Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ensenyament. Mostrar tots els missatges

28 de juny del 2026

L’oasi oblidat de la pedagogia catalana

Aquest final de curs torna a estar marcat pel malestar als claustres, les vagues de docents i un debat abrandat sobre el rumb de l'educació a Catalunya. Davant la conflictivitat actual, la temptació és caure en la nostàlgia d'un passat daurat idealitzat. Però la història real és molt més punyent i amaga capítols que avui semblen ciència-ficció. Qui recorda d’on venim?

Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, en plena dictadura, el mateix aparell del règim va acabar finançant un dels experiments de renovació pedagògica més radicals del país. A instàncies de Josep Maria de Muller, president de la Diputació de Barcelona, la Caixa d’Estalvis provincial va utilitzar la seva Obra Social per bastir la xarxa d’Escoles Sant Jordi, que va començar  a Montbau, Pineda i La Roca del Vallès. El disseny s’encomanà a  l’estudi d’arquitectura Martorell-Bohigas-Mackay (MBM) i al pedagog Ramon Fuster i Rabés. L’objectiu de Fuster era clar: dissenyar, des de les esquerdes de la institució, la xarxa pública d’elit de la futura Generalitat.

El secret d’aquell búnquer pedagògic era material: els mestres cobraven molt més que els de l’Estat o que els privats. Això va permetre atreure el millor talent i blindar la investigació: autogestió, treball sense llibres i sintonia amb el carrer. En aquells anys de vagues de la construcció i el metall, i amb el naixement de les federacions de treballadors de l’ensenyament, les Sant Jordi van ser un refugi de dignitat laboral i compromís polític on es catalanitzava sota el nas del governador civil. Un somni que Jordi Pujol, en assumir l'ensenyament, va desmuntar de pressa per diluir-lo en la xarxa comuna i potenciar la concertada.

Avui, mentre els educands i els mestres tornen a la vaga defensant un sistema desbordat pel creixement de la immigració desordenada i diversa, convé recordar les Sant Jordi. No per enyorança, sinó com a lliçó política: la pedagogia d'avantguarda no es fa només amb discursos buits o decrets de despatx; es fa, com es va demostrar fa mig segle, invertint recursos reals en els professionals i les estructures que aguanten el sistema.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

16 de gener del 2024

Assetjaments i protestes



Girona va ser assetjada diverses vegades. Els dolents de cada cas volien entrar i els bons els ho impedien darrera la muralla. Per haver resistit els assetjaments que li ha deparat la història, la ciutat és molt noble molt lleial, fidelíssima i tres vegades immortal. Ara parlaré d’assetjadors, però d’una altra mena.

Resseguint la vella muralla he passat davant els nobles edificis de la Universitat, secció de lletres, si no m’equivoco. L’antic convent de Sant Domènec, tants anys Gobierno Militar, em mostra unes pintades inquietants: “ENS EDUQUEN ASSETJADORS” i “RECTOR ENCOBRIDOR”. Pintura negre contundent sobre el vermell dels rajols vistos dels murs. Una pena. Com que no ho signa ningú, entenc que ho signen estudiants. No sé si estan denunciant professors que assetgen noies, professores que assetgen nois o a l’inrevés. Em podeu dir que “assetjadors” és un adjectiu masculí plural, però això seria prendre partit en les discussions entre els feministes i  lingüistes.  D’altra banda, amb tot això dels col·lectius LGTBOQ+... costa aclarir-se. Per si de cas, ho busco: (L’acrònim LGTBIQ+ és emprat per a referir-se col·lectivament a les persones lesbianes, gais, bisexuals, transgèneres, intersexuals, queer i qualsevol altre tipus d’orientació sexual o identitat de gènere socialment marginades i oprimides). Entesos.

Tornem al tema. Alumnes de la UdG denuncien que tenen educadors/es que els/les assetgen. Estic d’acord que no pot ser, que alguna cosa s’ha de fer. A la porta veig una altra pintada. Diu que cal canviar els protocol. Entenc doncs que  hi ha un protocol i que s’ha aplicat. S’ha fet el que estava previst i el resultat no ha agradat als presumptes assetjats. Per això les pintades. Ho comprenc, crec. Però, cal empastifar les parets de l’edifici amb pintura negra?

Durant molts anys, l’únic cartell en català que hi havia a Girona era al carrer del Portal Nou, a la casa dels Dalmau Pla, en un petit quadrat de rajola de la Bisbal que deia: “Per respecte a la ciutat no embrutiu la paret”. Encara hi és. Els autors de les pintades poden anar a aprendre la lliçó. Si vols que et respectin, sigues respectuós.

 

  Torna a l'inici

Continua llegint »

17 de juny del 2016

En record de l’escola d’Encamp

Semblaria que a l’ambaixada espanyola li requés que els antics alumnes i els antics mestres de l’escola d’Encamp organitzessin un dinar per retrobar-se, uns dies abans que el centre es tanqués.  No ho sé. Jo em penso que n’haurien d’estar orgullosos. Les escoles espanyoles – i les franceses – han fet una tasca molt important al Principat quan era més necessari, quan Andorra ni podia pensar en tenir mestres propis. Que si en fa de tems? Diuen que tot comença quan el rei Alfons XIII aporta 6000 pessetes perquè el bisbe d’Urgell pugui proveir una escola  que compensi la que acaba d’obrir el príncep francès.  Si se n’ha fet de feina en tants anys!!
Que ara les coses han canviat, per bé, i ja no valen tants professors? Extraordinari. Cal adaptar-se a les noves necessitats. El mèrit no està pas en el nombre d’aules, sinó en la feina feta i demostrada.
En tot cas, fa uns dies, al pavelló d’Encamp es van reunir uns centenars de vells alumnes – alguns, famílies senceres – amb una dotzena de mestres de diverses èpoques. Uns parlaments, uns quants records, una mica d’espectacle i el dinar de germanor. Que hi faltava gent? I és clar que sí. Molts dels que hi havien de ser ni van rebre la convocatòria, que es va haver de fer precàriament. D’altres ho van saber, però quan ja no s’ho podien organitzar per ser-hi. Alguns, lamentablement, ja no eren entre nosaltres. Hi veig trobar a faltar molts alumnes que m’hauria agradat veure fets i drets.
Un antic director, de quan els mestres venien a Andorra des de la delegació de Lleida, el senyor Rodríguez, va fer una evocació emotiva d’alguns noms que sempre seran recordat a Encamp per la seva labor educativa. Segur que tots mereixien el petit record. No eren de la meva època. Jo, perdoneu que ho digui, per timidesa potser, per covardia, vaig ser incapaç de fer el que el cor em demanava:  pujar els quatre esglaons de l’escenari, demanar el micròfon i proclamar la meva gratitud i la meva admiració per un mestre que no podíem oblidar de cap de les maneres tots aquells que l’havíem conegut: l’Antoni Bafaluy Coromina. Ell, discret, amable, atent, treballador, professional, havia sigut un pilar de l’escola espanyola d’Encamp. Estic segur que ningú ho podria negar. Van ser molts anys de pedagogia, d’amor als alumnes, de sacrifici i dedicació. Un aragonès arrelat a Andorra, que tenia l’escola al cap tan quan en va ser director com quan conduïa els ganàpies de sisè per orientar-los en els camins de la vida.

No vaig gosar dir res. Ningú en va dir res. Però estic ben segur que molts dels que callàrem, com jo, l’enyoren. L’escola d’Encamp no hauria sigut igual si ell no se n’hagués enamorat.  Enamorat de l’escola, de la parròquia, del país.  Es va casar amb l’amiga Meritxell però mai va deixar d’estimar els seus altres amors andorrans. De fet, la Meritxell ho simbolitzava tot. 

Continua llegint »

25 de març del 2016

Recomenat: Tanques por la Diagonal

Em permeto recomanar aquest article del País


La primera vez que me hicieron unas pruebas de alergia (larga historia de amor, la mía con las alergias) fue en una enfermería militar, en Huesca. “No nos van a hacer reacción”, aventuró uno de los chicos mientras nos mirábamos los antebrazos y esperábamos que alguna de aquellas gotitas se convirtiese en ampolla. “He visto la fecha, caducaron hace seis años”, concluyó.
La segunda vez fue en el hospital militar de Zaragoza. Era la definitiva, y otra vez los pinchazos y las gotitas. Durante la media hora que teníamos que esperar para ver si había reacción nos dejaron solos y pasó de todo. Nos rascamos unos a otros y alguien sacó un aplicador con no sé qué potingue, solidaridad de tropa. Pocos meses después recibí una carta llena de amor en la que se me declaraba inútil por todas aquellas ampollas. El calificativo, como se pueden imaginar, era recíproco y hasta aquí llegan mis historias de la mili.
Publicidad
No puedo sino compartir el sentimiento de Ada Colau para con el Ejército. Es un sentimiento heredado, acumulado durante decenios y generaciones, una desconfianza que no hace falta enseñar porque se aprende sola. Pura epidermis, ver al ejército español en el Saló de l’Ensenyament me produce la reacción alérgica que las gotas caducadas no pudieron provocar.
Discrepo en muchas cosas de Colau y no me creo el pacifismo naif de la flor en el cañón del fusil. Hay guerras, muy pocas, que sirven para corregir injusticias mayores y no es fácil describir la complejidad de algunos afectos puesto que hay héroes que han servido en ejércitos que han provocado auténticas atrocidades. Un clásico: de Normandía o Midway a Vietnam o Chile, las contradicciones del ejército de Estados Unidos son evidentes. Que los ejércitos son necesarios es incuestionable, pero viendo el dolor causado sin posibilidad de reparación alguna, la frivolidad belicista es incomparable a la pacifista.
Visto lo visto, que el ejército español todavía provoque un rechazo profundo en amplias capas de la población y que ese rechazo se acentúe en algunas comunidades, es lo más normal del mundo. Cada partido español ha llevado a cabo su tarea de blanqueamiento y civilización de las fuerzas armadas. Los últimos, otra vez la izquierda: el PSOE, con una mujer embarazada mandando firmes afectadamente, y Podemos, que no sabían donde se metían y presentaron un general que, lógicamente, no salió elegido. Lo presentó por Zaragoza, nada menos, a la otra orilla del Ebro, de las batallas y de los recuerdos. Donde la gente se las piensa todas para no ir a la mili.
No, el problema no son los ejércitos. O al menos, en lo que se refiere al ejército español. El problema es que la potencia icónica del Generalísimo está todavía viva. El problema es que todavía se gritan presentes en fechas señaladas; que un presidente de la Liga de Fútbol Profesional (oscense, para más señas), viene de Falange y declara que echa de menos tener una Le Pen patria; que todavía hay miles de familiares desaparecidos en cunetas que los sucesivos gobiernos intentan esconder debajo de la alfombra; que Morenés nos recuerda a tiempos pasados que solo para gente como él fueron mejores; que el Ejército es, en última instancia, el garante de la integridad territorial, a través de los Bono, Serra y Trillo…
El problema es que todavía somos muchos los que entendemos que el ejército español forma parte destacada de la lista de esos demasiados retrocesos con los que se define la historia de España. Y que, precisamente, el Saló de l’Ensenyament, en un país que arrastra el fracaso escolar endémico, no debería exhibir esos frenos. Entre otras cosas, nos rascamos las muescas en la piel para no perder el tiempo que dedicamos a la universidad.
Por menos que este artículo, durante el siglo pasado el Ejército asaltó revistas y encarceló escritores. Contra la opinión que aquí se expresa, no solo inició una guerra civil: mantuvo una dictadura terrible y tuteló una democracia, golpe de Estado incluido, la fragilidad de la cual llega hasta nuestros días. Todavía no hemos oído un mea culpa a la altura de las calamidades provocadas. Un mea culpa creíble, no un párrafo de BOE o una declaración ministerial.
Mientras tanto, continuaremos recordando que existen vacunas para las alergias, pero que al final, los médicos siempre recomiendan evitar el alérgeno.
Francesc Serés es escritor.

Continua llegint »

20 de febrer del 2016

Aturar els pederastes, de debó

               
El papa Francesc ho té clar: si un bisbe coneix algun cas de pedofília entre els seus capellans ha de denunciar-ho a les autoritats civils. Si es limita a canviar de parròquia el responsable, hauria de dimitir.
Entesos. Sembla que el Vaticà reacciona amb contundència. Ja comença a ser hora. Potser hi té alguna cosa a veure la presentació de la pel·lícula 'Spotlight', de Thomas McCarthy, que es basa en investigacions periodístiques sobre els abusos sexuals de 70 capellans de Boston, amagades per les autoritats eclesiàstiques fins que els tribunals han pogut posar al descobert els fets i condemnat la jerarquia a sancions multimilionàries. El film sembla evidenciar que el problema no era de casos individuals concrets i limitats sinó que es tracta d’una desviació sistèmica. 
Mentrestant, a l’estat espanyol se’n parlava poc, del tema. El mantell del silenci ho tapava tot. No ho havia denúncies O n’hi havia que es quedaven en l`’àmbit dels convents o de les sagristies. Evitar l’escàndol. I en aquest prudent evitar l’escàndol hi entrava la impunitat dels abusadors i dels que ho toleraven. Està per veure quants casos més acaben sortint a la llum si els tribunals actuen amb fermesa i les víctimes silencioses perden la por i superen la vergonya. De centres religiosos catòlics dedicats a la formació dels infants en tenim la geografia plena. Prou se n’han preocupat d’assegurar-se una legislació favorable per tenir un control de bona part del sistema educatiu espanyol.
Exposar els nostres infants a la lascívia de degenerats capaços d’abusar de l’autoritat que els conferim sembla un error en el que no hauríem de caure. No sé si n’hi ha prou amb les advertències papals, l’eficàcia de les quals està per demostrar. La societat civil hauria de prendre consciència del problema, avaluar de forma sistemàtica la situació global i obligar a l’autoritat a  prendre les decisions pertinents per evitar riscos en una qüestió tan greu.
Si us he de ser franc, no sé si legislant i vigilant n’hi ha prou. Penso que l’Església hauria de replantejar-se moltes qüestions, decidir si està en condicions d’oferir un servei a la societat com és l’educació dels infants, saber detectar les vocacions que tenen més a veure amb desviacions sexuals que amb la religió i repensar seriosament el tema del celibat. Que faci el que cregui que ha de fer. Però que se’n coneguin els resultats i es tingui garantia suficient abans de reclamar, com reclama sens aturador, el seu dret acaparar la major part de l’ensenyament provat del país.  Fins ara les coses no han pas anat per aquest camí.

No es pot deixar oberta la possibilitat que siguin els més culpables els que assumeixin la responsabilitat de vetllar per la seguretat dels alumnes. 

Continua llegint »

29 de desembre del 2015

Vacances de Nadal

Aquest any els escolars tenen sort El calendari els dóna unes vacances que s'allarguen fins al dia 11 de gener. Un parell de dies de propina aparent. Com que el dia de tornar a escola és, de sempre, el dia 8, i el dia 8 cau en divendres, el bon seny ha permès que guanyin un dia, que amb el cap de setmana són tres. Ja he sentit pares que es queixen. Que estan desesperats. Què en faran de la mainada tants dies? El problema, que sempre és greu quan no hi ha escola, aquest any s'allarga. Rondinen, es queixen dels mestres, malparlen de les autoritats, lloguen centenars de cintes de vídeo amb dibuixos animats i altres variants de distraccions pacífiques. Quantes vacances! Però tot plegat no és res. Un dia de propina i prou. El que passa és que els pares s'han acostumat a fer servir l'escola de guarderia. I quan els falla la guarderia ja no saben què fer. La societat demana a les autoritats que trobin solucions a un problema fictici Un problema creat a casa mateix. Quan les famílies tenien avis i àvies, i tietes sovint, a casa tot era més fàcil. Quan les famílies tenien fills de totes les edats, i els grans es feien càrrec dels petits de forma ben natural, tot era més fàcil. Hem anat cap a la família mínima. A Barcelona ja mor més gent que no pas en neix. Si ho mireu bé, això no pot pas funcionar de cap de les maneres. Ni quan els fills van a escola ni quan són a casa. Ja sabem que el dia que ens toqui jubilar-nos, els que tinguin feina, els joves, no seran prou per mantenir-nos. I també donarem la culpa de tot a les autoritats. De fet, si estem disposats a pagar-ho bé, qualsevol Administració ens resoldrà els problemes: ens tindrà guarderies perpètues, que no tanquin mai, residències de vells on aixoplugar-nos el dia de demà, i el que convingui. Però tot això val molts diners. I a l'hora de pagar els impostos, també rondinem de les autoritats. Es ben clar: el que ens agradaria, el que demanem inconscientment, és allò de tenir la dona borratxa i el vi al bot. Que ens ho donessin tot sense haver de pagar res. Com que som a les festes de Nadal, tan casolanes, us recomano que hi penseu, que penseu en l'avi i en l'àvia, en el fill que pot venir i en tot allò que representava una família. O que continueu rondinant...
Article publicat a l'Avui el 1982

Continua llegint »