La drecera: de Pla a Pla

 

I qui és vostè per parlar de Josep Pla, del llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla? Què en pot dir de nou? Sap alguna cosa que no s’hagi dit fins ara? Doncs millor que no digui res.
    - Té molta raó. Sempre té raó. Però, sap què passa? Que estic a mig llegir “Un cor furtiu” i no puc parar. Passo pàgines i passo pàgines.. i en vull saber més. I quan he deixar el llibre per posar-me davant l’ordinador, tinc el llibre a la punta dels dits, i em surt el tema encara que no vulgui.

- No l’ha acabat encara?  Quina vergonya! Es podria dir que vostè és un crític furtiu, en el sentit primigeni de la paraula. I què li sembla? També pensa, com en Narcís Comadira, que la biografia d’en Xavier Pla es llegeix com un novel·la? O està d’acord amb la crítica que va fer en Jaume Andreu considerant l’obra un treball d’encàrrec familiar destinat a blanquejar les etapes més conflictives de la vida de l’escriptor?

- Si ho planteja així, potser hauria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó. Sí, el llibre és prou ben fet com per llegir-lo com una novel·la però, per mi, i que em perdoni l’amic Comadira, precisament li falta un tractament més novel·lesc. En sortirien una colla de novel·les jugant amb el material que en Xavier ha posat sobre la taula. Però aquest no era el propòsit de l’autor.
        - Entesos. Vostè sempre pel camí del mig.
       - Potser sí. Però sap què li dic? Per mi, la història de l’espionatge de Pla, Sentís i tants d’altres, en favor dels militars revoltats té molta menys importància de la que se li va donar en el món literari català (ho dic jo, no pas el biògraf). Fugitiu del territori que es disputaven anarquistes i comunistes, per salvar la pell, s’arrapa al clau roent que li ofereix Cambó, el gran mecenes. Ha de sobreviure. I, naturalment, l’exili exterior i l’interior, no li perdonen que ell, precisament ell, pugui editar en català tan aviat.
        - Pari, pari!!  Parlem d’ “Un cor furtiu”, de Xavier Pla. Què?
        - Fins on he llegit, un monument. Sòlid, contundent, gairebé excessiu.  La més gran aportació que s’ha fet fins ara al coneixement de Pla.  I ara el deixo, que he de tornar a les mil cinc-centes pàgines del llibre.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Mals d’abans

 Tinc la munyeca espunyida. Feia temps que no em passava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espunyit es cura sol, si l’envenes uns dies. Se l’ha de deixar reposar. Esperem que sigui com abans.

-Abans? Abans de què?

Ja hi tornem. Vull dir quan la gent s’espunyia, i tenien panellons als dits, al

nas, a les orelles…Quan les criatures migraven i s’anaigaven, quan els

treballadors patien de feridura, o s’espatllaven. Quan anaven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de costelles, aigues de pit, mal de l’ànima, clorosi o febres terçanes. Patien de destrempament, cobriment de cor, flux de sang, tabardillo...

-Perdoni, però no sé de què em parla. Què són totes aquestes soposades

malalties? M’ho pot traduir una mica?

No sé pas si en seré capaç. Alguna és força clara. Del que en deien feridura

ara en diem ictus. Mal de rei era una forma planera de parlar de la sífilis, vostè ja entendrà perquè. El tabardillo era el nom de la febre tifoide. Les febres terçanes es referien a algunes formes de la malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu profund desconeixement de la medicina, tan antiga com moderna.

-I doncs, perquè s’hi fica?

Perquè m’agraden les paraules i mirar d’entendre’n el significat. Veu?

Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té res a veure amb canviar de país (que seria una altre accepció). Miri, si un nen de la post guerra menjava pa blanc davant els seus companys d’escola, els companys migraven, envejaven la seva sort. Ho enten? I és possible que algun s’anaigués (tristesa, desgana,  esllanguiment). I sap com es curava l’anaigament?  Jo recordo dues formes populars. La primera era fer-se senyar per una persona que estés preparada, una mica curandero, una mica bruixa…L’altra, anar a la vora d’un riu o un rec, i tirar pedretes a l’aigua… Potser també calia resar alguna oració.

- Calli calli, que acabaré patint un cobriment de cor.

Per si de cas, no se m’espatlli. Que hi deu haver pocs curanderos per posar-lo a to.

                                                                ***

Ja publicat l'article he continuat buscant. He trobat l'oració de l'anaigat.

. Heus ací l’oració :

Dos són els que tenen el mal pres,

tres són els que tenen dos mals,

que emparen la Verge Maria i Sant Joan.

Si tens el mal pres al matí,

a Déu t’encomano i a Sant Gaudí.

Si tens el mal pres al migdia,

t’encomano a Déu i a la Verge Maria.

Si tens el mal pres al vespre,

t’encomano a Déu i a Sant Silvestre.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),

com aquestes paraules són veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Potser que parlem clar

Perdoni, però jo diria que són gitanos. Vull dir gitanos de veritat, amb els seus costums, la seva tradició, les seves manies, les seves virtuts, la seva llengua potser, el seu tarannà, les seves lleis, la seva organització social...

 - Ningú ha dit que les  batusses, agressions, morts i ferits de la Font de la Pólvora tinguin res a veure amb els gitanos.

- Exacte. I jo em pregunto si no ho diuen perquè no en són, o perquè no ho volen dir. Entén el meu problema?

- Ara les coses són així. Ja ho hauria de saber. No es diu ni gitano, ni negre, ni moro, ni... Miri, quan es tracte de crònica negra, no es diu ni la nacionalitat de la gent. No fos cas... Ho ha d’entendre, no es pot atiar cap mena de discriminació.

Ho deixo aquí. No accepto més discriminacions que les imposa la naturalesa i l’atzar. Ben mirat podríem haver nascut, tu lector i jo mateix, en lloc de on ho hem fet i com ho hem fet, a l’Índia, d’una família pària, pobre de solemnitat. I haver sortit malalt, lleig i de poca volada mental. Això sí que són discriminacions contundents i definitives. Naturals algunes, però discriminacions.  De manera que, ja ho veieu, sóc partidari que les informacions siguin completes.

Vaig fer certa amistat amb en Juan de Dios Ramírez Herédia. Va ser el primer gitano que va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid.  I no ha parat de pujar. Ell n’estava i n’està ben orgullós de ser gitano. Coincidíem a la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Ens passàvem apunts (bé, ell me’n passava a mi). De tota manera és un cas evident que la paraula gitano (com negre, moro o albanès) només és discriminatòria o insultant si el to ho és. El to.

Sí ja ho sé: “gitanos, murcianos y otras gentes de mal vivir” . Però eren altres temps. Eren temps que no s’acceptaven les diferències. De manera que, si són gitanos com sembla, demano que m’ho diguin els mitjans que informen. Ja n’hi ha prou d’agafar-se-la amb paper de fumar. Tenim dret a saber i a dir el nom de cada cosa.  

Per lògica, però també per higiene. Anar sempre de puntetes cansa molt. I no cal.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

La ciutat que volem

 Deia una dona uns anys després de la guerra: “Sembla mentida. Tanta misèria com vam passar tots aquells anys i ara, que tenim de tot, no té gana”. Parlava del marit. És ben clar que “déu dona faves a qui no té queixals”.
Això li passa a Girona, es veu. Després de la llarga travessia de la dictadura, de la dura etapa de misèria material i espiritual - econòmica, cultural, moral, cívica -, quan la ciutat ha sabut treure’s la son de les orelles per anar-se configurant  com un centre de referència per la seva vitalitat en tants aspectes, ara l’èxit espanta i fa nosa.  Èxit de Temps de flors, de Temporada alta, de la restauració als més alts nivells, del turisme cultural, de l’esport ciclista mundial, del bàsquet i el futbol passejant el nom de la ciutat arreu.  Ara fan nosa els turistes i els apartaments que lloguen, els ciclistes i les botigues que els atenen, les flors per la gentada que porten, els restaurants per les terrasses plenes...
Som així, es veu. Ja no volem recordar quan anàvem a pidolar a les agències que operaven a la costa que ens enviessin algun visitant. Que calgué crear els “Dimarts turístics” i dedicar-hi diners i esforç per que algun foraster amb la pell vermella del sol costaner fes el badoc davant de l’aparador dels nostres botiguers. Ara enyorem aquells pisos rònecs i humits del barri vell i cridem “més barri, menys turisme” com si no n’haguéssim fugit tots d’aquella decadent misèria.
Que cal ordenar la ciutat perquè pugui assumir tanta bonança com ens cau al damunt, és clar. Però no reneguem del manà guanyat amb tant d’esforç.

        Torna a l'inici 

Continua llegint »

La llarga marxa cap a la llibertat

 

El juliol de 1976 la guàrdia civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tel/Exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar exigint la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (3 segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat  tinguérem una història similar: detenció  ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.

Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant  l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.

En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar el Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar  en Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer!! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret,  modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a prendre les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la Llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.

        Torna a l'inici

Continua llegint »