Però
ara atureu-vos. Permeteu que em quedi amb el l’aportació de Santiago Ramentol. Mereix un article apart. El seu text
és modèlic. Una autèntica joia. Com a testimoni de la seva experiència, és
clar, però també com a peça d’alta qualitat literària, com a gran lliçó
magistral de periodisme, com a descripció intensament emotiva de la seva
Barcelona gòtica, com a galeria de retrats de personatges de la política del
moment, com a divertida interpretació de les intrigues, les lluites i les
enveges soterrades sota les pàgines del diari, i moltes coses més. Si en teniu
l’oportunitat, no us perdeu el seu escrit que podia haver sigut només un text
de circumstàncies i ha acabat essent una obra d'art.
El
pas de Ramentol per la direcció de l’Avui, de la mà de Max Canher, va ser una
alenada de frescor, modernitat, i
intel·ligència posada al servei del diari del futur. Va durar poc. Com tampoc
no havia durat gaire, uns anys abans, l’intent modernitzador d’en Jaume
Serrats.
La
vigília de Sant Jordi de 1989, sota l’editorial, Max Canher signava un petit
requadre on es comunicava al lector que “Ramentol ja no és director de l’Avui”.
Paraules de lloança i cap explicació. Ara sé, al cap dels anys que, en aquell
acomiadament polític hi anava jo de torna diferida. El nou director, l’Albert
Viladot, va arribar decidit a acabar la feina. Ningú em va explicar res.
No calia.
En
Santiago Ramentol resumeix els seus pocs anys a l’Avui amb la frase: “Durant
uns instants de la meva vida havia estat un estrany en un camp de mines. I sort
que en vaig sortir viu”.
