Llençar la llengua per anar tirant

Desprès de rumiar-ho molt, m’hi tiro de cap.

Sabeu? Quan jo vaig aprendre a parlar, les coses semblaven prou clares. Pràcticament ningú no confonia ser amb estar (sóc aquí i estic cansat  o m’estic a la Rambla i sóc botiguer), sentir i escoltar (et sento bé i t’escolto amb atenció o ja t’escolto però no entenc res del que dius perquè no et sento gaire))... Potser, certament, fèiem alguna ziga-zaga entre l’anar i el venir (vens o no vens? Sí, ja vinc). Però tots enteníem la diferència entre tirar i llençar. Llavors vèiem clar que tirar tenia el sentit d’enviar una cosa amb força cap a algun lloc. Llençar, en canvi, es referia a rebutjar, a treure’s de sobre alguna cosa. 

Continua llegint »

Parlar pels de casa

“A mi, vostè em fa molta gràcia”, em diu un lector (i encara no sé si m'ho he d'agafar com un retret o com un elogi, que ja es veurà). Demano què li fa gràcia, és clar. “Doncs miri –explica–, vostè escriu a El Punt Avui, cosa que ja determina què dirà cada vegada que parla del procés, del procés cap a la independència, vull dir. Rebo els resums de premsa que envia l'ANC, molt ben fets per cert, i gairebé puc descartar d'entrada tots els articles que són del seu diari, els de l'Ara, els de Vilaweb... perquè rarament en parlen en contra. És clar que em passa el mateix amb els articles que seleccionen de la premsa de Madrid, que sempre són en contra.”

Continua llegint »

Any nou i país nou

Any acabat, tricentenari esgotat, 9-N consumat... i ara què?

–Si li he de ser sincer, no ho sé, ho confesso. Ens veiem abocats a les eleccions plebiscitàries, amb llista del president o sense. Tinc molts dubtes. Es posaran d'acord aquests dies? Poden cedir les dues parts en els seus plantejaments? Estan disposats a fer-ho? No ho sé. El procés té una cruïlla al davant i pocs indicadors…

–Li dono la raó, per una vegada. Però penso que tinc algun argument per aportar. Vol que els expliqui?

–Com que ho farà de tota manera...

Continua llegint »

El meu conte de Nadal 2014

Haurà de ser un altre dia

Quan Joshua ben Sie  va entrar al Tabernacle va semblar fondre’s en la penombra. La tremolosa flama del ciri que aguantava a la mà dreta només arrancava fugisseres espurnes daurades als braços de la memorà. Com sempre, en va tenir prou. Mentre acostava la flama als ciris sagrats, els seus ulls castigats de tants anys es van anar adaptant a la foscor del recinte. Ja intuïa la taula del pa, gairebé a tocar; però ni l’arca, ni tan sols el vel del querubí entre els lleons, que coneixia prou bé, li eren visibles. Quan encenia el tercer ciri va sentir la veu, com li havia passat altres vegades. La mateixa veu fonda, sorda, greu, solemne que ell atribuïa a un patriarca,  a un àngel, potser al mateix Jahvè. Es va quedar immòbil, amb el ciri a la mà, la flama del quan s’inclinava com si rebés un alè inexplicable. I la veu va dir -  o ell va creure entendre:

Continua llegint »

Nadal abans del darrer acte

Per Nadal, pessebres. Pastorets i torrons. La pau per a tothom. Amén.

Sento la veu d'algun amable lector que mana la pressa. Escolti, em diu, que si ara no fem els deures, potser no hi serem a temps. Es pot saber què cony fan els partits? Ell no és pas malparlat de mena, però quan s'enfada en deixa anar alguna. Que si llista única, que si proposta compartida, que si... I els dies passen. S'haurà acabat el mític Tricentenari i el més calent és a l'aigüera. Volem ser independents o no en volem ser? Hem de sortir altre cop al carrer a fer espectacles per la televisió? Hem de tornar a votar amb caixes de cartró? Què més volen?

Continua llegint »

Condemnats a ser feliços

Miri, tal com jo ho veig, això no pot acabar bé.

Ja hi som, penso, un altre que s’apunta al mal averany. Segur que parla del procés. Tots els pessimistes creuen que ha arribat el moment de parlar del procés. Fins ara preferien callar, somriure per sota el nas, desdenyosament, fent-se els savis. Ara ja comencen a remenar la cua, a fer-se sentir, a opinar. Jo ho trobo molt bé. Estem en un moment de la història prou important com perquè tothom hi digui la seva. Els Empresaris de Catalunya (EC), posem per cas, que es declaren contraris a la independència. David Bisbal i Maria Valverde, que brinden amb Freixenet per cent anys d’unió. Ens estem normalitzant. Tots aquests ja estan fent campanya pel no. Caminem cap al referèndum, ara sí.

Continua llegint »