Miro l’hora.
L’autobús atapaït de cotxes per la Gran Via. Recordo que, deu fer setanta anys,
en Jordi Soler, acabat d’arribar a la ciutat, em deia: “Girona no es mereix un
carrer com aquest. No veus que no hi passa ningú?”. Cert, la Gran Via Jaume I,
com a tots els carrers de l’època, hi havia poc trànsit. Tot ha canviat, per bé
o per mal.
Ara seu al meu
costat un home de mitjana edat, conegut de vista, que deu fer el mateix
trajecte que jo.
-Això de les
obres, quan s’acabarà?
Es refereix al canvi de paviment de la plaça
Pompeu Fabra, al davant de la Generalitat. Els treballs van començar fa un
parell de mesos. Si tot va bé, en falten dos més. L’autobús que esperem hi passava, per la
plaça. Ara no. Ara, després d’una parada a la Gran Via, arriba fins al mercat,
volta el lleó, passa el pont de l’Areny, cap al carrer del Carme. Llavors està
de cul al seu camí. Ha de girar pel carrer Riu Onyar, parc de Vista Alegre,
travessia del mateix nom (davant dels Mossos) i tornar al carrer del Carme, ara
sí, cap al jardí de la Infància, on té parada.
- Vol dir que
caldria tanta volta? - pregunta el meu interlocutor.
- I com ho faria
vostè, si no?
- Ben fàcil.
Miri. Surt d’aquesta parada, gira a l’esquerra per Joan Maragall, i ja és a
Plaça Catalunya. I al jardí de la Infància. Sí, ja ho sé, aquell tram petit de
Maragall és direcció prohibida. Però només hi passen els cotxes que surten del
pàrquing. És prou ample. Amb un parell
de senyals està resolt el problema. I si ho vol fer més bé, un semàfor
provisional a la sortida del pàrquing. Una mica d’imaginació no fa mai nosa.
- Hi ha un carril bici, crec. – dic. per
allargar la conversa-
- Home, que cada
mitja hora passi un autobús no tanca pas un camí de bicicletes¡
Anava a
respondre però ara arriba el 7. Pujo i sec. No tinc pressa. Per mi, com si els
responsables de l’ajuntament em volen passejar per tot Girona. Ara, això sí, voldria
saber com és que s’ha descartat una solució com la que m’acaben d’explicar.
M’agrada entendre les coses.
