Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

La ciutat que volem

 Deia una dona uns anys després de la guerra: “Sembla mentida. Tanta misèria com vam passar tots aquells anys i ara, que tenim de tot, no té gana”. Parlava del marit. És ben clar que “déu dona faves a qui no té queixals”.
Això li passa a Girona, es veu. Després de la llarga travessia de la dictadura, de la dura etapa de misèria material i espiritual - econòmica, cultural, moral, cívica -, quan la ciutat ha sabut treure’s la son de les orelles per anar-se configurant  com un centre de referència per la seva vitalitat en tants aspectes, ara l’èxit espanta i fa nosa.  Èxit de Temps de flors, de Temporada alta, de la restauració als més alts nivells, del turisme cultural, de l’esport ciclista mundial, del bàsquet i el futbol passejant el nom de la ciutat arreu.  Ara fan nosa els turistes i els apartaments que lloguen, els ciclistes i les botigues que els atenen, les flors per la gentada que porten, els restaurants per les terrasses plenes...
Som així, es veu. Ja no volem recordar quan anàvem a pidolar a les agències que operaven a la costa que ens enviessin algun visitant. Que calgué crear els “Dimarts turístics” i dedicar-hi diners i esforç per que algun foraster amb la pell vermella del sol costaner fes el badoc davant de l’aparador dels nostres botiguers. Ara enyorem aquells pisos rònecs i humits del barri vell i cridem “més barri, menys turisme” com si no n’haguéssim fugit tots d’aquella decadent misèria.
Que cal ordenar la ciutat perquè pugui assumir tanta bonança com ens cau al damunt, és clar. Però no reneguem del manà guanyat amb tant d’esforç.

        Torna a l'inici 

Continua llegint »

La llarga marxa cap a la llibertat

 

El juliol de 1976 la guàrdia civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tel/Exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar exigint la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (3 segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat  tinguérem una història similar: detenció  ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.

Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant  l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.

En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar el Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar  en Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer!! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret,  modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a prendre les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la Llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.

        Torna a l'inici

Continua llegint »

Ser o no ser independentista

Sap què li dic?  Que després de tant de temps de seguir-lo encara no he pogut esbrinar  si és independentista o no ho és – em diu un lector fidel. Em sorprèn la pregunta.
- Si ha de ser blanc o negre, li reconeixeré que el meu cor i el meu cap han sigut, des de ben petit, independentistes. Però els sentiments  i el pensament es modulen amb el pas del temps.
- Ja hi som!! Ho veu com mai no ho deixa clar?
- No és tan difícil d’entendre. He viscut tot el període nefast del franquisme, quan era obligatori ser espanyol i, per ser-ne, havies de deixar de ser català. Si més no dissimular que ho eres. En aquelles circumstàncies, si senties que la teva pàtria era Catalunya (llengua, costums, història, amors...) t’adonaves que estaves immers en una anomalia política. Llavors, jovenets com érem, només podíem fer dues coses: adaptar-nos i resignar-nos a ser un ciutadà de tercera classe o rebel·lar-te – potser només al fons del cor – i declarar-te separatista.
-I vol dir que les coses han canviat molt?
- Hi ha hagut de tot. En alguns moments, a la mort del dictador, es va poder pensar que trobaríem fórmules acceptables que permetrien una justa convivència entre les diferents societats que compartim l’estat. Vam poder creure que anàvem per bon camí i que podríem ser espanyols sense deixar de ser catalans, com podíem ser europeus sense deixar de ser espanyols. Però no era fàcil, no és fàcil. I hi ha molts interessos i forces que no estan disposats a cedir en res.
- Interessos?
- Ben segur. A part de tot el que he dit, resulta que els catalans paguem per ser espanyols. I ens surt molt car. Els que es beneficien d’aquest diners, els que els administren, els que els mouen, els que en viuen, no estan pas disposats a renunciar-hi. D’aquí plora la criatura. Espanya com a estat van néixer per administrar un imperi. És una potent i eficient màquina extractiva. Sense aquesta funció, deixaria d’existir. Ep, així ho penso jo de vegades.
- De manera que a vegades és independentista i a vegades no. Ho he entès bé?
- Es una manera de dir-ho. El dia que m’acceptin com sóc ja no hi pensaré més. I vostè?

      Torna a l'inici

Continua llegint »

Qui ha de fer habitatge social

 Ara que estem d’eleccions potser és l‘hora de parlar de coses serioses.  Què li sembla si parlem de l’habitatge? Perquè ja me n’estic cansant de veure com tots fugen d’estudi. Hi ha un problema  real, els preus de compra o de lloguer. Són alts. Entesos. I, diuen, són alts per culpa dels promotors que no abaixen els preus, dels propietaris que apugen els lloguers, dels bancs que no volen malvendre, dels turistes que ocupen les poques places que hi hauria al mercat. N’hi ha tants de culpables¡¡  I les solucions es busquen a partir  d’aquestes dades. Que els promotors facin pisos més barats, que els bancs i els grans tenidors lloguin a baix preu, que els propietaris no apugin els lloguers, que no es lloguin habitatges als turistes. Curiosament,  malgrat tants esforços, cada any el problema és més greu. Sembla mentida¡¡

Ara, pregunto jo, quina administració de les que cobren els impostos dels habitatges, n’està fent de caràcter social?  On són les ofertes municipal, nacional, estatal?  Sí, l’ajuntament té un petit estoc de pisos de lloguer social, en col·laboració amb particulars. Entesos. Però no pot resoldre el problema.

Mireu, recordo, de memòria, el grup Mazo Mendo, a la pujada de Montjuïc; les cases barates, de Sant Narcís; el grup Germans Sàbat, a tocar de Sant Gregori; el Gerona para Gerona, a Montilivi; Vilaroja i, més tard, Font de la Pólvora, més enllà del cementiri; les cases de la Crueta... Alguna actuació més que no recordo. Tot això, i em sap greu haver-ho de dir, en temps de la dictadura.  I no podem deixar de citar la immensa obra que va fer en Francesc Ferrer des del Patronat. Es fa ara res que s’hi vulgui assemblar?

Em penso que no. Ni els bancs, ni els promotors, ni els propietaris, ni els constructors, ni els administradors, ni els inversors no han de resoldre un problema social, que escapa completament de la seva responsabilitat. L’administració  pública, la que sigui, ha d’assumir el repte. Passar la culpa als altres és la seva manera de fugir d’estudi. De tirar pilotes endavant. I esperar que corrin els altres.

       Torna a l'inici

Continua llegint »

Noms per recordar

Avui no, que és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa. Ja teniu prou feina, de parada en parada, mirant de conèixer pel tacte, la vista, l’olor, quin és el llibre que heu de comprar. Avui no. Però el dijous , demà passat, a quarts de sis de la tarda, l’ajuntament posarà una placa en memòria de la matemàtica i pedagoga Maria Antònia Canals a la placeta enjardinada que hi ha al davant mateix de l’escola Annexa, Joan Puigbert. Podeu anar-hi. D’un temps ençà, l’ajuntament de Girona, amb l’alcalde al davant, està fent una feina ben senzilla però ben necessària i pedagògica: dedicar places i placetes a persones que han deixat el seu rastre benèfic a la ciutat. Persones que ens han deixat, és clar. Fa pocs dies eren posades plaques recordant el periodista i escriptor Narcís Jordi Aragó i a la seva esposa, la pintora Maria Mercè Huerta. Merescudament.

La placeta de l’Annexa és a tocar de l’institut Vicens Vives, a la part del darrera.  I ja que som aquí, recordaré que l’institut es va construir sobre els terrenys que havia ocupat l’escola Prat de la Riba, a la que jo vaig anar quan devia tenir tres o quatre anys, als primers quarantes. En dèiem tots Prat de la Riba, tot i que ja devia dir-se José Antonio per honorar el fundador de Falange Española. Quan van voler fer l’actual institut la meva primera escola va ser aterrada i es va traslladar l’ensenyament i el nom a l’edifici pròxim, que havia sigut un alberg de la Sección Femenina del FET y de las JONS, i encara hi és avui: el Puigbert.  Aquest edifici  és ben curiós. Està catalogat a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou construït per l’arquitecte Ricard Giralt. A l’article de Viquipèdia que en parla no diu l’any de construcció però va ser a començaments del franquisme. Per al seu ús actual han calgut reformes i ampliacions importants. Quan potser encara en dèiem l’escola José Antonio o poc després, a l’inici de la democràcia, hi vaig ser i vaig entrar en una de les aules. Els havia arribat l’enciclopèdia catalana. La tenien a terra, just al costat de la paret, fent la volta completa.

- És que el terra no aguantaria - em van dir. Era una volta catalana, però els materials no eren bons. El franquisme ja ho tenia això.

Bon sant Jordi.

       Torna a l'inici

Continua llegint »