Val més que calli

Sap que li dic? Res no aclariran. De tot això dels espies i l’imam de Ripoll. Res.

- Perquè ho diu?

- Perquè ningú no vol saber la veritat. Tots pregunten el que ja sabem,que l’himam era un confident, traficant de droga, radical, amb una colla de joves que li seguien la beta. Però hi ha preguntes més importants.

- Quines preguntes vol fer?

- Doncs, per exemple, qui va proporcionar la casa d’Alcanar als nois de Ripoll? D’on treien els bitllets de 500 euros amb que van pagar a la gasolinera? I, sobretot, perquè havien de perpetrar els atemptats desprès que l’imam i els companys volessin materialment en esclatar la bomba que preparaven? Quina pressa tenien? Qui els exigia un atemptat precisament aquells dies, malgrat que havia fallat el pla?

- Moltes preguntes, ben cert. Però no en sé cap resposta, jo. Vostè sí?

- No. Però em puc formular alguna hipòtesi. Si fos investigador les faria. Miri, s’acostava el dia 1 d’octubre.  Hi havia convocat un referèndum que es volia evitar de totes totes. Ningú sabia com. Calia fer les coses com si no passés res, de cara a fora. Algú – al sotarrani d’una oficina secreta i amb el llum apagat , en veu baixa - suggereix: “Només hi ha  manera, enviar-hi un exèrcit i ocupar els carrers”.

-Què diu ara!! Un exèrcit...!!

- Impossible, és clar. Seria con declarar una en guerra.

- I doncs?

- Hauríem de tenir una excusa plausible – pensa algú – Si hi hagués un fet greu... potser un atemptat...Però no hi ha cap atemptat... Un altre cap pensant des de la foscor  recorda que tenen a Ripoll un grupet d’islamistes subvencionats que bé deuen preparant alguna cos...  Sembla que s’ha encès un llum. Ho podrien fer? En aquests soterranis sempre hi ha algun cap calent. Es podria provar.

- Tot això és una novel·la...

-Una hipòtesi de treball. Res més. El grup de Ripoll està format per una colla d’arrauxats a sou però incompetents.  No saben armar una bomba ni amb instruccions d’internet. Alguns hi deixen la pell, per rucs. Els altres ja tornarien cap a casa amb el cap cot, però des del soterrani algú els diu que res de tornar a casa. Abans el dia 1 hi ha d’haver l’acció compromesa. Tots s’hi juguen molt. De manera que improvisen els crims de Barcelona i Cambrils.

- I són abatuts...

- Amb això, els del soterrani no hi comptaven. Resulta que els mossos fan la seva feina. I l’excusa no serveix.

- Perdoni però em sembla que desbarra més que mai. La seva història és un rosari de maldats i incompetències...

- Té raó. Però, i si els que es reunien al soterrani eren de la colla dels que van organitzar el cas Lasa i Zabala al País Basc?

Val més que calli, jo. No fos cas...

Torna a l'inici

Continua llegint »

Ara faré veure que ho sé tot.

Tot comença quan en Mas, vull dir el president Mas, s’adona que les coses estan malament però que a Madrid no volen canviar res.

El president pensa: el que hem de fer és declarar la independència i llavor sí que voldran negociar. Però no pot declarar-la. Veu que no pot. Però la pregunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es creuen que podem? Si es creuen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem independents. Primer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que criden cada vegada que els convoquen els 11 de setembre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majoria no. N’hi ha que pensen que és impossible. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho creuen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho creuen, serà com si s’ho creguessin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I deixen fer. Els uns assegurant que sí i els altres assegurant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octubre. Els de Madrid no s’ho creuen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè falten moltes coses. Però els uns estan contents perquè s’ha fet, i els altres enfadats perquè no ho han sabut evitar.

Tornem a la política. Els de Barcelona fan veure que es creuen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho creuen. Fins que fan números: dos milions dos-cents mil votants fan de mal amagar.

Llavors cal canviar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha donat un cop d’estat, una insurrecció, una rebel·lió... I ara ho pagareu. Saben prou bé que no és veritat, però ara han de fer veure que s’ho creuen. Creuen de cor que hi ha hagut alçament  general, armat i violent, devastador. Engeguen totes les forces de l’Estat que caldria engegar si la sublevació fos real. Fan veure que és veritat. Més ben dit, fan veure que es creuen que és veritat. El rei, el govern, les forces de l’ordre, els tribunals, la premsa, els audiovisuals, les xarxes. Tots d’acord. “Ens ho creiem”.

De fet – pensen - és ben igual què va passar. L’important, el que compte, el que jutjarem és el que creiem que va passar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que creiem que va passar.

Si no fos tan real la ràbia, l’enveja i l’odi anticatalans que s’amaguen darrera les màscares dels actors d’aquesta comèdia, tot podria acabar prou bé.  Però, és evident que, com a molt, ens voldran fer creure que les coses s’encarrilen. I potser nosaltres farem veure que ens ho creiem.

 .

Torna a l'inici

Continua llegint »

Jo també em queixo

 Sí, ja ho sé: totes les masses piquen.

A Barcelona es queixen que els arriben massa creuers al port, que les rodalies de la Sagrada Família estan saturades de visitants, que la Rambla és sempre una mena de parc temàtic... A Girona protesten perquè no poden circular quan celebren el Temps de Flors, perquè el barri vell està convertint-se en un rosari de pisos turístics... I arreu igual. Tanta gent fa nosa. Només cal mirar els cartells de protesta que pengen als balcons.

I tenen raó. Els turistes - quan no som nosaltres mateixos que hem anat de vacances merescudes - fan nosa. Dificulten la normal i pacífica vida dels residents. Encareixen els restaurants acostumats, ocupen les millors cadires a les terrasses dels bars de sempre, inciten involuntàriament a l’especulació immobiliària que expulsa les classes populars dels barris cèntrics, provoquen canvis comercials i continuats traspassos de locals emblemàtics... Naturalment que tenen tota la raó de queixar-se. Al cap i a la fi, el negoci del turisme el fan quatre espavilats, els de sempre, a costa de les molèsties que he de compartir la massa ciutadana. Mirem qui es fa robeta amb els turistes. Hotels, sí; restaurants, sí; bars, sí; fleques, sí; fruiteries, sí; establiments de roba, sí; gelateries, sí; cases de records, sí; propietaris de pisos reformats, sí; agències de viatges, sí; immobiliàries, sí; subministradors d’hotels, de restaurants, de bars, sí. Aneu repassant sis plau: els lampistes que treballen pels establiments citats, els paletes que reformen o restauren pisos, els transportistes que mouen tot el gènere amunt i avall, les benzineres, els mecànics... I potser la viuda que lloga un parell d’habitacions a l’agost, el cec de la cantonada que ven cupons, la gitana que reparteix somriures i clavells a la porta d’una catedral, el captaire que seu a terra a mig pont... Plego.

Dels nostres visitants en viu gairebé tothom d’una manera o altra, directament o indirecta.  El turisme és com la pluja, que porta riquesa on cau.

Llavors qui es queixa? Qui es queixa amb raó, vull dir. Doncs el comú dels ciutadans. Els mateixos que protesten perquè les bicicletes envaeixen les voreres, que s’exclamen perquè no es pot trobar aparcament al centre de les ciutats, que reclamen perquè les terrasses dels bars es mengen materialment els passejos, que demanen que els lloguers siguin més barats, que posen el crit a cel quan alguns desvagats ocupen un local tancat però que també protesten quan els en treuen... Tots ens queixem. I amb raó, quan ens sentim perjudicats.

Sabeu què passa? Que ens costa d’acceptar que són els governants que hem triat o que triarem els que s’han d’encarregar de posar normes, regular, trobar equilibris raonables entre la nostra comoditat tranquil·la de cada dia i la realitat de ser una ciutat de certa importància. Fer política és això: garantir-nos una vida raonable i aprofitar la riquesa que ens cau del cel.

Que cal imaginació? Que calen lleis? Que calen inversions? Naturalment. La pluja és riquesa, però excessiva i incontrolada fa disbarats. No ens queixem de la pluja: exigim solucions raonables.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Què t'ha ensenyat la vida?

Quan em vas fer la pregunta, “què t’ha ensenyat la vida?”, la primera resposta que em va venir al cap va ser: no m’ha ensenyat res. Però et vaig prometre que hi pensaria.

Recordo un conte de Kafka que vaig trobar en un aplec de narracions seves. Creia recordar que se’n deia La màquina de tortura. No en facis cas. L’he trobat al cap dels anys amb el títol de La colònia penitenciària. Fou la primera història de Kafka que em va semblar entendre. I em serví de desllorigador per interpretar les altres narracions. Havia arribat a pensar que no l’hagués somniat. De vegades passen aquestes coses.

T’explico el que en recordo. Si de cas el pots trobar fàcilment a internet ara mateix.

Els condemnats d’una colònia penitenciària no saben de què se’ls ha acusat però sí que saben que han estat declarats culpables. Un dia, quan els toca, són lligats a la màquina de tortura – els detalls de la qual t’estalvio – que té la funció d’escriure a l’esquena del condemnat, amb doloroses punxades, la sentència. A poc a poc, lentament. Fins que és capaç, només pel dolor que sent de les ferides, de llegir-la. Quan sap perquè mereix la mort, mor.

Llavors, dic jo, que els haurà ensenyat la vida als condemnats? Que, com diuen els catòlics, es ve al món a patir?

La veritat, la meva veritat, és una altra. Suposo que la meva vida, com la de tots, m’ha ensenyat a viure, potser a sobreviure, a benefici d’inventari, per l’espècie. Però, és clar, sé prou bé que, al final, no em servirà de res, quan s’acabi. De manera que torno al començament.

Que què m’ha ensenyat la vida? Doncs res.

Potser perquè no es tractava d’això. Qui t’ha dit o què et fa pensar que som al món per aprendre alguna cosa?

Torna a l'inici

Continua llegint »

Alea jacta est

Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat; ara, a tre­ba­llar

Avui no toca. I em sap greu. Però avui no par­la­rem de política. Dilluns de reflexió. Com deia el meu avi: “Déu nos en guard d’un ja està fet.” Ens han dei­xat par­lar i hem par­lat. Ara a tre­ba­llar tot­hom, a jugar amb les car­tes que el senyor Hont ens ha donat. Em pre­gunto si serem capaços de superar la cridòria, els insults, les des­qua­li­fi­ca­ci­ons, les mit­ges veri­tats, els eslògans dels gabi­nets de premsa, la gro­lle­ria, la men­tida rei­te­rada, la ges­ti­cu­lació obs­cena, que han domi­nat el que ano­me­nem cam­pa­nya elec­to­ral, amb comp­ta­des excep­ci­ons.

Pre­gunta ingènua, ja ho sé. Perquè l’experiència ens diu que avui, més que un dia de reflexió, viu­rem el tret de sor­tida de la pròxima cam­pa­nya. Que a les seus dels par­tits, quan encara estan revi­sant les últi­mes xifres, les bones i les dolen­tes, ja s’ha enge­gat la màquina que ha de fer pos­si­ble una victòria acla­pa­ra­dora tan aviat com els ciu­ta­dans tor­nem a les urnes. Però, ni que sigui per unes hores, per­me­teu que deixi surar la meva ingenuïtat i cre­gui en un temps de reflexió. Que ima­gini els savis de totes les tendències pro­vant d’inter­pre­tar seri­o­sa­ment, amb els resul­tats a la mà, el sen­ti­ment divers dels ciu­ta­dans, les línies de força i els cor­rents d’opinió que dibui­xen el mapa real d’aquest estat que pre­te­nen gover­nar.

“Per­doni –em diu algú des de l’altra banda de la pan­ta­lla de l’ordi­na­dor–, no hem que­dat que no par­laríem de política?” Ho sento. No ha pogut ser. La política no s’atura. Sabeu què passa? Heu d’enten­dre que els par­tits, per defi­nició, són agru­pa­ci­ons de per­so­nes que tenen vocació de ser­vei a la comu­ni­tat, tenen unes idees, un pro­grama, una manera de veure les coses públi­ques. Inten­ten dur-les a la pràctica. I per dur-les a la pràctica han de gua­nyar elec­ci­ons. Qui no és al govern no pot dur a terme el seu pro­grama, per bo i ben tre­ba­llat que el tin­gui. De manera que, pri­mer, són les elec­ci­ons. I el noranta-nou per cent dels esforços dels par­tits es dedi­quen a veure com s’ho han de fer per gua­nyar-se el teu vot, i el meu, i el del veí del pis de dalt.

Ho heu dit tots: en els debats es parla poc de pro­gra­mes i de pro­jec­tes. Natu­ral­ment, els debats són espots publi­ci­ta­ris per ven­dre unes sigles, unes cares. Però no els cri­ti­queu; al cap i a la fi, som tots nosal­tres els que com­prem aques­tes sigles si ens agrada l’anunci. Els par­tits han dut la seva mer­ca­de­ria al mer­cat de les urnes i nosal­tres hem triat. Alea jacta est. Déu nos en guard d’un ja està fet. Algú dei­xarà els cent dies famo­sos perquè el govern que es for­marà pugui dibui­xar un pro­jecte que equi­li­bri les seves for­ces amb les dels suports que li calen? Cent dies... Què diu ara! Caldrà gover­nar enmig de la tem­pesta mediàtica eixor­da­dora. Però tot això ja ho sabien.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Els testimonis de la veritat

Jo me’ls crec. I no només perquè els testimonis estan obligats a dir la veritat, no. Me’ls crec perquè són persones escollides, educades, preparades, ensinistrades, treballades, modelades, estructurades per dir la veritat. Ells són allà, cridats per l’alta fiscalia de l’Estat, al que han jurat servir fins a la darrera gota de la seva sang, per fer possible que els designis de la justícia es materialitzin en forma de sentència condemnatòria, constructiva, exemplar, definitiva. Ells són Estat en estat pur. La Llei en persona. La Veritat veritable.

Me’ls crec de cor. Sé que han vist l’aterradora bandera de l’Òmnium, carregada de pals amenaçadors onejant sobre els caps esbojarrats de la turba desfermada. Han vist les muralles humanes avançant en ordre de batalla contra la seva indefensió. Han detectat les tècniques de guerrilla en els braços enllaçats dels ancians de perillosa melena blanca. Han sentit la ferum de còctel molotov de les ampolles de plàstic mig plenes d’aigua. Han assistit horroritzats a les cantades de melodies insidioses i enervants. Han aguantat l’asfixiant gas de milers i milers d’axil·les suades de tantes hores d’esforç guerrer.

Diuen la veritat, per necessitat i per obligació. Expliquen com n’és de perillosa una relliscada traïdora al mosaic ensabonat d’una escola manipuladora; com es fa difícil avançar a cops de porra entre tantes mans alçades aparentant hipòcritament pacifisme; han patit els cops i les rascades quan els ha calgut saltar tanques i portes estavellades; parteixen encara el dolor articular de tants esforços regirant magatzems i fàbriques cercant urnes i material electoral...

Expliquen el seu calvari davant el tribunal. Els seus malsons. Com els apareixen inexplicables imatges en mig de la teranyina dels records confusos. Hi ha qui veu una mà excitant les masses des del darrera d’un misteriós cotxe negre el dia de la manifestació davant la conselleria d’Economia i aquella mà sinistre es va dibuixant al llarg dels mesos fins a esdevenir la mà de Carme Forcadell un any i mig després. Els que van matar hores i hores vigilant les impremtes catalanes configures ara el record probable d’un personatge obscur que bé podria ser el de Quim Torra, molt abans que el coneguéssim com a president del país.

Els advocats, desesperats, demanen els videos per contrastar els relats amb la imatge. De moment no podrà ser, decideix el tribunal. Cal preservar el bon seny dels testimonis del fiscal. El contrast entre el seu món i la realitat podria ser un acte de terrorisme psicològic, una seqüela del procés que es pot evitar.

Ells que declarin. Segur que surten de casa decidits a dir tota la veritat, caigui qui caigui. Segur que els acomiaden desitjant-los sort amb un “ a por ellos”. Com il faut.

Torna a l'inici

Continua llegint »