, circulen per les voreres, marxen tranquil·lament pels
carrers contra direcció... i roden per la Rambla. Jo no sé si ho poden fer o
no. No sé si tenen codi de circulació com els altres conductors. El cas és que
ho fan. Com que no contaminen, com que fan esport, com que són gent moderna i
progre... Es veu que ho poden fer. Si més no, ho fan amb perfecte impunitat.
Per cert: sabeu si tenen alguna assegurança de responsabilitat?
No
ha sigut res, em dic a mi mateix i començo a pujar cap a les Pedreres –
perdoneu la immodèstia, però baix néixer i visc a les Pedreres, a tocar de la
muralla. Quan sóc al Portal Nou i estic a punt de travessar-lo, gairebé ja és
fosc. No hi fa res. Quan jo era menut només hi havia una bombeta de 25 wats
encastada entre les pedres de la muralla per il·luminar tota la pujada. Ja era
molt. Si es fonia aquella bombeta estàvem unes nits esperant que la lluna ens
ajudés a saber on posar els peus. Ara hi ha llum a dojo, tan a les escales com
al carrer de baix. De manera que he pogut veure prou bé un home que venia per
l’esquerra i que s’ha arraconat per deixar-me passar sota el portal.
Educadament. El que no podia veure és que arran de paret hi duia un gos petitó
i probablement polit. I encara menys que entre el gos i el seu amo hi havia una
corretja.
Ja
he dit que el gos era petit. Per sort. He ensopegat amb la corretja invisible i
no he caigut perquè el gos ha cedit...
Sí,
he arribat sencer a casa. Tots els ossos sencers i al seu lloc. Puc estar
content. He travessat mitja Girona vella, he tingut dos accidents i he arribat
il·lès. Cada dia és més perillós viure a ciutat. Abans, fa molt de temps, tothom sabia què
havia de fer al carrer. Caminar per la vorera dreta, deixar pas a les senyores
i a les persones grans, córrer a fer l’amistat als capellans... Tot ha canviat,
per bé o per mal.
Pius, és lleig de generalitzar. Vaig (amb v) habitualment en bicicleta i, de veritat, no em sento gens identificat amb aquesta descripció que fas dels ciclistes. Hi ha ciclistes que, realment, son uns incívics i jo mateix els he retret la seva manera de circular a alguns d'ells. Com a ciclista respectuós que, crec, soc m'he sentit molest per aquesta teva lleugeresa.
Una salutació ben cordial.
Totalment d'acord, Pius. El gran gruix de biciclistes van per voreres, i no els hi es permès. Quants n'heu trobat que es parin en el semàfor en vermell, si és que van per la calçada? Molt poquets. Per què no preguntem quin és el percentatge d'atropellaments de vianants a causa dels ciclistes a Girona? Tot així, aquestes estadístiques no recullen els atropellaments, com el teu, Pius, que no ha estat denunciat. Les bicicletes s'han beneficiat d'una norma que no és per a ells, el de l'accessibilitat (per a discapacitats, gent gran, cotxets...) i poden superar amb molta facilitat la majoria de voreres. Les voreres les volem pels vianants!