El fanalet (conte de nadal)

La ciutat de Mariúpol, un històric centre de vida i activitat, s’havia convertit en una ombra d'ella mateixa. El que havien sigut cases plenes de rialles, converses a la vora del foc, nens corrent pels carrers, eren ara edificis desfets, parets esberlades i finestres que semblaven buides de tota esperança. El vent s’enfilava pels esvorancs deixats per les bombes, xiulant com si una ànima en pena que rondés aquell paisatge desolador. Feia temps que la vida de la ciutat s’havia esvaït sota el fum i la runa.

L’Andriy, un nen d’onze anys, caminava per aquells carrers, com una ombra més entre tantes. Feia temps que els seus ulls havien perdut l’espurna pròpia de la infantesa, substituïda per la freda realitat de la guerra. La innocència l’havia abandonat sense avís, deixant-li només la càrrega de la responsabilitat i el silenci. Ara caminava amb pas ferm, però sense una direcció clara, evitant els cràters de bombes i els edificis mig enderrocats que un dia havien format part del seu món. A cada pas, els records es confonien amb la crua realitat, i de tant en tant es preguntava si tot plegat no era un malson del qual s’acabaria despertant. Però la freda punxada de la neu sota les botes li confirmava que, per desgràcia, tot allò era molt real.

A casa, la seva mare, amb les galtes enfonsades i una mirada que semblava buida de tot menys de dolor, observava l’horitzó des de la finestra. Feia setmanes que plorava en silenci, com si les llàgrimes fossin l’únic rastre d’ànima que li quedava. Cada cop que es girava cap a l’Andriy o cap al seu germà petit, en Dmytro, semblava que una part del seu cor es trencava una mica més. El pare dels nens havia marxat mesos enrere, deixant la promesa d’un retorn que cada dia semblava més una cruel broma. I la mare, com tants d’altres, s’havia resignat a l’espera interminable.

En Dmytro, de set anys, era qui més havia canviat des de l’explosió que va ensorrar la casa del costat. Des d’aleshores, es refugiava sota les mantes, immòbil com una pedra, sense parlar ni menjar gairebé res. El seu únic murmuri repetit, com un mantra, era el nom d’un objecte que havia sobreviscut a la destrucció: el fanalet.

Per a ell, aquell fanalet era molt més que un objecte. Cada Nadal, la seva àvia, que ja no era amb ells, el penjava a la finestra de casa seva. Aquella petita llum, que semblava desafiar les llargues nits d’hivern, era un símbol d’hospitalitat. “Aquest fanalet guia els nostres àngels cap a casa”, solia dir l’àvia amb un somriure tendre, com si tot estigués sempre sota control. Ara, amb la seva casa destruïda i la guerra cobrint-ho tot com un núvol tòxic, aquell fanalet era l’última espurna d’esperança per a en Dmytro.

L’Andriy, conscient que el seu germà es tancava cada cop més en el seu propi món de silencis, va decidir que calia fer alguna cosa. Algú li havia dit que el fanalet encara penjava a la finestra de la casa de l’àvia, miraculosament intacte. Si el recuperava, potser en Dmytro retrobaria un bri d’aquella felicitat perduda. Però la casa de l’àvia estava a l’altre extrem de la ciutat, en una zona ara deserta, plena de trampes i perills. Els soldats patrullaven contínuament, i les mines estaven enterrades sota la neu, esperant pacients qualsevol pas en fals, com si la guerra mateixa tingués ganes de continuar jugant la seva  tragèdia  inacabable.

Una nit, mentre la mare finalment es deixava vèncer pel son inquiet, l’Andriy va prendre la seva decisió. Sense fer soroll, es va posar l’abric, aquell que ja no escalfava gaire, i va sortir al carrer amb un únic objectiu: recuperar el fanalet. El fred li colpejava la cara com un puny, i la neu cruixia sota les seves botes gastades. Les bombes havien deixat cràters profunds als carrers, i les restes dels edificis caiguts s’alçaven com gegants derrotats. La ciutat, que un cop havia estat viva, semblava ara un monstre moribund, respirant amb dificultat.

Després del que li semblaren hores de caminar, va arribar al barri de  l’àvia. El seu cor li bategava a un ritme frenètic quan va veure la façana mig derruïda de la casa. Els records dels dies feliços el van envair: nits de rialles, històries de temps antics, l’olor de menjar casolà. Ara, només quedaven runes. Però allà, enmig del no-res, el fanalet seguia penjant de la finestra, amb una llum feble però present, com si es negués a ser derrotat, igual que l’àvia. La seva mirada intentà reconèixer  aquell lloc tan familiar, tan seu. Però ja res no era igual. Una pàtina negra de brutícia i de fum ho emmascarava tot. Allà on volia veure-hi el record de les alegries infantils ja només hi trobava  ruina i desolació.

  Sense pensar-ho gaire, l’Andriy va córrer cap a la finestra i va agafar el fanal amb  mans tremoloses. Era lleuger, però pesava com si carregués tots els records del món. Quan la calidesa de la flama li va omplir les mans, va sentir una estranya barreja d’alleujament i tristesa. Allò era molt més que un fanal, era un fragment del passat, una part de la seva àvia que havia sobreviscut a la destrucció. Però just quan es girava per marxar, va sentir un soroll conegut. Uns passos. Soldats.

No podia perdre ni un segon. Va apagar la flama i es va amagar darrere d’un munt de runes. El cor li bategava tan fort que temia que els soldats el sentirien. Eren russos? Eren ucraïnesos? Tant li feia, perquè sabia una cosa: soldats i compassió no anaven de la mà en aquells temps. Va contenir la respiració, pregant que els passos passessin de llarg.  El temps es va allargassar  com si vulgués aturar-se darrera aquell munt de runa coronat per la neu bruta de tants dies.  Quan finalment es van allunyar, va deixar anar un sospir profund, com si hagués estat aguantant l’aire durant hores.

Amb les mans encara tremoloses i prement el fanalet calent contra el pit, va començar el camí de tornada. La foscor al seu voltant era tan espessa com els seus pensaments, però no es va aturar. Tenia el fanalet, i això era l’única cosa que importava. Ara aquella foscor ja se li feia menys feixuga. Tornava a casa,  segur de conèixer el camí. Ja no es podia perdre. Sabia que no es podia perdre després de tanta estona de patiment. Atent als sorolls, no fos cas que hi hagués alguna altra patrulla; els ulls ben oberts per imaginar més que veure  els munts de runa i de neu que feien més difícil el camí mig conegut, entre les siluetes  esquemàtiques dels edificis esclafats.  Va caure un parell de vegades, però sense fer-se mal.  No va sentir ni una rascada tot i tenir molta cura de no deixar caure el trofeu de la seva escapada aventurada.

Quan finalment va arribar a casa, el fred li havia calat fins als ossos, però no va parar fins a l’habitació d’en Dmytro. La mare encara dormia. El petit estava estirat, amb els ulls oberts, però sense cap mena d’expressió. Silenciosament, l’Andriy va encendre el fanalet, i la petita flama vacilant va començar a brillar, il·luminant l’habitació amb una calidesa gairebé màgica.

—Mira, Dmytro —va xiuxiuejar, amb la veu trencada—. He tornat amb el fanalet de l’àvia.

Els ulls del seu germà es van il·luminar, i per primera vegada en molt de temps, els seus llavis van dibuixar un somriure. Potser la guerra encara rugia fora de les parets d’aquella casa, però a dins, amb aquell petit fanal, l’esperança havia decidit quedar-se.

                            *     *     *

       Deixem aquí els dos germans. És Nadal.  Ja tindran temps de saber que la mica d’esperança que il·lumina els seus ulls té, molt probablement, els dies comptats.

A fora torna a nevar ja fa estona. Les sirenes d’alarma sonen fort, però a Mariúpol ja ningú no en fa cas.

 

.    Torna a l'inici 

Continua llegint »

Deixats de la mà de Déu (Conte de Nadal)

Déu ja n’estava ben tip. En nom seu es mataven els uns als altres a la terra sagrada que ell mateix havia ofert al seu poble. Els havia enviat el propi fill, temps enrere, - no sabia ben bé quan, perquè al cel no hi ha calendaris - i encara les coses s’havien emmerdat més. (Aquí cal aclarir que al cel tampoc no hi  ha ni boques ni culs. Per tant la paraula merda i els seus derivats són purament simbòlics).  No es posen d’acord  ni amb el nom: Jahvé, Adonais, Al•là, Déu... I mira que ho va deixar clar el creador des del començament: “jo sóc el que sóc”. Entesos? Es veu que no.

Tot això se sabia al cel. Hi havia xiuxiueig entre els àngels, que alguna cosa havien sentit. Uns explicaven una versió i d'altres una de diferent. Un arcàngel, que feia poc havia estat servint la Trinitat, creia saber que el Pare es queixava. “Què puc fer?”, preguntava.  Aquelles criatures del planeta Terra, minúscules formigues instal·lades  al racó més llunyà de l’Univers, semblaven incorregibles. Perquè les havia creat? Ni ho recordava. Perquè havia marcat els jueus com a poble escollit? Ni ho volia pensar. Perquè hi havia enviat el Fill a redimir-los? No es podia haver equivocat, però ho semblava.

Llavors va parlar al Fill, que era ell mateix, però separat, com l’Esperit Sant. (Aquest tema el deixarem, perquè ja se sap que és un misteri). Se’l va mirar als ulls i li va preguntar:

- Es pot saber què va anar malament? T’hi vaig enviar per instaurar el meu regne, el nostre regne, a la terra. Un regne de pau, de fraternitat, d’amor, de justícia... I ja ho veus. Es barallen com sempre però es maten més que mai, perquè inventen armes més poderoses, més mortíferes, més devastadores. I no veig que es pugui redreçar el panorama. Torno a preguntar: què va anar malament?

El Fill, cap cot, digué:

 - Jo, pare, algun cop els vaig dir aquella frase de “No penseu que he vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó l’espasa”. I també, si em fixo en el que van escriure els que anotaren les meves coses, feia referència a germans contra germans i pares contra fills... Però això ho recullen els cronistes molts anys més tard, més de cent anys més tard, que allà són molts anys. Jo diria que em van entendre malament. Són una mica rucs, els homes. Els vam crear així.

Es va fer un silenci. Després el Pare digué: "pensem-hi i en tornarem a parlar".

L’arcàngel no havia entès res més. Segur que l’Esperit Sant també digué la seva, però ell no l’havia sentit. L’Esperit Sant solia parlar molt fluixet, com si ho fes a cau d’orella.

Llavors un angelet entremaliat que sempre corria entre les cames de tothom, va recordar que creia haver sentit algú que deia que Déu havia pensat que baixessin a la Terra els tres de la Trinitat junts.

- Junts?? – va exclamar l’estol angelical

- No ho sé segur – dubtava - junts o separats. Però que baixaven.

I un sant baró, que tenia fama d’orella fina i els havia sentit, va intervenir dient: Sí, és veritat. Aquesta vegada hi aniran tots tres, a la Terra. Això ho va decidir el Pare. I encara sento aquell “tots tres?” que van exclamar com una sola veu el Fill i l’Esperit Sant. I el Pare aclaria:

-Sí, tots tres. Aquesta vegada no vull que res s’espatlli. Jo aniré amb els jueus, que són en meu poble escollit; tu, fill meu, que coneixes el territori, t’encarregaràs dels palestins; i a tu esperit, t’encomano els més difícils, els cristians.  Si tots creuen en l’únic Déu, que som nosaltres, han de fer les paus per sempre més. Tots a la feina, que és tard i vol ploure.

Ja ho veieu. Al cel també corren les noticies, més o menys encertades, com a la Terra. He de dir que m’han arribat altres versions dels rumors. Però em semblaren molt poc creïbles. Donem la versió per bona.

***

Pocs mesos després, la xerrameca celestial es va disparar. Tothom coincidia, sants, beats, ànimes pures, àngels rasos i arcàngels sublims: alguna cosa havia anat molt malament. Un desastre, segons lamentava un serafí daurat.

- Què ha passat?

 Al seu voltant es va formar una pinya de curiosos. Era molt estrany tot allò. Però el serafí va callar per discreció. Ell no diria res. Sabia, o creia saber, que Déu havia baixat a la Terra, que s’havia tornat a fer home per, ara sí, imposar la seva pau i el seu regne. Però res no havia sortit bé. Els homes s’estaven barallant i matant com sempre. Per poder passar desapercebut, Déu es presentà als homes en forma de família: un pare i dos fills. El fill gran ja aparentava més de trenta anys, el petit no més de dotze. (Algú havia gosat dir que l’Esperit, que era el petit, havia volgut aparèixer vestit de blanc, com si fes la  primera comunió. Però segur que eren fantasies sense cap fonament).  El cas és que van arribar a un poble miserable d’Israel. Hi havia la festa d’un casament, amb molta gent fent gresca i molts badocs. Allò els anava bé perquè semblaven convidats i ningú no preguntava res. Segueren a taula com tothom. Hi havia de tot i molt.

La gent semblava feliç i reia per poc. Comentaven les coses de sempre: que si la núvia anava prou mudada, que si el menjar era molt ben preparat, que si els palestins s’estaven passant amb els seus coets, que si Hamàs en podia fer alguna de grossa, que si el negocis anaven fluixets, que si aquest any ha plogut poc, que si el turisme no s’anima...

- I allò del vi? - preguntava una santa que s’havia despertat amb el soroll i els crits.

Sí, ben cert. Sembla ser que l’Esperit, enjogassat com un noi de dotze anys que era, els va convertir  en vi tota l’aigua que hi havia a  taula. Ningú va tenir temps d’adonar-se’n. Què pretenia el noiet amb aquell miracle, si és que el va fer?. Ningú s'ho explica. Així que probablement l’anècdota era producte d’alguna imaginació massa fèrtil. No li podem fer cas.

Sí que pot ser, perquè sembla lògic, que hi hagués música al carrer, com si fessin un concert. Una mena de festival o de trobada de músics coneguts o que es volien fer conèixer. Cada vegada més gent. Sembla ser que duien uns aparells que els permetien parlar-se els uns als altres a llargues distàncies.  Alegria, balls, xerinola, corregudes: festa total. (Algú va dir més tard, que no era un casament, sinó un festival de musica, i segurament tenia raó, però no té gaire importància).

Llavors es van sentir els primers petards o els primer trets, que ningú sabia què passava. Quan va quedar clar que eren trets, alguns s’amagaven sota les taules, d’altres fugien corrent. Explosions a tot arreu. Sang a tot arreu. Dotzenes d’homes armats que sortien del no res, amb les armes a la mà, disparant contra tothom. Diuen que hi va haver molts centenars de morts, molts ferits i que els assaltants, que eren palestins, s’endugueren com a hostatges una bona colla de persones cap als seus amagatalls de Gaza. Entre els hostatges hi havia, ves per on, els tres membres de la Trinitat en forma de família forastera.

****

Fins aquí el que es comentava al cel. Tot eren només rumors, suposicions, gairebé xafarderies. Però alguns àngels de la guarda, que havien tornat quan els seus protegits havien mort allà baix, n’anaven confirmant o desmentint els detalls. Déu no deia res. Les ànimes dels homes sants que s’anaven acceptant al paradís també sabien coses. No pas de la baixada de Déu a la Terra, però sí del l’atemptat terrorista a la frontera entre Israel i la Franja de Gaza, de la revenja jueva, dels hostatges, dels hospitals arrasats, de les escoles esclafades pels coets, de la gana i la por que, segons deien, havia esdevingut una calamitat. Milions de persones obligades a desplaçar-se cap al sud, sense aigua, sense llum, sense gasolina, sense res per menjar. I les bombes que no paraven.

- I Déu? – gosava preguntar una monja descalça, molt espantada.

No cal patir. Déu havia tornat, i era al cel. Els tres de la trinitat s’havien reclòs en algun espai discret i no en sortien per res. Mai van explicar la seva peripècia a la Terra. Però va anar arribant gent al cel, gent que havia viscut feia ben poc els seus darrers dies a Gaza, prop de la família divina. Uns havien compartit taula, d’altres foren agafats d’hostatges pels palestins, algun explicava com havia coincidit amb els tres forasters una complicadíssima aventura, portats d’un lloc a l’altre sense parar. Els havien repartit en molts petits grups i canviaven sovint una casa mig enrunada per un túnel excavat sota una ciutat, el soterrani d’una escola pel galliner d’una casa de pagès abandonada.  Duien ferits, malalts, afeblits per la gana i la set, d’un lloc a l’altre. Van ser uns dies inacabables de bogeria. I sí, la família de forasters hi era. Se’ls veia forts, valents, molt dignes. Ajudaven els malalts i els ferits. Bona gent.

- I van fer cap miracle? – volia saber un anciana resident, que havia regalat a l’església l’herència familiar, amb un mas a Castell d’Aro, que valia una fortuna. (Aquest detall m’ha cridat l’atenció perquè conec l’alcalde de Castell d’Aro i som bons amics).

- Miracle?  - va respondre l’hostatge – Cada dia que vam passar era un miracle. Cada bombardeig que esquivàvem era un miracle. Cada carretera que travessàvem sense entomar cap projectil de l’aviació jueva era un miracle. Ara, si pregunta si feien miracles com els de Jesús a l’evangeli, només en recordo un.

- Què van fer, si es pot saber?.

- En un dels túnels que travessàvem vaig trobar un rosegó de pa. Tenia tanta gana que, ni que fos sec i florit me l’anava a menjar. Però el fill gran em va dir: “espera, que el repartirem”. Era un tros de pa petit com el puny d’un nen. Ell el va començar a partir i anava donant una llesca de pa tou i olorós a cada un de nosaltres. Érem una quinzena. Aquell dia tots vam dormir tips.

Els àngels, els sants i les ànimes pures que se l’escoltaven, van dubtar d’aquell testimoni. Semblava massa fet a mida. Van somriure i callar. Certament crec poc creïble que el déu fill, viatjant entre morts, malats i ferits que podia guarir o tornar a la vida, s’entretingués en repartir pa al grup que – ell, que en seria també víctima, ho havia de saber – poc després seria esclafat per un míssil de llarg abast, que ben segur ja volava cap a la franja.

Quan Déu Pare va sortir del seu retir celestial va reunir tots els habitans del cel. Els va dir:

- Heu de saber que mai més, però mai més, faré res a la Terra. Ni tan sols enviar-los un diluvi o organitzar un xoc amb un altre astre. La Humanitat es destruirà sola. Ja podeu retirar tots els àngels de la guarda. I vosaltres només heu de vigilar que la plaga no s’escampi per l’Univers, que són ben capaços de fer-ho i malmetre tota  la meva obra.

Quan es va retirar, un arcàngel va mirar cap a la Terra, amb tristesa als ulls. Va dir, baixet: ara sí que estan deixats de la mà de Déu.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El cel de les oques

I Déu va crear les aus. N’hi havia de totes mides i colors. El món  es va omplir de cants diversos que es trenaven entre les branques dels arbres del paradís. Alguns passaven rasant sobre els aiguamolls curulls de mosquits, libèl· lules i tots mena d’insectes; d’altres aus habitaven a les altes copes dels arbres buscant larves i  erugues sota l’escorça morta; els menuts saltironejaven entre les bardisses, els més agosarats formaven una extensa xarxa vigilant sota els núvols per descobrir ratolins, talps i petis rèptils que s’amagaven entre els matolls. I, encara, els més prudents escrutaven l’horitzó i només aterraven per trobar aliment entre els ossos inútils de cadàvers oblidats.

Déu s’ho va mirar, va pensar que això estava prou bé i ho va deixar així. Per sempre més. Creixeu i multipliqueu-vos, els va dir. El món és vostre. Només us imposo una llei: que cap de vosaltres es mengi o mati cap dels seus  semblants. Això és abominació. 

A la Terra tot anava com estava manat. Cada espècie d’ocell aprengué a fer el seu niu. Els uns amb branquetes seques que traginaven amb tenacitat, d’altres amb fang recollit de les ribes dels rierols, els més indolents cavant una mica en la sorra tova, alguns excavant amb el bec a la soca dels arbres. Els agosarats buscaven la seguretat dels singles, prop dels cims o arran de mar. Tots aprengueren a niar prop dels seus específics llocs de caça o de pesca per assegurar l’aliment dels seus fills. 

I es van multiplicar, com havia de ser. I es van multiplicar també els altres animals que compartien aquell paradís: tigres, llops, homes, serps, elefants, rates, lleons, cocodrils, talps, granotes, peixos, escarabats, simis, aranyes, girafes i tots els que ara no em venen al cap. Tant es van multiplicar, uns i altres, que aviat no hi va haver prou menjar per a tothom. La vida animal creixia i creixia fins que la Terra ja no semblava donar per a tantes boques. Arribà la fam. 

La fam no té forma, és clar. Però em permetré pensar que s’assemblava a una serp, una serp que sabia parlar la llegua dels ocells. Aquella fam, aquella serp, va xiuxiuejar a l’orella de totes les aus de la terra: teniu gana i necessiteu alimentar-vos i alimentar els vostres fills. Déu us va prohibir matar i menjar els vostres semblants. Però Déu no té gana, no li cal menjar. Si us decidiu a desobeir-lo sereu com ell i no tindreu gana.

Els ocells, així temptats, s`ho van rumiar. Menjar carn d’altres ocells? Impossible. De fet, molts guiers no estaven preparats per pair la menja prohibida. Alguns, tímidament, aprengueren a trencar la clova dels ous dels seus congèneres per alimentar-se del seu sagrat contingut. Era el primer pas. No desobeïm, pensaven. Els ous no són encara aus com nosaltres. Però sovint trobaven algun ou nial, covat, amb el pollet a mig formar. Era un ocell allò? Van voler creure que no. Però quan no hi havia més ous per menjar trobaven als nius desemparats petites cries que eren poc més que un ou covat. I se’l menjaren. 

Quan Déu se’n va adonar, allò era una disbauxa total. El món de les aus s’havia apartat definitivament de les seves normes. Els hauria de castigar. Castigar? Com? No els podia pas expulsar del paradís, perquè aquell paradís que havia creat ja no s’assemblava gens al que ell havia ideat. On enviar els ocells? A un altre planeta? 

Li va ballar pel cap una solució dràstica, com la que havia anorreat els dinosaures uns milions d’anys  abans. S’ho mereixien, és clar. Però va recordar que allò dels dinosaures no havia sigut pas un càstig sinó un error en les trajectòries dels meteorits, la causa del qual encara no havia estudiat. A més, d’aquells dinosaures en descendien precisament aquests ocells. No era un mètode amb garanties suficients. Les extincions massives tenien resultats imprevisibles. Pagaven justos per pecadors. Calia una altra solució.

En la seva immensa bondat, Déu va decidir que calia redimir els ocells. Ell mateix es faria au i redreçaria les coses a la Terra. 

Així va ser com un vint-i-cinc de desembre de ves a saber quin any (el cel és fora del temps i de l’espai, ja ho hauríeu de saber), al mon de les aus, un colom femella va pondre un ou. El seu company de colomar en va estar molt content i parrupava al voltant del futur fill, i fins i tot ajudava a la coloma a covar-lo. 

El nadó va ser un mascle i els seus primers dies van ser ben bonics: visites, regals, festes.... Però us he d’advertir que ben aviat va tenir una vida molt agitada en tots els aspectes. No entrem en detalls. De gran es dedicà decidit a refer el regne de Déu al món de les aus. No se’n va sortir i, quan predicava als seus seguidor a la riba d’un riu poc ufanós, el va empaitar una gavina invasora que rondava amb el seu estol a l’aguait de possibles preses. No en va quedar res, del festí. Només els ossos. Diuen que la víctima, quan encara podia, va demanar als seus botxins: mengeu la meva carn, beveu la meva sang. Però no sembla gaire creïble. Sí que podria ser que es lamentés en el darrer moment: pare, perquè m’heu abandonat?

Els seus seguidors expliquen que, pocs dies després, Déu pare el va reviscolar i el va tornar el cel, exactament al cel de les oques. I que el té al seu costat, probablement a l’esquerra.

A la Terra es va conèixer la mala fi del colom diví i es contava com una rondalla, com un  mite. Quan arriba el Nadal la tradició humana ho recorda difusament amb un àpat familiar al voltant d’una taula ben parada, amb un pollastre – o un ànec, o un gall d’indi - de protagonista involuntari. Els ous de pasqua, de gallina o de xocolata, què recorden? I els infants canten enriolats, sense entendre’n el significat explícit: ara ve Nadal, matarem el gall.... 

Tot amaga un sentit ocult, esotèric, imprecís. Les tradicions i els mites són així.  Al nostre món, al món dels ocells i a tota la creació.  És per això que els grans erudits, els doctes exegetes i els més reconeguts teòlegs estudien el cas des de fa tants anys, sense ser capaços de donar-li una explicació definitiva.

 Torna a l'inici

Continua llegint »

L'última Missa del Gall

 És negra nit. Fa estona que el sereno ha passat amb la seva escala per encendre els fanals. A la Rambla n`hi ha tres i cremen amb petroli. Al sereno li agradaven més els antics, que gastaven oli i s’encenien més fàcilment. Expliquen que un dia va caure de l’escala i es va fer un trenc al cap. Quan el van socórrer es lamentava en el seu llenguatge poc desenvolupat: ai el tap, ai  te tou, el petoli can pianti no tema i no val des. Can Prianti va arribar a ser una llauneria important al mig de l’Argenteria. Devia subministrar llavors el petroli a l’Ajuntament.
Som, lustre amunt lustre avall, a mitjans del segle dinou. Que ben aviat, sense que el sereno ferit s’ho pogués ni arribar a imaginar, Girona seria la primera ciutat  de la península en tenir els carrers il·luminats amb electricitat. I la gent va dir: déu meu, és com si fos de dia!!
Caldrà esperar. Avui és negra nit a la fosca Girona del mitjans de segle XIX. Silenci i solitud en la boira humida i pudent que escup el riu escàs que intuïm a l’altra banda de la filera de cases plantades per la imprudència arran mateix de la llera. Només ressonen, amb ritme inexorable, pausat, insistent, les campanades de plom, la veu del bisbe, que escampa des de la trona pètria de Santa Maria la crida als fidels. El ramat és convocat a la cleda. Som a la nit de Nadal i avui toca Missa del Gall. Cal afanyar-se per no fer tard. Girona ha sopat a corre-cuita  abans de les deu per respectar les normes del dejuni i poder combregar. Els abrics gruixuts i les bufandes, els jerseis, els barrets, els guants i alguna manta han sortit dels armaris. Nets, espolsats, planxats. Els gironins s’han mudat, però amb respecte pel fred negre de la ciutat, un més a la família podríem dir, per abandonar aquella mica de caliu que queda colgat sota la cendra del braser.

***

La nau de Santa Maria acull els fidels. És un esclat de llum de tantes espelmes i ciris que cremen en la gèlida foscor i que les columnes gòtiques emmarquen fins al cel. Han començat els càntics i les lectures però la gent va arribant, com una riuada, per la Força, les escales de la Pera, Sobreportes, Lledoners.  Aviat no es podrà seure. Els bancs atapeïts de vestits foscos i mantellines negres ja no donen per més. Les capelles laterals es van omplint de fidels que seuen als esglaons de pedra freda. Després, la concurrència ha de seguir dreta el cerimonial que, resplendent, es desenvolupa al presbiteri. Hem sentit el bronze solemne del campanar retrunyir després del toc d’oració del migdia i del vespre i tornar a brandar a les deu del vespre per assegurar-se que cap fidel oblidaria el deure de la missa més important de l’any. Aquest darrer senyal tenia un altre significat: els fidels que volguessin combregar, que eren majoria, no  podien menjar res des d’aquell moment per cenyir-se a les normes establertes del dejuni.

***

A la plaça de les Cols, just on la primera volta del que ara és la Rambla, fa cantonada amb el carrer d’Abeuradors, s’hi està el vell Llimona. Tota la casa és seva. Té un petit despatx al que en podríem dir la botiga i fa vida al segon pis. Se sap que viu sol. No té dona ni fills. No us sabria explicar de què és el despatx. Sabem, això sí, que es dedica a deixar diners i que tota la ciutat el considera un usurer. Ha fet favors importants, diuen, a pagesos endarrerits, botiguers emprenedors, negociants de fusta, tractants de bestiar... I petits favors a mestresses de casa que no podien arribar a final de mes, a jugadors amb mala ratxa a les cartes, a petitburgesos que havien de pagar el casament d’una filla,... El senyor Llimona, o en Llimona per dir-li com tothom, es cobra els favors, naturalment. I se’ls cobra bé. Per això té fama d’avar, d’usurer.
 Sempre n’hi ha hagut, de persones o institucions que s’enriqueixen a costa de les misèries dels altres. No em seria difícil de posar sobre el paper tres o quatre noms de gironins que s’hi han dedicat de forma coneguda i ostensible. He vist, als matins de la meva infantesa, Rambla avall, els botiguers de tota la vida que obrien les portes de l’establiment i es quedaven al llindar, amb la bata grisa de cada dia, tot fregant-se les mans entre la boira enganxosa que arriba del riu, potser esperant el primer client, potser només pendents del veí que dugui el diari sota el braç per fer-hi un cop d’ull sense despendre els centimets del seu preu. Molts anys més tard, vaig conèixer un industrial, propietari d’una bòvila, de qui deien que era un usurer. El fet és que - essent milionari reconegut- em va rebre en un despatx que podia haver heretat d’un seu avi, sota la llum macilenta d’una bombeta de 25. Quan vaig comentar el fet, amics que el coneixien bé m’asseguraven que la seva gasiveria era tan decidida que tenia el pa tancat amb clau en un armari perquè la seva dona no se’l mengés.
A les onze ha començat el res de maitines. Set canonges i dos beneficiaris assisteixen al Bisbe en el ritual solemne. S’han revestit a la sagristia i en tornen acompanyats de dos patges que porten una safata amb els ornaments pontificals, mentre el sagristà prepara l’altar amb els escolans. Cada moviment era marcat i precedit pel porrer, perruca arrissada, massa de plata, vestit medieval. Aviat sortirà el bisbe. Un núvol d’encens perfuma i difumina l’espectacle. Els canonges, el sagristà i els acòlits recullen la Capa Magna i un espectacular elenc coreografia el cerimonial del revestiment del bisbe, des de l’alba i el roquet a l’amit i la dalmàtica passant per l’estola, la casulla i el pectoral. Finalment, la mitra i el bàcul, els símbols coneguts de la seva autoritat. Seurà a la Cadira de Carlemany. Sona el Cant de les Hores. Tot està a punt.

***

He dit que vivia al segon pis. Ho remarco perquè jo mateix, quan tenia sis o set anys, vaig viure al segon pis d’aquella casa. Era on s’estava la meva àvia paterna i els meus oncles. La meva mare era mestre i, quan va ser hora que jo ho anés a escola, es decidí pel col•legi de La Salle. Com que ella estava tota la setmana a Adri, em vaig quedar a casa de l’àvia Carmeta, la de la Rambla. Demano excuses per l’aclariment personal. Però ha anat bé. Perquè fou l’àvia de la Rambla la que em va explicar que l’avar Llimona tenia tots els diners al primer pis, al qual només hi podia accedir des del segon per una trapa i una escala de fusta que treia a la nit. Que la porta del primer pis estava tapiada. Tenia por que el robessin, és clar.
I ja que som aquí, potser cal que us expliqui com recordo aquella casa. L’escala tenia porta just al costat de la botiga de roba, a la primera volta, naturalment. Hi havia un primer tram costerut fins a l’entresol, tot de rajol vermell, molt gastat, fosc, que moria en una mena de replà esquifit a la dreta, amb una porta que sempre era tancada. Des del replà els esglaons es cargolaven en petits trams al voltant de la caixa d’escala fins a dalt de tot, on hi havia unes golfes, Comptant l’entresol, cinc pisos. Diria que els trams més alts rebien llum d’una claraboia, però no ho puc pas jurar.  En aquells anys de la meva estada a la Rambla, al pis primer hi vivia una dona amb un fill de la meva edat aproximada. Pel que vaig entendre era una divorciada d’abans de la guerra i vivia tancada al pis, per por que l’antic marit – que ara tornava a ser-ho, en haver-se anul•lat els divorcis– li prengués el nen. No ens vèiem  gairebé mai però tinc memòria d’haver-los visitat un dia. La porta es tancava per dins amb dos panys i una cadena molt gruixuda. La mare va explicar que ella mateixa feia de mestra del fill per no haver-lo de dur a l’escola. I, per demostrar-nos que l’ensenyament que li feia era bo, feu que exhibís davant meu els seus coneixements. Va recitar de memòria un text que deia més o menys: “la distància entre la Tierra y la Luna es de  tres cientos ochenta mil kilómetros, de modo que un tren lanzado a la velocidad de ochenta kilómetros hora tardaria....”  no sé quant de temps per arribar-hi. Segur que li va fer contestar de memòria algunes preguntes més a les que jo no hauria tingut resposta. Del nen no en recordo el nom i no en vaig saber mai més res. Els pisos també eren esquifits i freds, però tenien dos balcons que donaven a la Rambla i tres al carrer d’Abeuradors. Era d’agrair.

***

 
Just a  mitja nit callaven els salms, les antífones, els himnes i els sermons. Ja havia entrat la Corporació Municipal, amb l’alcalde al davant, per seure al seu lloc preferent del presbiteri. Els que anaven més tard empenyien per fer-se una mica d’espai. La nau era plena a vessar de fidels provant d’encabir-se en qualsevol recó, apinyats com si busquessin vèncer la fred amb l’escalfor del ramat. Tota la ciutat era allà, pobres i rics, nobles i plebeus, petits i grans. Els homes amb els barrets o les gorres a la mà, les dones cobertes amb grans mantellines negres que els tapaven fins als ulls. Tot eren mirades carregades de curiositat, de fe, d’admiració, de respecte, de por, d’esperança.
   L’entrada del Bisbe amb el seguici esmentat coincidia amb la primera campanada de les dotze.

***

 
En Llimona no va anar a la Missa del Gall aquella nit. Ell, que sempre tenia una oració a la boca, que es confessava i combregava cada setmana, que passava el rosari cada vespre, que se senyava abans de sortir de casa, abans d’anar a dormir, abans de seure a taula, que no tolerava paraulotes ni renecs davant seu... ell no va anar a la catedral com havia fet sempre des de petit. Tenia febre, tossia. Traginava una forta galipàndria, malgrat que sempre anava per casa amb abric i bufanda. O potser per això.  El cas és que no es veié amb cor d’anar a la missa. Es va cuinar una sopa de farigola, aprofitant el pa sec que li quedava al calaix, i es va ficar al llit com les gallines, en fer-se fosc, a covar el refredat. Es va adormir profundament sota el pes de totes les flassades que tenia a l’abast, arrodit com un cuc.

***

 
Les notes d’un harmònium supleixen discretament la manca d’orgue, que trigarà encara molts anys a tornar a ocupar el seu lloc a l’engavanyadora caixa de fusta que domina l’àmplia nau. Els cors afinats ressonen sota la volta apuntada i les notes semblen córrer enjogassades entre les filigranes barroques de sants i  retaules daurats de les capelles. Els fidels que han trobat banc per seure, missalet en mà, intenten seguir, o ho fan veure, les conegudes oracions llatines. El llatí dels grans misteris, la llum trèmula dels ciris, la música encisadora dels càntics, la mirada sabuda de tantes figures santificades en la foscor de les capelles, l’olor embafadora dels ciris i de l’encens, l’or dels ornaments, el ritme dels moviments dels oficiants, tot es conjura per transportar la massa grisa dels fidels a un altre món, tan imaginari com real.
Des de les trones es llegeixen l’Epístola i es fa la proclamació de l’Evangeli. Probablement en castellà. Potser en català. Fa de mal dir, ara. En la primera missa no hi ha homilia, que es guarda per les altres dues. Sí que hi ha comunió: homes i dones en files separades, no fos cas. De genolls i sense tocar mai la sagrada forma, com havia de ser. Els que poden es colen a la fila que és servida pel mateix prelat.

***

 
Quan va sonar la primera campanada de les dotze a la catedral el vell Llimona dormia profundament. La segona el va despertar. Havia sonat d’una manera estranya. Metàl·lica sí, però més seca, més forta, més... La tercera el va posar en alerta: no era la campana. El cop retrunyia en tot el pis, i fins i tot el llit semblava haver tremolat. Va esperar encara uns segons. Potser somniava?  A la següent  va entendre que passava alguna cosa. I que passava a casa seva. Es va llevar. Un altre campanada seca i un altre retruny. Estaven esbotzant la porta? Quan va entendre que no, s’adonà que el soroll sec venia del pis de sota. Els diners!! Estaven entrant al pis dels diners.
Va obrir la trapa, col•locà l’escala i, mort de por, va baixar. Desolat va veure a la vacil•lant llum d’una espelma, dues figures que entraven al pis a través d’un gran esvoranc que havien fet a cops de mall a la paret mitgera. Venien de la casa del costat, on, segons es va saber després, havien llogat un pis. En Llimona es va abraonar sobre els dos lladres, disposat a defensar el seu patrimoni. La lluita va ser desigual i el pobre usurer va acabar mort d’un cop de mall al cap. El van trobar al cap d’uns quants dies. S’havien endut, és clar, tot l’or i la plata que havia acumulat. El mort tenia a la boca un dit que havia arrancat en plena lluita a un dels lladres. S’hi havia fet amb les dents fins a la mort.

***

 
Ara arriba el moment més esperat. És ofertori. Tots els assistents podran besar els peus de la figureta de guix que representa en Nen Jesús que acaba de néixer. En un bressol de fusta folrat de palla. Un infant de pell tendre, ben ros de cabell, els bracets alçats, amb les mans obertes mostrant els dits separats, bolquers mínims, els peus encreuats, els ulls blavencs, potser amb un punt d’estrabisme inevitable... Al peu de la graderia del presbiteri, vetllada per un canonge i els escolans, la figura acolorida és adorada i besada amb devoció per tota la feligresia. La música i les veus del cor emmarquen amb solemnitat el gran moment.

***

 
No, mai no van trobar els lladres assassins. El pis de la casa veïna des del que havien preparat i executat el butron l’havien llogat amb un nom fals. L’única pista era el dit, però la policia d’aquells anys no va saber trobar la mà a la que corresponia. El crim va quedar per resoldre. L’àvia Carmeta em deia que tot Girona sabia que, poc temps després, va obrir botiga nova al carrer Ciutadans un comerciant que sempre més va portar guants, fes fred o fes calor.
 

Torna a l'inici

Continua llegint »

El llarg camí (conte de nadal)

    Fugir, sempre fugir. La por enganxada a la pell. Dies i dies de caminar i d’amagar-se, de buscar l’escalfor i el suport del grup, com un ramat encalçat pels llops, sense gos i sense pastor. La pols, la suor, la gana – potser ja només el record de la gana – el dolor coent de les ferides infectades, sense aigua, sense esperança.  Dormint quan es pot a qualsevol forat del rocam, en mig de les bardisses, sota els estels clavats en la negror del cel, o a l’ombra perillosa d’un arbre qualsevol.  

El grup ha trobat una clotada on potser hi havia hagut un pou. Una clapa d’herba ha marcat on gratar amb les mans fins a trobar una mica d’aigua tèrbola i fangosa. S’amorren a terra, ells i elles, amb desesperació. Aquella bassa inesperada els dona unes hores de vida, un alè per continuar caminant cap a una terra promesa on  - ho volen creure - ningú els voldrà matar, ningú els violarà , ningú els convertirà en esclaus. Ho han de creure i ho saben.

 Més enllà d’aquest horitzó en el que han hagut de néixer, hi ha un món de pau, amb llesques de pa amb mel i aigua clara, amb fruita madura a l’abast de la mà. Una terra ben regada per treballar, on fer casa i cuinar i estendre roba i criar els fills. Grans ciutats amb cases de pedra i llits de ploma; mercats acolorits amb menges vingudes de terres llunyanes  que endolceixen l’aire que s’hi respira. El paradís, potser. Un somni, segurament. Una raó definitiva per continuar caminant, fugint, amagant-se.

L’home de la barba seia un xic lluny del grup. Havia begut i regirava els parracs del seu vestit per buscar una engruna de pa o una arrel rosegada per matar la gana. No coneixia aquella gent. Quan aquell matí es va sentir encalçat al seu poble ho va deixar tot, germans, amics, parents, i es va confondre amb els fugitius que li marcaven potser un camí segur. Sí, pensava en els seus, en el poble cremat, en el tall esmolat de les espases. S’havia salvat, fins ara. Potser era l’únic. Tenia, és clar, l’esperança al cor que algun dia, si tot anava endavant, retrobaria algun dels seus parents.  Una esperança sense sentit, prou que ho sabia.

Ara veu unes noies que s’han arraulit un xic lluny de la bassa. No, no sap qui són ni d’on venen. Però entén que esperen que tots s’apartin per acostar-se a l’aigua. Tenen més por que set, es diu a sí mateix. Són molt joves, gairebé unes nenes. Han aprés a passar desapercebudes. Porten els vels al cap i estan molt quietes, juntes, com si formessin part del paisatge. Un paquet humà sota el sol. Un feix de temors i de vergonyes. Ha trobat una rel mastegada i se la posa entre les dents. Molt a poc a poc s’acosta a les noies. Sense parlar, els fa un gest de protecció i les acompanya a l’aigua espessa. Elles beuen protegides per la figura paternal que saben dreta al seu costat.  El paguen amb un somriure amable només intuït darrera els vels negres.

                                              🔅🔅🔅

El paisatge ha canviat. Després d’un petit coll rocós el grupet té al davant una vall que promet, amb una mica de verdor. Hi ha camins dibuixats i alguna cabana que fumeja. S’han separat. Una de les noies, es veia de lluny, espera un fill i no es veu amb cor de seguir les altres. L’home de la barba s’ha ofert a fer-li costat. Podria ser filla seva, però també una jove esposa. Ara això no ve al cas.  Ja els coneixem, ja tenen cara i tenen ulls i els podem posar un nom. Ell es diria Josep i ella Maria, si és que volem entendre’ns.  Sense deixar de caminar, han acceptat una mica de pa amb uns retalls de peix sec i l’aigua ja no falta.  Han dormit a la vora d’una fogaina de pastors i la nit ha resultat plàcida amb l’aroma de la sopa que han compartit amb uns sagals.

En Josep s’ha orientat després de setmanes de fugir. Aquell país no li és estrany del tot. Sap o creu saber que hi pot tenir algun parent llunyà, fugitiu d’altres desastres. Potser els acollirà, si el troben; potser els aconseguirà papers. Cal empadronar-se per poder treballar més enllà de feines miserables. Ara el viatge es torna lent, feixuc, farragós. La Maria es cansa aviat. S’aturen a les cabanes que troben canviant un plat calent i un jaç a la pallissa  per hores de feina tallant llenya, escurant corrals, rentant roba, adobant sostres malgirbats. La gent sol ser amable. Els veuen marit i muller, esperant un fill, fugint d’alguna guerra de la que només en tenen algun ressò llunyà.

Quan ja és evident que el part no es farà esperar, cal trobar un racó on aixoplugar-se. Han buscat aquells suposats parents d’en Josep, inútilment fins ara. Però sembla que serà possible empadronar-se. Ja ho afrontaran més tard, quan hagi passat el tràngol. S’arreceren en un antic corral abandonat. Allà esperen que la noia deslliuri. Després, déu dirà.

                                                          🔅🔅🔅

Llavors surt el sol. La terra és verda i el rierol canta d’aigua cristal·lina. El blau del cel sembla esclatar sobre el corral, formant una gran arcada. L’aire és net i porta aroma de romaní i de farigola. Algú, molt lluny , engega les notes manyagues d’un flabiol.  Fa de mal entendre tot plegat. Quan neix el nen tenim un batec d’ales sobre el miserable refugi, i s’hi acosten un bou i una mula que probablement s’han perdut. A entrada de fosc arriben uns pastors que duen llet acabada de munyir i formatge. Després s’ encén l’estel, un estel extraordinari que destaca en la nit màgica entre els milers de punts que decoren la bóveda celeste. I, encara que faci de mal creure, l’endemà es presenten tres mags que diuen venir de l’orient, amb una corrua de servents per lliurar al nadó uns regals de casa bona.

Potser va ser un somni. O va ser real. No ho sabrem mai. En tenim només el record de la parella fugitiva. Ho van explicar alguna vegada, per compromís, sabent que els que ho sentien no s’ho creien. Ells ho van viure i ells ho saben del cert. Val més no parlar-ne.

                                                     🔅🔅🔅

Diu la dita que “quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”. 

L’endemà de la visita reial va passar gent desconeguda. Lluny de l’estable. On anaven? Impossible de saber.  Cap  al tard va arribar un jove desorientat que demanava un mos per seguir el seu camí. Sí, ells encara tenien un tros de pa i un xic de formatge. S’ho va menjar a peu dret. Fugia. I ells també havien de fugir. L’encalçaven els senyors de la guerra. Si es quedaven allà, estaven perduts. No els va pas esperar. Aviat es va perdre en el revolt del camí, escapant de la desolació i de la mort.

Ho van entendre. Espantats, Josep i Maria, amb el nen a coll, es perdien cap a l’horitzó. La mula del miracle els va ajudar des de llavors per fer menys feixuga la caminada que es preveia llarga. I que ho va ser. Aquella nova fugida es dibuixà per antigues muntanyes, àrides planures, boscos espessos, rieres amables i rius cabalosos. Probablement aquell viatge cap a la llibertat va durar mesos. Però van arribar (val a dir que ja no tenien la mula, perquè s’havia estimbat en baixar una tartera), havent travessat moltes terres i sentit parlar moltes llengües.

El nou país que els acollí semblava certament el paradís. Tot eren camps ben conreats, camins empedrats; els pobles es veien l’un a l’altre  de tan a prop que estaven. I la gran ciutat, que era un jardí, amb els mercats curulls de tot el que podries demanar. Gent de tots els oficis coneguts, i de més que mai no havien vist, es guanyaven la vida  als carrers plens de gent i de carruatges. Havien arribant a xauxa, al cel, al somni, a la terra promesa dels llibres antics.

Tenien menjar a l’abast de la mà només de recollir el que sobrava, aigua a les fonts públiques, sostre als vells edificis abandonats... Trobar feina era més difícil, certament, per la manca de papers. Però sempre es podia fer un jornal escadusser. Vindrien temps millors. Aquell nen tenia el futur, un futur brillant, impensable, al seu davant.

La família aviat va trobat un recó confortable al fons enrunat d’una gran construcció de rajols i fustes. Quan hi van arribar, dirigits per un passavolant del carrer, ja hi trobaren centenars de persones instal·lades. Havien fet petites habitacions amb fustes i altres materials i s’hi estava bé. Feien focs per cuinar i per escalfar-se les nits d’hivern, que eren molt fredes, tot sigui dit. La Maria rentava la roba a la font, com les altres dones i s’havia empescat un joc de cortines amb el material que el seu home havia aplegat. A més, ell, traçut, com era, havia separat amb fustes i llaunes l’espai que feia d’habitació del que destinaven a cuina i menjador. Ara calia esperar. Tenien promeses fiables de feina, de papers, de casa... Fiables perquè tenien fe. Calia tenir paciència. Temps els en sobrava. Ja eren al seu lloc. El país del seu fill. La terra esperada des de sempre.

                                                          🔅🔅🔅

Aquella nit en Josep havia sortit a buscar llenya. Era fàcil aplegar fustes i mobles vells abandonats, tot i que cada dia calia anar més lluny, perquè feia fred i els refugiats aixoplugats al cobert augmentaven molt de pressa i tots feien foguera.  Va arribar força tard. Segur que la dona i el nen ja dormien. Estaven prou acostumats al xivarri que solia haver-hi molta estona. Quan girava la cantonada es va adonar que hi havia algun problema. Corredisses i crits primer. Després la pudor picant del fum. La llum calenta de les flames ja. Foc. Cridaven foc. Escapaven del foc. Les obertures de la nau que els havia acollit i el sostre mig enfonsat, escopien  glopades roents i una espessa columna de fum negre i greixós ho envoltava tot.

El van veure com entrava barallant-se pràcticament amb els que sortien desesperats, com travessava saltant els obstacles que omplien el terra, com intentava esbotzar el fustam que havia construït per fer-se un niu i com es perdia entre les flames. Llavors el sostre, el que quedava del sostre, es va enfonsar fent un soroll esgarrifós i macabre. Tot va ser una enorme flama, un infern que xuclava l’aire i ho consumia tot amb voracitat definitiva.

Quan, al cap d’uns dies, els equips que desbrossaven les restes fumejants de l’edifici van arribar al fons, entre els cadàvers recuperats hi van identificar el d’un home que abraçava dos cossos més, totalment calcinats: una dona i un nen.

                                                           🔅🔅🔅

El dol va ser general. Ho és encara. Jo mateix, perdoneu, resseguint el camí que sabem de les víctimes, m’adono que no sabria a qui acompanyar en el sentiment. Però sí que us puc dir que la mateixa nit de la tragèdia, en algun lloc molt llunyà, sota un cel presidit per una estrella inesperada, naixia un altre infant. Amb un bou, una mula, uns pastors, uns mags i un grapat d’esperances sota el braç.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El meu conte de Nadal 2019

Ningú no n'ha de fer res

No. No n’ha de fer res aquell periodista de Girona. Res. Me l’ha dut la neta d’en Pere i diu que són amics. Tan amics com vulguis, però aquestes coses es queden a casa. I sovint, quan són tan intenses, tan greus, tan íntimes, ni amb els de casa se n’ha de parlar. Un periodista!! Diu que vol fer un llibre sobre el poble. A mi ja m’està bé. N’és ben lliure. Es pensa que perquè sóc vell em pot prendre els records, que li expliqui la vida. Aviat en faré noranta, sabeu? I sí, hi ha coses d’aquell temps, de quan era menut, que les tinc ben clavades al cervell. D’altres se m’han perdut entre la boira dels anys.
El periodista de Girona volia saber què menjàvem, que collíem a l’hort, si de jove anava a ballar, perquè no m’havia casat... I encara més estrany: preguntava si a la casa hi teníem follets, o si ens feien màgica, o si s’apareixien els morts... Valga’m Déu! Es veu que més amunt, cap a muntanya, li han dit que sí, que els follets feien de les seves. Aquí, al poble, que jo hagi sentit dir, mai no ha passat res d’estrany que no es pugui entendre per la malícia dels veïns. O de la xerrameca de les veïnes. Però quan ha parlat dels morts he callat. Sabeu, a casa érem set germans: sis noies i jo. Dues encara són vives, però això no ve al cas. De fet, els pares van tenir dues noies més, però van morir abans que jo les conegués.
Quan tenia poc més de deu anys encara anava a estudi, és clar. Aviat vaig plegar, tot sigui dit. També feia d’escolà amb mossèn Ramon. No pas sempre, que ens ho repartíem amb en Pau de cal Sabater. Però em sabia totes les llatinades, jo. La mare era molt de missa i duia mitja dotzena d’ous al mossèn, d’amagat del pare, quan podia. Potser per penitència, que sovint es volia confessar. El pare també deia sempre que s’havia d’estar bé amb el capellà. Amb el capellà i amb la guàrdia civil. Teníem banc reservat a l’església, al segon rengle, perquè no érem pas dels més rics, però havíem pagat la fusta i el fuster. Deixem-ho estar.
Quan aquell home de ciutat que volia escriure un llibre sobre ves a saber què del poble em preguntava sobre els morts i els apareguts, jo vaig recordar la mort de la Mercè. Va ser a l`hivern, pels volts de Nadal. Feia tanta fred que s’havia glaçat l’aigua de la bassa. Als matins els terrossos del camp semblaven pintats de vidre i les herbes del prat punxons d’acer. La Mercè feia dies que estava malalta. No us sabria dir què tenia.
El metge que va venir deia “és com una passa, la febre li puja molt, ja n’he vist d’altres aquest any, però ella és forta, ella es refarà”. Aquells dies em van fer anar a dormir amb les dues germanes grans per deixar el meu llit a la Mercè, que havia d’estar sola. Jo sentia els passos de la mare a les fustes de la sala, i les veus del pare, i les anades de les germanes grans a la cuina a fer aigua per remei. Ho sentia de vegades, però m’adormia aviat. Me l’estimava, la Mercè, potser més que a les altres. Quan les grans es reien de mi o em feien la punyeta, ella sempre em defensava. Si més no, així ho recordo ara. Tenia set o vuit anys més que jo i que se sabés – i aquestes coses se sabien sempre als masos – no tenia cap vailet que li fes l’aleta. La Maria i la Roser tenien xicot mig formal i les altres encara eren massa petites per pensar en aquestes coses. Si us em podria explicar de coses dels amors de les meves germanes!! Semblava que no em veiessin quan la feien petar a la cuina, a la vora del foc, o al pedrís de l’era sota el noguer. Potser és per això que no m’he casat mai... Les conec tant, les dones!!

***

La Mercè – estava pensant en la Mercè – no millorava i el metge només receptava paciència i fe. Reseu a Déu, deia a la mare, com si calgués dir-li, pobra dona! Aquelles setmanes no vam deixar de passar el rosari cada vespre, havent sopat, per la salut de la Mercè. Però Déu no ens va escoltar. Era la seva hora. Jo abans d’anar a dormir feia un petó a la meva germana, com si volgués ajudar-la o com si me’n volgués acomiadar. No ho sé. Però aquella nit, quan la deixava al que havia estat i tornaria a ser el meu quarto, el seu respir ja era més una ranera que un alè.
Em va despertar el pare d’una revolada.
- Aixeca’t Josep. La Mercè s’està morint. Vesteix-te i corre a buscar el mossèn. Espavila’t!!
I prou que em vaig espavilar. Camisa, pantalons i gec va ser un moment. Cordar-me les espardenyes va costar una mica més, que semblava que les betes s’amagaven de la llum de l’espelma.
- Que vingui de seguida, sents? Penso que li ha arribat l’hora...
Quan vaig obrir la porta – ho sento com si fos ara – l’aire de la nit era com una paret negra i gelada. No hi havia lluna. Al cel, puntes d’agulla de gel. Encara vaig sentir la veu del pare:
- Corre, sents? I no t’aturis per res.
Déu meu si vaig córrer! Les cames em tocaven el cul. No es veia res, ni el camí ni les pedres, ni els arbres, ni els marges. Però jo tenia deu anys i allò era casa meva. Com un gat que fuig em vaig esquitllar pels corriols, entre camps i canyers, esquivant les pedres i els xaragalls. No vaig parar fins a la rectoria: potser un quart, potser una mica menys. No estava cansat, però sentia la cremor freda de l’aire al pit a cada alenada. Pel camí imaginava com hauríem d’anar a l’església amb el capellà per vestir-nos i agafar els olis sagrats. Potser voldria que jo anés al davant amb la campaneta, com és de llei. M’imaginava a mi mateix, de tornada, amb mossèn Ramon al darrera, revestit amb la capa pluvial.. Jo duria, ben segur, a més de la campaneta, un llum per destriar el camí, que el pobre capellà no tenia pas els meus ulls de gat...
Però res va anar com havia d’anar. La rectoria era un bloc de pedra gelada, massissa, compacte, amb portes i finestres escasses i difuminades en la foscor. Vaig trucar, primer fluix, després ben fort. Vaig cridar. I tornar a picar. Vigilava les finestres per si s’encenia algun llum. Negra foscor sobre negre foscor. Vaig pensar en el pare, en la Mercè. No podia tornar a casa sens el mossèn. Vaig agafar una pedra que feia dos vegades el meu puny i em vaig posar a picar la fusta vella del portal amb tanta força com podia. I cridant tota la l’estona:
- Mossèn, que la Mercè s’està morint!!
Els dits glaçats, balbs, rebien els cops com si la pedra els colpegés. Notava ara el nas i les orelles coentes de fred. Em penso que vaig plorar de ràbia. No em podia fer sentir. Fins que, quan ja no sabia què fer, es va encendre una mica de llum a la finestra que devia ser on dormia el capellà. Primer només una escletlla groga dibuixant un petit angle contra la negror. Però després es va eixamplar i a la vacil·lant claror de l’espelma hi vaig distingir la silueta del mossèn. Duia una mena de sarró al cap i crec que es tapava amb una flassada.
- Mossèn, que ha de venir a casa, que la Mercè s’està morint. El pare diu que no hi ha temps, que no passarà d’aquesta nit.
La silueta del capellà, immòbil, callava.
- Que no podem perdre temps, mossèn. Que el pare m’ha dit...
Encara silenci. Llavors vaig creure sentir que Mossèn Ramon parlava baixet amb algú, segurament al majordona, però no podia saber què deia. Llavors, sense aixecar la veu, mirant-me des de la seva finestra retallada a la paret va dir:
- Josep, digues al teu pare que la Mercè és molt bona noia, que no té cap pecat que li hagi de perdonar. Cap pecat.
- Però, i el viàtic? I l’extremunció? Els hi hem de dur...
Es va fer un altre silenci feixuc, glaçat, insuportable.- Que no ho veus? És negra nit i fa una fred de mil dimonis. No podré pas venir ara mateix. Però recorda i no oblidis el que ara et diré: la Mercè anirà al cel aquesta mateixa nit si Déu la crida. Així mateix ho has de repetir al teu pare i a la teva mare. Jo vindré demà, a veure com segueix.
I va tancar la finestra.

***

Va semblar com si la nit s’encongís, es fes petita, m’esclafés. El camí de tornada es va tornar llarg, fosc, esquerp. Què em diria el pare? Com li faria entendre la negativa del mossèn? Aguantaria la Mercè la febrada? Sentia por, molta vergonya i una ràbia incontrolable. Entre les ombres amenaçadores que travessava m’apareixien imatges recents: em veia a mi mateix, amb el roquet, fent sonar la campaneta davant l’altar; recordava mossèn Ramon pontificant des de la trona sobre els caps cots dels vilatans; em sentia a mi mateix sostenint el nen Jesús rosadet del pessebre davant la filera de creients que avança a besar-li els peus; veig el mossèn espargint la sal humida al llindar de les portes dels masos per alçar el pas i cobrar la dotzena d’ous obligatòria; sento a la mà el pes del ciri encès que m’ha tocat a la processó... I, per sobre de tot, sembla que em segueixi la mirada inexpressiva del Jesuset ajagut a la palla. És com una lluita de records, d’imatges: d’una banda la silueta endurida del mossèn a la finestra i de l’altra la nuesa tèbia de la figura de guix repintat.
Explico tot això que m’he callat davant el periodista, perquè és important. Va ser important per mi aquella nit de desembre, just abans de Nadal, quan es va morir la meva germana Mercè, que m’estimava tant.
Però a casa tot va anar bé. Ningú va cridar. La mare em va fer estar una estona arran del foc perquè em refès i em va ficar al llit. Havia de dormir. Necessitava dormir. Però la son no em venia. Els records de la meva anada a la rectoria es barrejaven amb els anars i venirs per la sala que retrunyien en l’empostissat. Semblava que ho veiés: ara li duen una tassa d’aigua, ara la mare la torna a acotxar, ara el pare s’acosta a la meva porta per veure si jo dormo... Impossible dormir aquelles hores que em quedaven de nit. Sort. Sort que no dormia perquè ho vaig poder veure tot.
Es va sentir ben clar com corria la balda de la porta. Això em va sorprendre. S’obria des de dins. No havia picat ningú, o jo no ho havia sentit. Potser mossèn Ramon havia tingut pietat de nosaltres i havia vingut. El grinyol de les xarneres que demanaven oli de feia temps. Després, remor de passos a baix, a l’entrada, molt tènues. Ara, a l’escala de fusta, poca cosa més que si pugés un gat. Algú que s’hagués embolicat els peus amb roba de llana o amb una pell de conill. Una pausa. Ara sí, ja a la sala, just davant la meva porta. Com un lleuger fregadís ala fusta. Vaig obrir els ulls com magranes. Hi havia una ratlla de llum a la meva porta, com si el visitant, fos qui fos, dugués un fanal a la mà. Ni una paraula. Jo, immòbil, arraulit entre les flassades, però amb els sentits alerta. Potser el metge? Impossible. La mica de llum es va difuminar. Es va perdre gairebé del tot. Potser la mort que venia a buscar la Mercè? Potser era la mort?

***

Les germanes amb les que compartia habitació es devien haver llevat. Estava sol. Vaig aconseguir moure’m i posar els peus a terra. Tan quedament com sabia em vaig dirigir a la porta i la vaig obrir una mica per mirar cap a la sala. No hi havia ningú. Era negra nit, però de l’ habitació on agonitzava la meva germana malalta en sortia una claror inexplicable que no il·luminava res però que vestia d’una aureola de tons blavosos el contorn de la porta. Crec que sentia una veu, però no era cap veu coneguda ni podia entendre cap paraula. Abans de travessar vaig mirar cap al quarto dels pares. Tot era fosc. Res no es movia. Només jo sentia aquella veu i veia aquella llum?
De puntetes, molt a poc a poc, vaig començar a travessar la sala en direcció a la porta oberta de la meva germana. Veuria la mort? El cor em bategava amb tanta força que semblava ben bé que s’havia de sentir des de molt lluny. Avançava a petits passets, tan a poc a poc que hauria dit que no em movia perquè la porta de la Mercè s’allunyava de mi. Era la por que em trabava els peus. Finalment vaig arribar a la porta i vaig quedar glaçat.
El llit de la Mercè era petit com un bressol de pessebre i la meva germana s’havia esquifit per encabir-s’hi a dintre. Però això ho vaig pensar més tard. El primer que vaig veure era el nen Jesús, el que hi havia a l’església i que jo presentava per Nadal als fidels perquè li besessin els peus. Era allà, dret, despullat com sempre, rosat i tendre, amb els braços alçats com si beneís i tot ell resplendia amb una llum tènue i difusa que ho omplia tot.
Ells no em veien. Jo, quiet al llindar de la porta. El petit Jesús duia penjada al coll una estola de la seva mida, com si fos un capellà menut que està confessant el malalt. Al costat, a terra, hi havia un petit recipient, com el que servien per portar els olis sagrats i que ho prou coneixia de la sagristia. El nen parlava amb la Mercè i la Mercè li responia, però jo no podia sentir o entendre el que deien. Llavors em vaig adonar que la meva germana somreia. I que el seu rostre es començava a il·luminar amb una mena d’ aureola-la rosada molt dolça. El somriure de la Mercè em va amanyagar l’ànima. Ara el cor ja no em bategava tan fort. Més aviat diria que se m’havia aturat per no perdre’s ni un detall del que estàvem vivint.
Vaig veure com Jesús s’untava els dits amb l’oli i començava a dibuixar creus sobre els ulls, el nas, la boca, el front, les mans, els peus... de la Mercè. No sé quantes creus va fer. Crec recordar que tres cada vegada. Però vaig sentir ben clar que, a cada creu deia: “Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. Amén”. Ho va dir tantes vegades que ho puc repetir de memòria. I sé que és veritat i que no ho vaig somniar, perquè els capellans del meu temps, i durant molts anys més, quan feien el ritual de l’extremunció deien una cosa així però la deien en llatí. Jo la sabia en llatí. Si ho hagués somiat Jesús hauria parlat en llatí...

***

No recordo com va desaparèixer aquell Jesús resplendent ni com vaig tornar al meu quarto. L’endemà la Mercè era morta. Va venir el capellà carregat d’excuses. “De mal pagador” , va dir el pare. Tornava a assegurar a tots que la nostra germana era al cel. Ell ho deia perquè ho havia de dir. Però jo ho sabia del cert. I, si alguna vegada a la vida he tornat a resar – que ho he fet ben poc, tot sigui dit – reso a la meva germana i li demano que parli directament amb Jesús. Ella i jo ja ens entenem. 
Ara, perdoneu, no tinc raó de callar-me la meva història? Què n’ha de fer de tot això aquell periodista de Girona que vol escriure no sé què?

Pius Pujades 

Ja deus saber que tinc editats dos aplecs de contes de Nadal.

El que porta per títol La naturalesa humana, el pots trobar a alguna bona llibreria de Girona. 

El 13 Nadals (segona edició de Pessebre amb figures), el tens a Amazon, tan en paper com en versió digital a ja.cat/13Nadals

Torna a l'inici

Continua llegint »