Contra el desànim

                      

Ja cal que treballem tots plegats. Parlant amb la gent, m’adono que hi ha un cert desencís en l’ambient, una desànim que s’estén con una taca d’oli. Es comença a pensar que no hi ha res a fer, que no som capaços de mantenir-nos ferms, que no les nostres forces són limitades, que no hem calculat bé els riscos. Avui, la frase més contundent que he sentit és “Com sempre, ells tenen la paella pel mànec”.

-         Parla de política?

Sí, de política de veritat. Parlo de l’estat propi que vam sortir a reclamar multitudinàriament al carrer i que sembla esvair-se a poc a poc en un mar de  dubtes. Alguns lògics, d’altres induïts des de l’altra banda de la trinxera. Parlo del dret a decidir que el Parlament proclama però que els poders establerts impugnen a tots nivells, per si de cas. Parlo de la meva gent, el meu poble, els meus conciutadans, l’entusiasme dels quals sembla esbravar-se molt de pressa, davant els primes i previsibles entrebancs.

-         I què es pensava?

  

           La veritat? Miri, ja sóc gat vell. Entenc que en l’onada independentista que vivim hi ha de tot, com ha de ser. Des dels que estarien disposats a aguantar totes les penalitats reals o imaginades que ens amenacen per dur el procés fins al final, fins als que es conformarien amb  una negociació d’última hora per acordar alguna fórmula de compromís amb Espanya. Ara bé, de resignats a la situació heretada d’humiliació constant i de pagar i callar, en trobo pocs. Potser algun interessat o algun desinformat. Però pocs. Ho vaig escriure al seu moment: necessitem un estat que vetlli pels nostres drets, la nostra cultura, la nostra economia, la nostra llengua, els nostres costums, la nostra convivència, la ben arrelada diversitat que hem sabut respectar. De cap manera podem ajudar a mantenir i fer definitiu un sistema basat en el Decret de Nova Planta, imposat per la força de les armes i mantingut vigent per la coacció durant tres segles desgraciats. Tenim dret i necessitem ser el que som.

-         No vol la independència, doncs?

Vull la llibertat que ens hem guanyat amb tants anys de lluita. Llibertat de viure sense ser ciutadans de segona, rellogats en un espai que algú considera seu, per dret diví o per dret de conquesta. Els catalans vam anar al davant de la lluita contra la dictadura, agafats de la mà dels que ens volgueren acompanyar. Ens en sortírem, més bé o més malament. No podem admetre que ara els vells companys ens traeixin en nom de ves a saber quina idea d’Espanya immortal. Algú deia no fa pas gaire, expressant el seu sentiment profund: “los catalanes podrán decir o hacer lo que quieran, però el solar es nuestro”.  Cal dir-ho ben clar i ben fort: el solar, la terra que trepitgem, el país que treballem, és ben nostre.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Aire irrespirable per a tothom

Si les coses van com han d'anar, ja en sortirà, de porqueria de tots els racons. Mireu que tenim la policia, és a dir el Mossos; la Guàrdia Civil, que té competències en matèria de fronteres, però també en temes fiscals; els agents secrets que vegetaven al País Basc i que han estat enviats expressament a Catalunya, a trobar el que calgui allà on calgui, per dificultar el procés sobiranista, i, amagueu les criatures, les agències privades de detectius, que planten els micròfons allà on menys esperes, per trobar material vendible al gran mercat dels secrets i les vergonyes. Mai haurem estat tan vigilats!

Naturalment, si remenen la merda –amb perdó– a tot arreu, la pudor s'escamparà de manera inevitable. I això tant si han trobat una claveguera legal com si han destapat un pou mort que ningú no sabia que existís. Si jo fos ecologista –vull dir ecologista de plantilla, militant, bel·ligerant, actiu– em queixaria allà on pogués. La pudor, totes les pudors, contaminen l'aire que respirem, intoxiquen, molesten, fan més difícil la vida i la convivència. Sobretot si, com sembla per les primeres pistes, el sistema d'extracció que els investigadors estan disposats a emprar és el del fracking –com l'usat per treure petroli al Prepirineu–, rebentant el que calgui per aconseguir fer aflorar el que busquen al preu que sigui. El tuf de la descomposició està assegurat.

I amb tot això, ben orquestrat, premeditat, organitzat des de les més altres esferes, s'aconsegueixen uns quants efectes: un, probable però no segur, tallar de soca-rel algunes pràctiques generalitzades de corrupció a petita o mitjana escala, en benefici de tots els ciutadans; però també anar posant pals a les rodes de qualsevol acció política a Catalunya en un moment en què el país ha començat a caminar decididament en una direcció que no interessa gens a les elits econòmiques de l'Estat; i tercer, sobretot, enterbolir l'aire polític a tots els nivells possibles fins aconseguir que els grans escàndols de corrupció que empastifen de dies el partit que remena les cireres a Madrid es difuminin en un “tots són iguals” resignat dels ciutadans fastiguejats de tanta porqueria escampada pels mitjans.

Ningú pot dir què hi ha de veritat en les dotzenes de casos que es destapen aquestes setmanes. I estic segur que la veritat només interessa als imputats innocents que bé n'hi deu haver. Probablement no en traurem mai l'aigua clara. Ens quedarem en el remolí de porqueria que ens envolta i que algú, amb prou mitjans i prou organització –que paguem tots– remena cada dia per mantenir el nivell de contaminació suficient.

La corrupció degrada la democràcia i cal eradicar-la, denunciar-la i perseguir-la. Des de sempre. O és que, de cop, s'han obert els ulls dels vigilants?

Torna a l'inici

Continua llegint »

La paraula d'un pessimista

“Ja ho sap, que això petarà? Ens hem tornat bojos. Farà un pet com un aglà, en pot estar segur. És que no s'adona que un país pobre com Espanya no es podia permetre que toqués la rifa de Nadal cada mes als mateixos?
Els del sobre, m'entén? Jugaven a una loteria i tenien tots els números. A més del sou respectable que s'havien adjudicat. Ni amb la bombolla ni sense bombolla. Plovien diners del cel. Un no parar mai.”

“S'ha de demostrar...”, intento explicar jo, innocent.

“Però que es mama el dit? No es demostrarà mai res. Ja està demostrat tot. Que no sap que Espanya és el país on s'han fet més obres inútils? Més aeroports, més autovies, més trens de gran velocitat, més pavellons esportius, més piscines, més de tot. No s'ha parat de construir fins que s'han acabat les misses, i encara, que s'ha treballat a crèdit de manera esbojarrada. Ho devem tot. Però això no té importància, el que compta són les comissions, els sobres que passen per sota la taula. La pluja daurada inacabable, que tot ho converteix en alegria i salut.”

Callo. Què podria dir?

I, és clar, el país del diner fàcil és el país on més droga es ven. Droga de rics, sobretot. Cocaïna a dojo, a camions. I el paradís de les màfies: la màfia calabresa i la màfia russa; la màfia universal ja hi té capital pròpia. Un paradís. El caler crida el caler i la delinqüència crida la delinqüència. Hem esdevingut l'autèntica reserva espiritual d'Occident en matèria de diner negre. Els bitllets de 500 corren en saques d'escombraries.

“Perdoni –goso dir–, em sembla que això només val per a alguns. Cada setmana tanquen més botigues, hi ha sis milions de treballadors sense feina, desnonen centenars de famílies que no poden pagar les hipoteques, ningú compra i les botigues han de tancar. Si fins i tot els quioscos estan aclaparats per la crisi. I vostè parla de diner a dojo?”

“I és clar, home. Els uns, uns quants, els de sempre i els que s'hi han afegit, no saben on amagar els estalvis, mentre els altres, la majoria, la passen magra. Sempre és així, els diners de molts s'acumulen a les butxaques de pocs. Com, no té importància, el que compta és el resultat. Especulació, delinqüència i corrupció, ben barrejades i a dosis variables, són els elements de la fórmula màgica. Des de sempre. Llegeixi la història. Passen uns anys que podríem anomenar normals, la gent treballa i fa algun diner. Però llavors algú diu “ha arribat la crisi” i, com als casinos, treu un rasclet i aplega tot el que troba. Som just en el moment del rasclet. De manera que, si li queda algun euro, amagui'l on no el puguin abastar.”

Aquest home és un pessimista. Ho veu tot negre. Jo estic segur que moltes de les coses que s'han dit i que ell repeteix són mentides. O no?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Matemàtiques preelectorals

L'autor busca precedents històrics sobre la idea del federalisme. A la foto, estelades al castell del Montgrí.

Alexandre Deulofeu, un dels molts savis figuerencs més oblidats, va desenvolupar la seva matemàtica de la història en una dotzena de llibres. No us en faré ara un resum impossible. Però em permeto aplegar alguns fragments que em semblen de sorprenent actualitat. Quan parla de l'imperi espanyol i hi aplica la seva teoria, la llei que ha extret dels seus estudis sobre totes les civilitzacions conegudes, concreta:

“L'imperi espanyol quedava constituït... l'any 1479. Si, a aquesta data, hi afegim cinc segles i mig, que és la durada de vida de tots els imperis, ens n'anem a l'any 2029. Som, doncs, avui, l'any 1972, a 57 anys de la fi de l'imperi. Què és el que passarà? Si no fem cas de la llei, estem abocats a la fase caòtica, és a dir, a la liquidació total de l'imperi amb lluites ferotges del poder central contra els pobles peninsulars: Catalunya, Bascònia, Galícia, Andalusia, Aragó...” I proposa, com a alternativa coherent –el 1972!– “una descentralització gradual, segons el grau d'evolució de les nacionalitats hispàniques per tal de transformar un estat centralitzat en una comunitat de pobles lliures”. (La segona onada imperial a Europa, pàg. 142)

Deulofeu està convençut que els pobles que conformen Ibèria, Portugal inclòs, configuren una unitat determinada per la geografia i la història. Creu que la tendència centrípeta que ha dut el país a la situació actual va ser imposada per les cases reials estrangeres, Àustries i Borbons, especialment ferotge sota els Borbons. Escriu: “En realitat, no ha existit un domini de Castella sobre els altres pobles peninsulars; aquest domini l'han exercit aquestes cases reials estrangeres, i aquest domini es va exercint des del 1914 fins avui, és a dir, 260 anys... dos segles... de màxima decadència dels pobles hispànics... Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre el poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat que han tingut en les anteriors èpoques de fraccionament. En aquesta lluita sabem que al voltant de l'any 2000 els pobles ibèrics aconseguiran el retorn a la seva llibertat.”

Per resoldre la crisi política que descriu proposa: “Els darrers governants del poder centralitzat haurien de ser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d'una manera gradual, sinó total... començant per donar plena independència als pobles que la desitgin.” (pàg. 374 i 375). Com que creu en la força del factor geogràfic i racial immutable i la necessitat de relació i convivència, preveu una federació de tots els pobles ibèrics.

Ep, ¿està fent costat, tants anys abans, a la campanya de Pere Navarro? Jo crec que no. Al PSC li falta assumir que només es poden federar els pobles que són lliures.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Huracans sobre Catalunya

                               

El Sandy ha arrasat la costa est dels Estats Units. Una colla de morts, grans desgràcies, moltes pèrdues. De moment, els càlculs parlen de 15.000 milions d’euros en destrosses. Una tragèdia que ha commogut el món, potser perquè ha afectat Manhatan. Si ens hagués passat aquí, del Sandy ni en parlarien o en parlarien en un breu a la pàgina 4 dels diaris. Al cap i a la fi, amics, Catalunya pateix els efectes econòmics del Sandy cada any, des que sabem comptar les balances fiscals. La gran onada del centralisme espanyol s’enduu cap a Madrid més de 16.000 milions cada temporada, sense que ens declarin zona catastròfica. Es veu que és normal. Ens ha tocat viure en una part del món on els ciclons no tenen nom, no solen matar gent (si deixem de banda els morts que hem enterrat com a herois cada vegada que ens hem revoltat) i estan plenament controlats des de l’agencia tributària.

Què hi podem fer? Hem de deixar de ser “solidaris”? Podem ser egoistes fins a l’extrem de negar als nostres amics de més enllà de l’Ebre el seu dret constitucional enviar-nos l’anual onada de recaptadors? Seriem capaços de condemnar a la ruïna els pobres administradors de la hisenda pública espanyola per salvar-nos nosaltres de la dosi anual d’huracà sense nom? Ells, que tant ens estimen, que vetllen per nosaltres, que dosifiquen les inversions per estalviar-nos empatxos, que es preocupen que no treballem massa, ofegant les empreses explotadores, que malden per desviar l’eix natural del comerç mediterrani pensant que el trànsit espatlla els camins, que ens estalvien soroll i contaminació enviant cap a Barajas els avions que voldrien aterrar al Prat, que ens salven de trens i carreteres que els malignes dirigents de port de Barcelona projecten contra nosaltres... Ells, repeteixo, que ens estimen, que vetllen pel nostre bilingüisme que ens fa universals, que no paren de posar davant els nostres nassos l’espantall d’una hipotètica “expulsió” comunitària de Catalunya, si trenca el víncul amb la corona espanyola. Tot pel nostre bé, renunciant fins i tot a l’esperit democràtic que tan preuen.

Per cert, Europa no ens voldrà?  Des de Tailàndia – ja té mèrit – en David Pons ho té clar: “jo vull ser europeu sempre que la UE respecti la voluntat pacífica i democràtica dels seus ciutadans.... Vull que el nou Estat català formi part de la UE , però si ells ens volen mesells, oprimits, asfixiats, perseguits, sotmesos i dòcils, prefereixo...deixar la UE i iniciar un camí propi que de ben segur serà igualment satisfactori.

Potser Europa serà menys desinteressada que Espanya i valorarà la possibilitat de cobrar la part del deute espanyol que assumim. Sense estimar-nos tant, podria ser que es diguessin, en castellà, “de lo perdido saca lo que puedas”.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Cal agafar el tren de l’11

Demà surten al carrer a la capital catalana, darrera una pancarta que reclama un estat nou dins d’Europa, centenars de milers de catalans que han pujat al tren d’un moviment popular disposat a acabar amb la ignomínia del decret de Nova Planta, encara que ja ni en tinguin memòria. Un decret que va instaurar, sota la força de les armes borbòniques, un procés d’anorreament sistemàtic, conscient, pertinaç i tossut de la nació catalana per convertir-la en una colònia més de l’imperi castellà. Així s’ha fet al llarg de tres segles, de vegades amb bones paraules, sovint a sang i foc. I, lògicament, tot el cost de tant d’esforç l’hem hagut de pagar a través dels impostos els colonitzats.

Pel que fa al nostre encaix amb Espanya, podem pensar, de forma gradual: ja està tot bé, caldria millorar el finançament, s’ha de respectar l’ordinalitat després de ser solidaris, pacte fiscal, estat federal, estat federal asimètric, estat confederal, estat lliure associat, independència. De la mateixa manera que a l’estació del tren de Portbou pots triar: quedar-se a terra o agafar bitllet per Colera, Llançà, Figueres,  Flaçà, Girona, Caldes, Maçanet, Granollers o Barcelona (i ja se que me’n salto).

        .                    

Totes les opcions em semblen prou respectables, fins i tot la dels que es queden a terra considerant que ja estem prou bé. Però és bo que el món conegui els sentiments i les aspiracions del poble català a començament del segle XXI, quan, mig de la crisi econòmica, s’està configurant l’esperançadora Europa del futur, en la que podem ser una petita peça fonamental per la indiscutible situació estratègica, pel dinamisme econòmic i cultural, per la demostrada capacitat de regeneració i assimilació i per la voluntat manifesta de participar directament en la construcció europea. Tothom ha d’entendre que el llast feixuc que ens carrega l’ indiscutible dèficit fiscal imposat per l’administració espanyola invalida els esforços d’una regió europea per poder contribuir positivament en el redreçament econòmic imprescindible a tots nivells. Que aquest drenatge de recursos i la seva evident mala gestió política persistent resulta nefasta tan per Catalunya com per Espanya com per Europa.

L’Europa democràtica, multilingüe i multicultural no pot permetre al seu si la continuïtat de la tricentenària política d’anorreament nacional i cultural establerta pel decret borbònic ni la continuada sagnia econòmica que patim els catalans.

Des d’aquest punt de vista, amic lector, si no ets dels que es pensen quedar a terra perquè les coses ja estan bé com estan, has pujar la tren. Qualsevol dels dos trens: el simbòlic  que m’he inventat a l’estació de Portbou, o el de la manifestació de demà mateix. Tots dos tenen com a destinació Barcelona.

Torna a l'inici

Continua llegint »