El burillaire

 

Evidentment,  és un sense sostre. Un rodamón, diríem. Però l’he vist més d’una vegada arran de muralla buscant un recés per dormir. Ara és cap a migdia, i el veig assegut a la placeta que va crear en Quim Nadal al carrer de Mercaders. Seu en un banc de pedra que li serveix de cadira i de taula. Ha deixat una bossa de plàstic blanc al seu darrera i porta a l’esquena el seu equipatge: una motxilla mitjana, sota la quan aguanta els cartrons que l’abriguen a les nits.  Ha escampat unes quantes burilles al seu davant, sobre la pedra, i esta cargolant una cigarreta, pacientment. Feia molts anys que no veia un burillaire, molts… Però es veu que no s’han pas extingit. El 2015, Ramon Solsona escrivia aquí mateix que n’havia vistos tres en pocs dies.

Molts lectors es preguntaran què és un burillaire. Si ho demanen a la AI els dirà: “Un burillaire és una persona que recull les burilles dels cigarrets i les neteja per vendre-les a les fàbriques de tabac per a la seva reutilització . Aquesta pràctica era comuna a Europa durant els segles XIX i XX “. Si m’ho pregunten a mi, diré que sí, que és això. Ara, no em consta que les fàbriques de tabac comprin o hagin comprat puntes de cigarret per re aprofitar el tabac. Aquelles burilles, ensalivades, brutes, plenes de nicotina, havien de fer una pudor espectacular.  Es clar que....ves a saber.

Després de la guerra, vaig viure a la Rambla amb el meu oncle Jaume. Era metòdic. Fumava cigarrets de picadura que es cargolava ell mateix, com gairebé tothom. Però no llençava les puntes. Les deixava curosament en un cendrer exprés. Quan en tenia tres o quatre, les desfeia i n’aprofitava el tabac. Ho havia aprés a les trinxeres, quan el tabac era introbable. Fumat el cigarret reaprofitat, l’oncle no guardava pas la burilla,  que era massa pudenta, però la tirava pel balcó per tal que algun burillaire la pogués recollir. Economia de guerra.

A la sortida del futbol i dels toros d’aquells anys de misèria, els burillaires feien l’agost: els queien molts puros a mig gastar, moltes cigarretes poc aprofitades... Es deia, i devia ser cert, que el tabac d’aquelles collites deixava un excedent que era venut, ja cargolat altre cop, al mercat soterrat dels miserables.

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Perquè he de votar?

 El meu avi em va dir: “quan hi ha eleccions, s’ha d’anar a votar; si tu no votes, d’altres voten per tu”. M’ho deia el juliol de 1947. Fa doncs 76 anys, i no ho he oblidat mai. S’havia convocat el referèndum de la Ley de Sucesión a la Jefatura del Estado. Segons aquesta llei, "España se constituye en Reino". També establia que el successor de Franco seria proposat per ell mateix. De manera indirecta, obria la possibilitat al retorn de la monarquia borbònica.
 L’avi va votar, però abans prengué totes les precaucions possibles. Va anar al col·legi electoral i va recollir dues paperetes, una amb el sí i l’altra amb el no. A casa les va comparar detalladament. Eren molt similars, però la del sí tenia el paper un xic mes gruixut. Això feia que el tacte fos diferent i que la transparència també  Per tant, va deduir, era impossible votar no sense que els membres de la mesa i els policies que els feien costat se n’adonessin.  Va optar pel camí del mig: agafà un vot del sí i tatxà el text imprès per escriure-hi a sobre un no.
Ara no us sabria dir si aquell vot arriscat, estudiat, suat del meu avi va comptar com a si, com a no o com a nul. Per l’avi, republicà de tota la vida i represaliat, era un  NO rotund.
Direu: i què? Si el 93% dels vots sumarem com a afirmatius, pel 4’7% de negatius i el 2’3% en blancs o nuls? Quina importància tenia aquell vot de l’avi? A veure: sobre la pregunta del referèndum, cap. Sabíem tots el resultat des que es va convocar. Valor estadístic? Ínfim: Nomes podíem dir que un 7% de votants havien aconseguit expressar d’alguna manera la seva disconformitat,...
_ N’està segur? I si el règim ja tenia els resultats previstos a la búlgara, i no li con venia de cap manera un 100% de vots positius?
_ Potser té raó. Vatja, segur que té tota la raó. No hi ha cap seguretat que es comptessin els vot emesos. Cap. Però tothom sabia que votar era obligatori i també sabia que era més obligatori votar sí.
_Llavors, torno a preguntar, de què servia el vot del seu avi?
_Sembla mentida que no ho hagi entès. En primer lloc i sobretot, votar serveix a un mateix. És un acte d’afirmació personal, és l’exercici de la sobirania (encara que no sigui reconeguda)  Aquell vot em serveix a mi.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

Una Girona de novel·la

Fa uns anys em va trucar l’Assumpció Cantalozella. Des del moment  que  es jubilà de professora no parava: llibres i més llibres, xerrades, política. És admirable el seu delit, la seva empenta. Entre  dos llibres, - L’amor secret del rei Jaume, que ja havia sortit, i El confident dels reis que estava acabant – tenia al cap una novel·la que retratés la societat gironina. La veritable, amagada, potent, inexpugnable i decisiva xarxa social de la ciutat. Com que ella no és de Girona va pensat que jo, que en sóc i me’n sento de cor,  la podia ajudar. Creia en  la possibilitat de fer un llibre a quatre mans. “Tu coneixes tothom”, em deia.
 S’equivocava de mig a mig. La Girona que  conec és només la crosta cremada de la pedra monumental, el resclosit pudent de la repressió postbèl·lica, la por enganxada als abrics dels vençuts, l’anar tirant dels botiguers que esperen els pagesos del dissabte, el caminar solemne dels canonges que desfilen a toc de campana a mitja tarda, les files inacabables de seminaristes espantats que van a jugar a l’altra banda del Ter, les parelles que s’esmunyen entre els arbres de la Devesa quan es comença a fer fosc, l’escrivent encorbat delerós d’arribar a temps a la segona feina, la negror de les dones que s’encaren al matí gelat per fer el primer torn de la Grober... M’explico?  La meva Girona és la dels que no interessa a ningú, la que només existeix al padró municipal, la dels que feien cua per uns grams de sucre quan hi havia racionament. No, no és aquesta la Girona que necessitava l’amiga escriptora. Ella volia grans famílies, gent de pes, gent que mana, que ha manat i manarà sempre. Els especuladors del sòl, els constructors, els que prenen decisions des de l’ajuntament o des de la diputació o des de despatxos amics que mouen fils de casaments i d’aliances. Ells protagonitzarien, ben segur, una novel·la extraordinària que tindria molts lectors i que es vendria com l’aigua, aquí i fora d’aquí, si destapés l’entrellat de la política ciutadana de postguerra. Li desitjo molta sort a l’amiga escriptora. Que trobi algú ben informat que li desveli els secrets – massa sovint sòrdids o macabres, potser criminals, sempre amagats – que enriquirien les pàgines del seu llibre. Si és així i m’ho demana, miraré d’ajudar-la a pintar el decorat urbá de la seva història. En tot cas penso que allò que podríem anomenar classes dirigents de la ciutat van ser també víctimes del desastre franquista i van viure el seu petit protagonisme aclaparats per la mateixa misèria col·lectiva.
Tot això li deia a l’amiga novel·lista. Ho va entendre. Ella havia treballat una etapa gironina de la lluita clandestina a les darreries del franquisme, que va plasmar a La ciutat. I recordava les trobades discretes dels grans noms gironins, amb el rosari de des entre els cognoms, dringant com campanetes de glòria en els brindis enjoiats i els rotets discrets de caviar iraní, que ves a saber qui pagava. Més pretensions que caler, val a dir. Només és tenen els que no es gasten. Però s’ha de ser on s’ha de ser, perquè són qui són.
L’escriptora em recorda els pares dels alumnes del Montesori, que no lluïen pas títols ni faramalla de noblesa. Això sí, els vestits exclusius ben tallats i ben portats, els rellotges d’or sense ostentació pels canells elegants, la caravana de vehicles luxosament discrets aparcada a la porta, els aires de saber manar planant en l’aire sagrat de les aules. Gent que no es veuen, que no es troben al teatre, ni als actes culturals, ni a les manifestacions, ni al mercat, és clar. Aquesta gent, em diu la Cantalozella, també són de Girona. I deu tenir raó. Sí, són girones diverses, contradictòries, potser complementàries. Que han coincidit en el temps com nines russes, encaixades sense pràcticament tocar-se. O podem pensar en girones successives, esteses en la llarguíssima postguerra  fins esclatar en la primavera de la democràcia. De la negra, tètrica, resclosida i pudenta Girona dels quarantes i cinquantes a l’enlluernadora Girona de la llibertat de finals de segle XX.
La novel·la que pensava la Cantalozella està per fer. Gosarà posar-s’hi?

  Torna a l'inici

 

 

Continua llegint »

Caure del cavall, com havia de ser

Al final ha anat a terra. Ha sigut de forma complicada, entre polèmiques i malentesos. La figura eqüestre del general Franco, que havia senyorejat el castell de Montjuic barceloní i que darrerament estava situat com a reclam de l’exposició sobre el franquisme al davant del Born, va anar violentament a terra. Devia ser el seu destí.

M’estaré prou de d’entrar en el debat de si la mostra que s’ha instal·lat al Born era encertada de si el lloc era l’adient, de si la figura decapitada -  qui, quan, com? – havia de situar-se a l’entrada. Com que no he pogut visitar l’exposició, no puc contextualitzar els fets,  callo. Ara, de l’estàtua m’agradaria parlar-ne un moment.

Sabeu, quan jo estava a l’Avuí, el periodista Joan Castellò-Rovira em va convidar un vespre a participar al programa que emetia en directe des del restaurant La Dorada. Devíem ser a mitjans dels vuitanta. He buscat referències a internet i només he trobat: “Las cenas de la radio. Programa dónde citaba a intelectuales del momento y cenando en el Restaurante "La Dorada" de Barcelona se creaba una atmosfera muy cómoda y cálida para alargar las conversaciones y casi hacer olvidar que era un programa que se emitía en directo”. No sé pas si vaig bé. No he pretès mai ser un intel·lectual ni semblar-ho. A mi em va convidar com a periodista. Els altres companys d’àpat i xerrada eren polítics. Sento que la memòria em falli, però només recordo la presència de l’Heribert Barrera. A més, el programa que férem era en català, cosa que no sembla adir-se gaire al títol que he trobat.

En tot cas, no és greu. El sopar va ser bo i la conversa amena i variada. Al final, quan els micròfons ja eren apagats, seguint el fil de la conversa, ens lamentàvem que al cap d’alguns anys de democràcia, encara hi hagués plantada a Montjuic l’escultura de Franco a cavall. Estàvem indignats. I a algú –no m’explico perquè, però em sembla que va ser a mi – se li va acudir que si els cinc o sis comensals que estàvem reunits allà ens ho proposéssim, podíem esmenar aquell anacronisme. Què ens podia passar? Eren moments de canvis, de sorpreses. Tots érem més o menys coneguts... Un dels comensals va recordar que tenia accés fàcil a algun cartutx de dinamita i va haver-hi un moment que idea semblava quallar.

No, no va passar res. El seny i segurament la por es van imposar. Ens vam acabar el cafè i cadascú a casa seva. Érem gent d’ordre. Han hagut de passar moltes coses perquè el cavall i el cavaller anessin a terra. Abans, és clar, l’havien dut discretament als magatzems municipals on algú, més agosarat que nosaltres, l’havia escapçat. Però ha anat a terra.

 Si va per mi, s’hi pot ben quedar.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Anar a caçar burilles

El gos temia una certa prestància, sense que pugui dir que era de raça. Bona mida, elegant, fort. Tibava la corretja per arribar a les cantonades dels portals, exigint una certa força del seu acompanyant. He dubtat. Aquell noi de de potser trenta anys, roba texana, sabatilles d’esport, motxilla a l’esquena, ¿era l’amo del gos o només el duia a passeig per compte d’algú?  No ho podré  saber del cert, però diria que era l’amo.

Avancen al meu davant per la vorera del carrer del Pare Claret, fent petites parades olfactives. Sembla que qui mana és el gos. Fins que es canvien els papers: l’animal prova d’avançar però el xicot el retè per acostar-se a la paret. Ha vist alguna cosa que el fa ajupir. Cert, ha trobat una burilla de cigarreta de dimensions respectables. La cull, com qui agafa un bolet a bosc, i se’l fica a la butxaca.  Ves per on, penso, han tornat els burillaires. La crisi té aquestes coses.

Als  anys  quaranta, amb la guerra encara calenta a la memòria de tothom,  el tabac era un bé escàs, que es venia de racionament, com el pa, el sucre o la cansalada. M’estava a la Rambla, amb l’avia Carmeta i dos oncles, germans del meu pare. L’oncle Jaume era fumador. Recordo perfectament que no llençava mai  les burilles. Les deixava en un cendrer  i quan en tenia tres o quatre  les desfeia i tornava a cargolar el tabac. Records dels dies al front, quan feien això i encara hi afegien fulles d’avellaner, per allargar. Les burilles de les cigarretes “reciclades” ja no les reciclava pas - el tabac ja era massa pudent i fort. Però tampoc les llançava. Les deixava en algun lloc del carrer on els burillaires que les podien aprofitar les trobessin. Si fins hi havia a Barcelona una “indústria” precària de recuperació de burilles i fabricació de cigarretes barates!

De fa temps que ha tornat la moda de cargolar-se el tabac, després d’anys d’oblit. Segurament va ser l’arribada de la maria a una àmplia capa de la societat baixa  la que va posar a les mans de tanta gent un paquet de tabac, normalment de pipa en lloc de la picadura dels anys de la misèria, i un llibret de paper de fumar. El tabac per cargolar era i és molt més barat que el cargolat.

Per sort, cada dia es fuma menys. De manera que els nous burillaires ho tindran difícil. Potser els que s’hi dediquin tindran localitzades secretes clapes de burilles, com tenen els boletaires els seus punts amagats predilectes. Penso en l’entrada d’una clínica o d’uns grans magatzems, d’oficines oficials... Llocs on els fumadors es vegin obligats a llençar les puntes abans d’entrar.  Molta misèria, tot plegat.

Quan noi i gos es perden per la cantonada, pren protagonisme el  xicot que capta davant de la clínica, amb un got de plàstic de bacina.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Roses i cireres de la discòrdia

Jo, amb armes i bagatges, al costat de Roser Castanyer Bach, que escriu al director per contradir un article de Manuel Cuyàs sobre els orígens mitològics de Girona Temps de Flors. De la secció femenina de la Falange Espanyola de les JONS, res de res. Una excusa i prou, fingiment, comèdia, sobretot astúcia. Ho diu clar i català: “Si no feies veure que eres dels que remenaven les cireres, no tenies cap possibilitat de moure't.” Exacte, dic jo. Per remenar les cireres calia fer veure que les remenaves. I la millor manera de fer-ho veure era remenar-les, és clar. El cercle perfecte.

Ara, deixeu-m'ho dir abans que no exploti: una joveneta gironina que es deia Roser de nom de pila, Castanyer de primer cognom i Bach (flors de Bach) de segon, estava predestinada a superar tots els obstacles per participar en un concurs de flors i fruits fa seixanta anys. Si s'havien de remenar cireres feixistes, se'n remenaven. O es feia veure que se'n remenaven.

Ja és coincidència que la senyora Rosa parli, precisament, de cireres. Fa quinze dies, en aquesta mateixa columna, em permetia escriure una mena de paràbola en què els pinyols de cirera tenien un paper protagonista. Els pinyols apareixien casualment entre la merda que abocaven a la plaça del poble per denigrar-lo. Ara ho entenc: segur que aquella merda ideològica simbòlica havia sortit dels femers dels remenadors de cireres. Em sembla raonable. Se les podien pagar.

He començat dient que em poso al costat de la senyora Rosa, que, per cert, no va pas rebatre el meu paper de la quinzena passada. No ho devia fer perquè no calia. Al cap i a la fi, no té importància que denunciés la complicitat dels promotors del concurs amb el feixisme, amb assassinats, amb la corrupció moral, amb les deportacions... El que és greu de veritat és que en Cuyàs digui que allò de les flors “va començar com una activitat carrinclona”. No fotem! L'amic es va passar. Carrinclona! On s'ha vist. Mai una flor serà carrinclona.

No sé si la primera mostra es va fer al claustre de Sant Pere de Galligants. Recordo una exposició de flors i fruits a la sala municipal de la Rambla. Però potser és més tardana. O anterior. Al diari Los Sitios del 9 de maig del 53 hi llegeixo: “[...] la Sección Femenina de FET y de las JONS, colaborando en los actos organizados por la Cámara Oficial Sindical Agraria en honor de San Isidro Labrador, celebra los siguientes festejos a través de su regiduría de la Hermandad de la Ciudad y el Campo: en la iglesia del grupo San Narciso, camaradas de la Sección Femenina y Juventudes efectuarán la ofrenda de flores y frutos al santo, celebrándose también un concurso de ramos en el que se entregarán varios premios”. Ja hi havia cireres?

Torna a l'inici

Continua llegint »