Traïdors. Venuts.
Mentiders. Covards. Eixelebrats. Inconscients.
I també, és clar, feixistes, botiflers, prepotents, titelles, addictes
al poder, col·laboracionistes, porucs... Plego abans no comencin les paraules
malsonants, que no hi falten mai. El diàleg entre els activistes polítics que
aporta el país des de les xarxes socials i més enllà, és d’aquest nivell. Ho
sabeu.
Si les xarxes fossin
en aquest cas alguna cosa més que l’escopidora o la latrina que tenim amagada
en algun racó per casos desesperats, el panorama nacional tindria un futur ben
poc envejable. I alguns n’estarien prou contents, allà i aquí. Però, sabeu què?,
cada vegada que som convocats a les
urnes, els insultats de totes les categories fan pinya i sumen una creixent
majoria. Cadascú a la seva manera, amb
els seus matisos, amb les seves pors, amb les seves il·lusions, sap que
necessita un país lliure on viure democràticament el futur que decideixi.
Potser un país per insultar-se. Ves a saber.
Anem pel bon camí,
que ningú ha dit que havia de ser fàcil. Un camí compartit per tots aquells que
s’insulten i els que no ho fan. Un camí discutit, discutible, mal explicat,
imaginat de centenars de maneres diferents. Perquè, com ja sabeu, els camins no
existeixen: es van fent avançant. I sí,
els uns han explicat que tot plegat era una catxa i els altres s’han sentit
enganyats. Era una catxa? Ben segur que sí, perquè pocs podien imaginar un
estat espanyol inconscient que deixés que les coses arribessin on van
arribar. Però tampoc és veritat que fos
una catxa. Es va jugar seriosament fins al darrer moment, amb totes les cartes
sobre la taula. I els que diuen que anaven de catxa haurien assumit els riscos i
les bondats totals de la independència. Que no estava tot planificat, tot
estudiat, tot programat? I què? Creieu de veritat que l’èxit esclatant de l’ 1
d’Octubre estava explicat en un llibret d’instruccions? Algú pot dir que vam sortir al carrer el dia 3 – ho recordeu?-
amb un estudi de probabilitats i una guia?
Sabíem també, per
experiència, que bombardegen Barcelona cada vegada que els convé. Amb foc real
o amb destralades judicials, actuant des de totes les clavegueres maquillades
amb noms tan galdosos com magnífics tribunals o conferències episcopals amb
dret de cuixa periodística. Que quan es reparteixen cartes, sempre toquen
bastos, amb rei inclòs a l’a por ellos.
Que Hacienda somos todos, però que
els inspectors saben on toca mirar i on se’n
guardaran pla bé de fer-ho. Tot
això es va sabent cada dia més bé. I fa forat.
Des de Madrid, en un
gest sobrevalorat, han concedit els nou indults parcials que calien per deixar
sortir al carrer els nou presos polítics vergonyants. Indults!! No era això, és
clar. Però callaré. Si els nou empresonats del procés surten lliures, ho he de
respectar. La seva llibertat val tan o més que la meva. I la mereixen més.
Es parla d’un primer
pas cap a la concòrdia, cap al diàleg, cap a la política, cap a la
normalització. Un intent de sortir de la judicialització del problema. Tornaré a callar. Que surtin de la presó les
víctimes d’aquell judici estrambòtic sobre el procés. Ja hi serem a temps de
parlar dels centenars o milers de nous afectats per la causa general que mai no
s’acaba d’acabar.
Demanem diàleg i
negociació. I sembla que n’ofereixen. Que no quedi per la part catalana. A
negociar. Però és que l’estat té alguna cosa per oferir més enllà de les garrotades i, si cal, d’unes míseres gotes d’àrnica per desprès? Ho
tenen? O juguen de catxa? Saben què han de posar sobre la taula de negociació
per evitar que se’ls escapi més del 19 per cent del Pib?. Jo crec tampoc no en
tenen ni idea. Ells ho volen tot: por el imperio
hacia diós. Espaya es va organitzar políticament per administrar els diners
de l’imperi. Espanya encara és això quan ja no queda imperi. No tenen cap full
de ruta, cap. Ells han de salvaguardar la unidad
de destino falangista per justificar els sous dels milers de funcionaris.
Aquest és el seu gran projecte polític, que no canviï res. Abans venia la plata
d’Amèrica. Demà potser vindrà l’or dels fons europeus de la pandèmia.
Administrar l’imperi. El problema que tenen amb Catalunya ja l’he explicat: a
cada bugada electoral perden algun llençol. Que vagin fent.
I si mentrestant uns quants eixelebrats de les
xarxes es volen anar insultant, no passa res. Que s’escurin la gola i escupin
enlaire, ben enlaire.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada