El cor també pinta

Us imagineu que en Lamine Yamal s'hagués enamorat de Mataró i hagués renunciat a canviar d'equip per molts milions que li oferissin? No rigueu. El futbol ens ha donat algun cas que s'hi assembla. Mireu l'Stuani. Podria haver buscat contractes més lluïts i més ben pagats, però va decidir quedar-se a Girona perquè s'hi trobava bé. Perquè hi tenia els amics. Perquè hi havia fet arrels. Ja diuen que el cor té raons que la raó no entén.

—I ara per què ens explica tot això? Si el Girona ja ha baixat a Segona...

No, avui no volia parlar de futbol. Volia parlar de pintura.

Fa uns mesos Girona, gràcies a la fundació Fita, va retre un homenatge excepcional a Vicenç Huedo. Vuit exposicions simultànies escampades per la ciutat. Confesso que no les vaig poder veure totes i encara me'n sap greu. Sempre he admirat aquest pintor gironí nascut a la Manxa, capaç de convertir sentiments en imatges i imatges en sentgiments, amb una naturalitat sorprenent. Emoció i tècnica.

Durant anys les seves cases de l'Onyar van tenir un èxit extraordinari. El seu hiperrealisme havia obert les portes d'un mercat internacional. Li van arribar propostes importants, fins i tot dels Estats Units. Molts haurien fet les maletes sense pensar-s'ho dues vegades. Ell va preferir quedar-se aquí, on durant més de trenta anys va formar generacions d'artistes com a professor de l'Escola municipal d'Art de Girona, a la Mercè. Va escollir la ciutat que estimava.

I mentrestant anava ampliant el seu univers. Els dibuixos a llapis, d'una precisió gairebé impossible; els horitzons oberts de la Manxa; les ribes del Ter; la costa abrupta de Portbou a Colera; les portes velles, corcades i cremades; els murs de pedra plens d'humitat; les natures mortes, tan senzilles com suggeridores. Sempre hi ha una mirada humana darrere de cada quadre. Sovint un misteri, un crit, una paràbola.

No sé si Huedo va renunciar a la fama i als diners. Potser simplement va escollir la felicitat. Hi ha persones que necessiten conquerir el món. N'hi ha d'altres que prefereixen estimar un lloc concret i explicar-lo millor que ningú.

Com l'Stuani amb el Girona. El cor, de vegades, també pinta.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Aigua a mar

Es veu que això del canvi climàtic ara ja no només va de calor, ara també va de pluges. Els que fa anys que fem vida a Girona ja sabíem que a la ciutat i rodalies hi plovia cada any a la primavera i a la tardor. I a la costa esperaven dues fortes llevantades: la de les faves i la del renta-botes, primavera i tardor. Ho teníeu entès així? No estrenàveu l’abric, vosaltres o els vostres pares, quan arribaven les fires?  

Les pluges de la tardor eren les més dures: la ciutat “feia aigües” per tots costats. Era el designi fatal de Girona, setges i aiguats. Per sort, les dues plagues s’han acabat, sembla. Les guerres ja no ens encalcen, les aigües les aturem a Susqueda. 

Però Susqueda...

Sí, Susqueda i Sau es van fer contra el parer dels gironins. Ens feien por. Així, de memòria recordo que jo mateix vaig publicar a la revisa Tele/Estel un extens reportatge sobre les prevencions gironines contra el projecte. I a Presència n’havíem fet bandera del perill d’unes rescloses que, en cas de fallar, arrasarien Girona i tota la vall del Ter. Però ningú de Madrid ens va fer cap cas. És que a Madrid patien pels botiguers gironins que havien de treure l’aigua dels seus locals inundats? No s’ho cregui pas. A la capital de les Espanyes patien perquè Barcelona no tenia aigua suficient. La podien anar a buscar a l’Ebre? Impossible: els aragonesos s’hi posaven de cul. Quedava només el Ter. I el Ter va ser, amb Sau i Susqueda fent de dipòsits per Barcelona.

Naturalment que els regadius del baix Ter se n’han ressentit. I molt. Però què hi farem. La Cambra de Comerç prou va lluitar per una escorrentia suficient, lògica, pactada. I ho van signar tots els que calia. Però, quan plou poc, el  Ter baixa capcot i escarransit. No es pot fer content a tothom. 

La ciutat ha assumit que la clova d’ou de Susqueda no petarà (ep, si no hi ha un terratrèmol important). Celebra que podem oblidar pràcticament les inundacions seculars. I potser espera que els barcelonins que es beuen l’aigua del Ter algun dia ens ho agraeixin. Mentrestant, calma. El clima va a la seva, els terratrèmols també. Qui dia passa anys empeny.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Economia dels cèntims

 

Quan deu valer un xuixo? La veritat és que no ho sé. Ho busco. Veig que me’n poden dur una dotzena a casa per 32 euros. De quina mida?  No ho diu. Una altra oferta: sis xuixos variats per 6 euros. Si fa no fa, des d’un euro a dos i mig llargs. Però a mi, permeteu que us ho digui, el que més m’interessa és el producte. De crema, acabat de fer, cruixent, De manera que imagino que vull comprar sis xuixos. Me’ls posen en una capça de cartró.  Què li dec? Són nou euros, m’invento. Entesos. Miraré de descarregar...  I poso sobre el taulell 900 monedes de cèntim. A 1’67 g. cada una, em trec de sobre un quilo  i  mig de coure i zenc. 
Té raó. A la fleca on els acostumo a comprar ho diu clar: “No acceptem més monedes de 1 i 2 cèntims. Merci”. Els entenc. Hi a qui no accepta bitllets de més de 50 euros. Llibertat de comerç.
El meu avi recordava que en temps roig, durant la guerra, es deia que els comitès de milicians que entraven a les esglésies i convents per fer-hi malvestats, hi trobaven saques plenes de monedes d’1 i de 2 cèntims (cèntims de pesseta, és clar). Saques plenes? Exacte. I perquè els devien voler? Per col·lecció? No. La jugada era d’alta volada: imagineu, si a tots els convents, temples, capelles, oratoris, ermites, catedrals, santuaris, col·legiates, abadies i  esglésies del país anaven traient de circulació les petites monedes, cada dia, sistemàticament, llavors els fidels, quan els passaven la bacina, no tindrien cap més remei que dipositar-hi monedes de 5 o 10 cèntims. D’aquesta manera es multiplicava per cinc la recapte sense  haver d’estimular la generositat dels assistents.
Se les pensen totes, els murris. Ells sí que podien comprar xuixos dels més bons, acabats de coure, cruixents. I  cruspir-se-ls. Potser acompanyant una bona tassa de xocolata desfeta calenta, fumejant. Sense haver de gastar els cèntims de les saques. És aquell ideal popular: “la dona borratxa i el vi al bot”. Però, sap què? val més que calli, que a cada paraula que dic em fico en un jardí nou. Un xuixo us costarà, si fa no fa, deu rals. Dos, cinc euros.

- Me fa – em diu un amic – que avui no menjarem xuixos.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Turistes que marxen

 Al carrer del Portal Nou, just darrera de l’església dels Dolors, hi ha uns pisos senzills que va construir en Nando Vilallonga fa molts anys per allotjar alguns dels vells immigrants que encara vivien en barraques a Montjuic. Amb el temps han anat canviat de mans i d’inquilins fins que ara alguns es dediquen al turisme. Probablement.

És dissabte al matí, abans de fires. Una família, dues dones i un home surten dels pisos que us acabo d’explicar. Gent discreta, amb motxilla a l’esquena, amb tot l’aire d’haver acabat unes vacances a la nostra ciutat. Tots tres porten a la mà una bossa negra de plàstic, ben lligada, que deuen ser les escombraries. Veig que miren amunt i avall del carrer. No hi ha cap contenidor a la vista. Parlen entre ells sense alçar la veu. No puc saber que diuen però entenc que la seva educació no els permet deixar les bosses al costat de la font que hi ha allà mateix, com fan tantes vegades alguns veïns (cosa que aprofita algun gos amb més gana que vergonya per esparracar bosses i escampar les deixalles). 

No, ells caminen cap a la plaça de la Mercè amb les seves bosses a la mà. Han d’anar a l’estació a agafar un tren? Tenen un autocar que els recollirà a la Devesa? Agafaran un avió a Vilobí?  No ho puc saber. El que sé segur és que no poden pas emprendre el viatge de tornada amb les escombraries a la mà. Vet aquí el problema. 

A més, perdoneu, posem que han triat perfectament les seves deixalles: una bossa amb el  vidre, una amb l’orgànic, una amb el paper. Posem també que encara hi haguessin els contenidors que hi havia a la plaça de la Mercè. Ells no tenen tarja per obrir-los. En tot cas els contenidors ja no hi són, ni oberts ni tancats. Al seu lloc hi aparca agraït un turisme de color blau clar. Arran de paret hi veig ja una dotzena de bosses negres, botides, lluentes. Els nostres visitants educats ho veuen clar: posen ben posades les seves bosses al costat de les altres. En castellà diuen “donde fueres haz lo que vieres”. Cap problema.

Em pregunto si hi havia una solució més correcte.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Geografia sentimental

Començo a caminar per la Rambla, com fèiem cada tarda, sortint de l’institut, quan tot començava aquí. De dalt a baix i de baix a dalt, mentre ens miràvem els aparadors, saludàvem coneguts i ens fèiem veure, discretament. La Rambla era la vida, la conversa, el vermut del diumenge. Ara hi passen turistes, sí, però ja no és tan nostra. Ha deixat de ser el cor de res.
. El centre de gravetat comercial s’ha mogut cap a l’altra banda del riu. Allà on hi havia establiments amb història, amb pols i amb empremta, ara hi ha portes tancades o marques impersonals. Les botigues d’abans, aquelles que feien olor de fusta i paper, han desaparegut sense fer soroll, com els veïns que no volen molestar.
La vella Girona ha anat canviant. No dic que estigui malament —que consti—, però jo enyoro aquella Girona una mica despentinada, amb cantonades sense rentar. Ara tot ha de lluir.  Allà on es discutia de política i de futbol, on es llegia el diari, es jugava a dominó i es feien tertúlies improvisades, ara hi veig turistes, quan hi ha sort. Al final del passeig recordo, sota les voltes, la farmàcia Folch i l’òptica Solà. Ara hi ha un establiment de gurmenderies.
I entro a l’Argenteria. Hi trobo a faltar així, de memòria, entre Ca les Capces i Can Maçaneda, la rellotgeria d’en Pere Petit, la llauneria de Can Prianti, la Casa de l’estilogràfica dels Imbérgamo, la confiteria Faure, cal Araus, les llibreries de Can Franquet i can Geli, l’òptica Orri i els que ara no sé concretar. Penso que cada un dels establiments perduts mereixeria un article, i per moltes raons. Només pensar en com explicar la casa de les Capces ja m’emociono una mica, Allà hi vaig comprar un pam de bandera catalana, quan vaig aprendre a demanar “cinta regional”, que de banderes no en venien. En algun moment ho hauré de fer, si ve al cas. És la més autèntica història de tots plegats. Sí, hi ha encara la joieria Quera, que va creixent, i la farmàcia Saguer, que presideix el carrer.
La ciutat ha millorat, esteu-ne segurs. Però jo hi veig un món diferent, amb menys noms propis, menys veus conegudes. Deu ser que em faig gran. O que ja no sé llegir el nou mapa de la Girona actual. De fet, estic vivint en el futur, exactament en el meu futur.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Arbres i gossos al Turó

Jo sempre n’he dit el turó, el Turó. Forma part del paisatge de la meva infància. S’alça al final de carrer de casa, ara passeig, a tocar de la pujada de les Pedreres. Què deu fer? Cinc metres d’altura? Potser quatre? En aquells anys i fins molt tard, quan van retirar l’hospital militar del vell convent de la Mercè, aquell turó només tenia una vessant de cara al carrer. L’altra cantó, a la vora de la muralla, era el pati de l’hospital. A la carena del meu turó, els soldats hi havien construït un mur de rajols, per limitar el seu pati de l’espai públic. En aquell mur hi va figurar fins molts anys després de la guerra un text negre sobre blanc “Moriran los asesinos de Calvo Sotelo. Venganza.” No crec que s’esborrés mai. Quan aquell espai a ser públic, el mur i el seu missatge van desaparèixer. La pineda que ombrejava la falda militar del turó va passar a ser un bosc públic.

Ara els veïns del barri estan dividits. L’ajuntament ha aprovat un pla de re naturalització del parc. Hi vol fer camins que permetin l’accés al turó de cadires de rodes, canviar els pins per un arbrat més de casa, assegurar el desguàs de tot l’espai per evitar xaragalls...  Si tot va bé, demà es trobaran els tècnics municipals amb els veïns disconformes i potser s’entendran. Hi ha un pressupost sucós d’Europa que no s’hauria de perdre. De fet, tots demanen el mateix: respecte per la natura del lloc, millors condicions pels passejants, evitar el perill de la caiguda d’arbres malalts,  assegurar un bon espai per la fauna...

Penso que es posaran d’acord. L’associació de veïns ha treballat per la concòrdia. Serà  fàcil si queda clara la finalitat última de l’actuació. Potser no cal moure tanta terra, potser no caldrà pavimentar tants corriols, potser no serà necessari tallar setanta arbres adults...

Ho dic clar, si fico cullerada en el tema és pels arbres. Tenim massa tendència a tallar arbres sense recordar que créixer és cosa de molta anys. Setanta arbres coll a terra em fan molta angúnia. Més que les cagarades de gos que alguns impresentables deixen allà. Entesos? Potser caldria dedicar uns diners a cuidar els pins malalts, a podar el que agafen formes perilloses, a regar-los. I pagar algú que vigili els amos dels gossos. N’hi ha de correctes, però hauríem d’escarmentar els que no ens respecten i ens deixen la merda dels seus cadells.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »