Encara som aquí

Encara som aquí, va proclamar dijous el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quatre passes del Parlament bloquejat, davant milers de seguidors enfervorits. He de creure que el viatge des de Bèlgica no havia començat amb aquest programa, i que calgué anar-lo adaptant a les circumstàncies canviants d’una més que probable negociació a moltes bandes amb la Generalitat i amb els mossos. Acceptarien les autoritats catalanes el seu criteri que, com a diputat electe, tenia el dret de ser al Parlament aquell dia sense posar en perill la seva llibertat? El defensaria la policia catalana dels intents del jutge  Llarena de dur-lo a la  garjola? Recordarien que ell havia treballat la llei d’amnistia que el jutge es negava a aplicar?

Pel que es va entendre, els mossos no podien fer el paper que Puigdemont els demanava i n’esperava. I no és pas que els mossos volguessin detenir al president. Segur que no. Ells, el que realment volien era que es quedés a Waterloo o a Perpinyà. Que comprengués que no podien desobeir les ordres del jutge. Per tant, organitzaren un gran aparell al voltant del Parlament prou ampli i prou aparent com per desanimar a tothom de l’intent declarat d’entrar-hi a l’hora de la investidura. No entraria. I seria detingut  si ho provava.

Però Puigdemont ja era a Barcelona. La primera part del programa havia sortit bé. S’havia saltat les línies de guàrdia civils i policies de l’Estat que controlaven totes les fronteres. Ells sí que el volien agafar!  I ara havia de recular cap a Bèlgica amb la cua entre cames, sense haver complert la seva promesa? Podia intentar entrar al parlament i deixar que l’agafessin. O podia fer el que va fer: plantar-se al petit escenari de l’Arc de Triomf, dirigir unes paraules als seguidors que l’esperen sota el sol de justícia i, si tot va bé, tornar cap a casa. Ha complert fins on ha sigut possible. I que els mossos queden malament? Sap greu, però mira, s’hi haguessin posat més bé.

-Vostè ho sap tot això? Ho sap de primera mà?

I ara, que es pensa? Jo no sé res. Sé el que sabem tots. Quan dissabte  escrivia aquest paper, encara no sabia si el president havia tornat a Waterloo o encara era a Barcelona. Ara, dimarts, tots sabem ja que ha tornat a la casa de l’exili.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

La llarga marxa cap a la llibertat

 

El juliol de 1976 la guàrdia civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tel/Exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar exigint la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (3 segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat  tinguérem una història similar: detenció  ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.

Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant  l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.

En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar el Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar  en Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer!! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret,  modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a prendre les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la Llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.

        Torna a l'inici

Continua llegint »

El nom i la cosa

El grup s’ha aturat a la cantonada de la plaça. Gent de certa edat, pausada, atenta a les explicacions del guia. Han arribat pel carrer de Santa Clara i puc deduir que han travessat el riu pel pont de ferro. En compto una quinzena i diria que hi ha més homes que dones. Visiten la ciutat i ara és l’hora del monument al general Álvarez de Castro, que de moment veuen d’esquena. El guia parla en castellà, cosa que em fa pensar que venen de les Espanyes. Quan passo per la seva vora paro una segons l’orella, per curiositat. Només sento: Aquesta és la plaça de la Independència, però no pas per la independència del “procés”... És clar.  Calia aclarir-ho d’entrada. Es tracta de la independència d’Espanya, amb guerra del francès inclosa.

Jo, ves per on, de la plaça “dels cines” encara en dic sovint Plaça de Sant Agustí. Ja sé que el nom oficial es de la Independència. Només Independència. Un bon nom que permet mirar enredera, amb certa recança, o endavant, amb esperança.

Amb això dels noms passa que algunes vegades canvien de sentit. Recordo que, quan va néixer el Punt Diari, buscàvem un nom pel nou periòdic. Després de moltes deliberacions decidirem recuperar la prestigiosa capçalera dels Rahola, l’Autonomista. No va ser possible per raons que no venen al cas. Però pensem: amb un nom clarament progressista, que el 79 era un  crit reivindicatiu assumit per la majoria dels ciutadans, uns anys més tard ens hauria passat per sobre l’onada social independentista o, si més no autodeterminista. Avui dia sembla evident que proclamar-se autonomista és situar-se fora del corrent, o prendre partit clar en contra de posicions majoritàries.

Així que ja m’està bé la plaça de la Independència, i que cadascú pensi en la independència que vulgui.

El guia porta els seus turistes cap a l’estàtua del general. Un català amb barretina els amenaça amb el seu trabuc. No han de patir: és dels bons. Mentrestant, uns quants voluntaris feinegen traginant testos de flors, que ja tenim aquí la gran festa gironina de la primavera.

 Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Canvi sense petons

                                      

I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que a la seva edat...

- Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia que ha causat no sé quants morts i que té espantat a mig món?

- Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles? Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants dies? I els hospitals què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...

- Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara, senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.

- D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”.  Que ve a ser el complement del “no és no” d’en Sánchez a en Rajoy.

- Va molt lluny, vostè. S’ha d’acabar amb les violacions i amb la violència masclista. La llei...

- Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el  model de conducte que considerem acceptable en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei digui que no es pot robar no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.

- El trobo molt pessimista, avui.

-Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el país va respondre, com sempre. Al revés de tants mal averanys com sento i llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem sortir.

- Ja em ve amb la seva cantarella separatista?

-Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu “si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”.  Això que vostè en diu la “cantarella separatista” és una manera de fer les coses diferents. No li sabria dir què en sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotavem el cap.

- Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs servirà?

- Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns – l’esquerra espanyola – i altres – els sobiranistes catalans – tenen el mateix problema: han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per les dues bandes que ens pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi guanyarem tots.

- Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...

- I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots els canvis. No cal que es facin petons.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El castell estantís

 El castell s’ha enfonsat, diuen. I probablement sigui veritat. El joc d’equilibris que el mantenia dret i prometedor ha fet figa. La legislatura catalana s’ha esgotat. El president Torra ho proclama. Salva, això sí, el pressupost. Les eleccions vindran després. Les convocarà ell mateix, si el Suprem li deixa marge. Aquell gest de la pancarta reivindicativa al balcó de palau té els seus efectes. Alguns probablement volguts, d’altres inesperats. (Aquí cal una explicació: jo crec que el President se la jugava per demostrar al món de què era capaç el poder central; no tenia previst segurament què faria el Parlament quan el posessin entre l’espasa i la paret). El cas és que tot fa creure que el castell de cartes s’ha enfonsat. O està en perill seriós d’enfonsar-se.

Que quin castell? A veure si sóc capaç d’explicar-lo. Sobre un projecte, que molts veien utòpic, basat en el mandat de l’1 d’octubre es sostenia el govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li donava suport. Amb aquesta força moral a l’esquena, ERC va a Madrid i fa valer els seus diputats per investir un govern d’esquerres de Madrid, a canvi d’una taula de negociació a la que hi és convidat imprescindible el president Torra. Aquesta taula ha de ser la clau de volta d’algun pla per desencallar el problema polític català. Es parlarà de tot (en el marc de la constitució i de la llei, quedi clar). Mentre la taula tingui quòrum, mentre es negociï, tots dos governs tindran oxigen davant l’opinió pública, malgrat els escarafalls de la oposició. I, si tenen ganes d’entendre’s, fins i tot és possible que s’avanci a poc a poc pel camí de la concòrdia. He dit a poc a poc perquè els efectes pacificadors de la negociació seran més importants com més llarga sigui, com més duri.

La treva, si hi és i és llarga, ha de permetre al govern de Madrid desmantellar amb paciència l’estructura encarcarada de poder que la dreta li ha deixat en herència, com un camp de mines minuciosament estudiat per barrar el pas a totes les iniciatives de l’esquerra. Ha de tenir temps per renovar, com mana la llei, els altíssims tribunals; per reordenar els organismes i institucions estatals que paguem tots i que només serveixen els seus mentors des de l’ombra; temps concitar prou simpaties en el camp dels mitjans com per poder fer acceptable alguna solució, ni que sigui temporal i estantissa; temps per construir i pactar alguna fórmula raonable que es pugui vendre als votants espanyols sense ofendre els votants catalans i a la inversa. Temps.

El dijous va semblar que tot se n’anava en orris. Uns i altres van tenir seny. Cal que parlin. Que comencin confrontant els seus desacords per anar buscant els possibles acords. Encara que només puguin decidir un nou dia per trobar-se. Som on som: al cul del sac. I n’’hem de sortir. Caldrà fer pinya per evitar fer llenya.

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’article secret de la llei electoral

Perdoni, m’agradaria creure que vivim en una democràcia. I no parlo d’estat de dret perquè això del dret sovint acaba lligat als tribunals i val més que no en parlem, ara per ara, de tribunals. Quedem-nos en democràcia. Democràcia representativa: és a dir, que és el poble qui mana, a través dels  candidats electes. Sí? Jo dic que sí. Els ciutadans que ho volen expressen el seu pensament a través dels partits polítics. Cada partit té la seva idea de com s’han de fer les coses i ho explica. Prova de convèncer a la majoria. I la gent vota, amb llibertat, segons el seu criteri.

El partit que té vots suficients, governa. Si cap no en té prou ell tot sol, busquen aliar-se amb d’altres negociant el programa que defensaran junts. I ja està.

Això en una democràcia. A les espanyes es veu que no va així. Els diaris, les televisions, les ràdios, els twitters i tota la pesca fa mesos que es dediquen a dibuixar línees vermelles i de tots colors. Ben llegit, entenc que només hi ha dos o tres partits que poden governar a Madrid i dos o tres que ho podrien fer a Barcelona. Els altres són la pesta, el dimoni, el càncer, la lepra, l’abominació.

A Madrid tenen butlla per ocupar el govern o facilitar-lo el PP, el PSOE i potser Cs. A Barcelona, en tenen Junts pel sí (CDC), ERC i PSC. A quin article de al llei electoral ho diu això? No l’he sabut trobar. És un article vigent no escrit. Un article secret. El pobre Pedro Sánchez va haver de repetir eleccions perquè “no hauria pogut dormir” amb membres de Podemos al govern. La pobre Inés Arrimadas, quan va liderar el partit més votat a Catalunya, ni tan sols va gosar intentar formar govern.

Tot això passa per culpa d’aquest article secret que determina que els ciutadans que confien en VOX, posem per cas, són gent equivocada, el parer dels quals no compta. Com estan equivocats tots els que voten partits independentistes. O els que voten a Podemos. I no diguem els partidaris de les CUP. Tot plegat una colla de gent malalta, desequilibrada, manipulada per ves a saber qui, sobretot perillosa. Línies vermelles. Muralles. Fronts patriòtics. No passaran.

Sí, a mi també em sap greu que hi hagi tants votants de Vox que semblen enyorar la dictadura franquista o tants que segueixen les idees joseantonianes que liderava en Rivera. Però cal acceptar que els seus votants són ciutadans del mateix país (en termes electorals) que els que voten Bildu, Teruel Existe o el PP. I que, com a ciutadans que són, tenen els mateixos drets a fer sentir la seva veu, a influir en les decisions, a participar en els governs si els números donen.

Entenc que la patronal, la conferència episcopal, els bancs, la cúpula militar, l’alt funcionariat, el gran capital i ves a saber qui més intentin manipular l’opinió pública per tal d’evitar que un govern nou, diferent, incontrolat,  no defensi aferrissadament els seus interessos – legítims o no – tal com estan acostumats.  Ho entenc. Però ho denuncio per antidemocràtic. Impugno l’article secret. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets.

Torna a l'inici

Continua llegint »