La drecera: de Pla a Pla

 

I qui és vostè per parlar de Josep Pla, del llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla? Què en pot dir de nou? Sap alguna cosa que no s’hagi dit fins ara? Doncs millor que no digui res.
    - Té molta raó. Sempre té raó. Però, sap què passa? Que estic a mig llegir “Un cor furtiu” i no puc parar. Passo pàgines i passo pàgines.. i en vull saber més. I quan he deixar el llibre per posar-me davant l’ordinador, tinc el llibre a la punta dels dits, i em surt el tema encara que no vulgui.

- No l’ha acabat encara?  Quina vergonya! Es podria dir que vostè és un crític furtiu, en el sentit primigeni de la paraula. I què li sembla? També pensa, com en Narcís Comadira, que la biografia d’en Xavier Pla es llegeix com un novel·la? O està d’acord amb la crítica que va fer en Jaume Andreu considerant l’obra un treball d’encàrrec familiar destinat a blanquejar les etapes més conflictives de la vida de l’escriptor?

- Si ho planteja així, potser hauria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó. Sí, el llibre és prou ben fet com per llegir-lo com una novel·la però, per mi, i que em perdoni l’amic Comadira, precisament li falta un tractament més novel·lesc. En sortirien una colla de novel·les jugant amb el material que en Xavier ha posat sobre la taula. Però aquest no era el propòsit de l’autor.
        - Entesos. Vostè sempre pel camí del mig.
       - Potser sí. Però sap què li dic? Per mi, la història de l’espionatge de Pla, Sentís i tants d’altres, en favor dels militars revoltats té molta menys importància de la que se li va donar en el món literari català (ho dic jo, no pas el biògraf). Fugitiu del territori que es disputaven anarquistes i comunistes, per salvar la pell, s’arrapa al clau roent que li ofereix Cambó, el gran mecenes. Ha de sobreviure. I, naturalment, l’exili exterior i l’interior, no li perdonen que ell, precisament ell, pugui editar en català tan aviat.
        - Pari, pari!!  Parlem d’ “Un cor furtiu”, de Xavier Pla. Què?
        - Fins on he llegit, un monument. Sòlid, contundent, gairebé excessiu.  La més gran aportació que s’ha fet fins ara al coneixement de Pla.  I ara el deixo, que he de tornar a les mil cinc-centes pàgines del llibre.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El xofer de Josep Pla i el seu fill

 

Jordi Amat ens ha ofert un llibre d’interès indiscutible. El fill del xofer. Alfons Quintà. Sí, una biografia del periodista que es va fer conèixer, sobretot, per la campanya de denúncia de la mala situació de Banca Catalana des de la seva tribuna a El País. El periodista que, després, va acceptar posar-se al davant de la joia de la corona de Jordi Pujol, TV-3 i que en va fer una empresa d’èxit rotund. Que dirigí el diari El Observador, finançat per Prenafeta i Convergència, que va col·laborar a El Mundo, a La Vanguardia... i que va acabar al Diari de Girona, quan ja no només era una ombra del temut i influent periodista triomfant. I, per si faltava alguna cosa, l’home va tancar la peripècia biogràfica matant la seva dona d’un tret abans de suïcidar-se al seu pis de Barcelona. Una història que és més que una novel·la.

Amat desvela molt aviat un detall que considera definitori: una carta que va escriure quan només tenia setze anys a Josep Pla. Li demana que intercedeixi davant el seu pare perquè li deixi treure el passaport i el carnet de xofer. Però més que demanar, exigeix. Amenaça. Ell ja sap moltes coses de Pla,  de Vicens Vives, de Carles Sentís, de Josep Tarradellas. Coses que ha sentit i que ha vist. Seria molt greu que les expliqués al comissari Creix, cap de la brigada políticosocial. Podrien anar a la presó tots, el seu pare inclòs. De la carta, Jordi Amat n’extreu el perfil moral del seu biografiat i sobre aquest perfil juvenil fonamenta les raons de les seves actuacions posteriors, tan en el camp professional com en el personal. 

El llibre es llegeix més bé que una novel·la ben escrita. Crec que és de justícia dir que Jordi Amat escriu tan bé com Alfons Quintà i l’estil que aplica al text el podria signar el biografiat. Per bé i per mal. Per bé si ens fixem en l’eficàcia de la prosa, del discurs, del ritme. Per mal quan ens adonem que, com Quintà, l’autor va desenvolupant l’argument amb una fixació gairebé malèvola. De l’Alfons Quintà en diu que és un bon periodista i una mala persona. I li interessa, sobretot, la mala persona.

Vaig conèixer i tractar en Quintà. Ens col·laborava a Presència en l’etapa heroica del setmanari. Quan organitzava la delegació d’El País a Catalunya em va fer corresponsal a Girona (molt poc temps perquè ja estàvem muntant el Punt Diari i aviat ho vaig haver de deixar), molt més tard va venir a Andorra i vam sopar junts quan el vaig ajudar a entrevistar en Jaume Bartomeu... El meu Quintà, la mica de Quintà que vaig arribar a conèixer,  no era ni mal educat, ni dictador, ni brusc, ni assetjador. Decidit i eficient, sí. Quan va venir l’Adolfo Suàrez a Girona l’esperàvem a l’aeroport una dotzena de periodistes. El cap del premsa del president ens va venir a dir que només ens permetria fer unes fotos. Cap pregunta. Però en Quintà va sortir, va agafar pel braç a Suárez i ens el va dur amablement per fer una roda de premsa.

M’adono que estic parlant del fill del xofer i no parlo del xofer. Josep Quintà, el pare,  també mereixeria una novel·la. Només el conec pel que n’explica en Jordi amat. Era un viatjant de teixits i tenia cotxe. Com van fer anys més tard en Mercader i en Valls, acompanyava Josep Pla sovint. Es va fer amic dels amics de l’escriptor de Palafrugell i participava en les llargues sobretaules amb gent tant diversa com els pescadors de Calella o Jaume Vicens Vives, passant per Valls Taberner, Manuel Ortínez, Manuel Bruet, Gaziel, Fages de Climent, Josep Benet, Narcís de Carreras, Joan Cerdà, Fabià Estapé, Armand Caraben, Duran Farell  o Josep Tarradellas.

Jo em pregunto: com és que tenia cotxe? Els viatjants de la postguerra anaven en tren o en autobús. Potser en bicicleta. Però en Quintà pare tenia un Láncia. Cert que la família de la seva dona regentava una sabateria a Figueres, però això no ho explica pas. Tampoc s’entén que disposés d’un veler amarrat a Roses. En canvi, quan ens diu que solia oferir als convidats formatges i vins francesos obre una pista. Sovintejava viatges a la Catalunya francesa. Encara que l’Amat no ho diu, és fàcil imaginar que feia un tràfic il·legal continuat de productes introbables a l’Espanya franquista. Això també ho havia de saber el futur periodista. Un viatjant de teixits no es pot permetre ni el cotxe, ni el balandre, ni mantenir dues famílies com sembla que mantenia, ni les llargues hores perdudes al costat de Pla i els seus amics influents. De la relació del pare Quintà amb el contraban encara n’he trobat  una altra pista: un amic transportista el va conèixer uns anys després a les subhastes que es feien a les duanes del Pertús i de la Farga de Moles. No se’n perdia cap. Havia entès que era més fàcil adquirir a bon preu les captures dels duaners que exposar-se a ser-ne víctima. O, ves a saber, potser des del principi la font d’ingressos del xofer de Josep Pla era precisament el negoci de les subhastes. El mateix Láncia, no l’hauria comprat així? Tenir, com s’entén que tenia, una connexió directe amb Eduardo Ruíz, cap del departament de policia de fronteres, podria explicar moltes coses.

El fill del xofer ens ofereix una panoràmica parcial però extraordinària d’un món en el  que hem viscut sense saber-ne gairebé res. Economia, política, periodisme. Però també  tràfic d’influències, extorsió, especulació. Patriotisme i afany de lucre. I, per acabar, assassinat i suïcidi. No es pot demanar més.

Torna a l'inici

 

Continua llegint »

Un vermut amb em Jordi Pasques, ves per on

En Jordi Pasques té un bloc prou interessant, penjat del Diari d’Andorra. Un amic comú m’ha fet adonar d’una casualitat: resulta que dues vegades ha parlat de mi per motius ben diferents, i les dues vegades l’article comença exactament igual “ves per on”.

El primer porta data de l’u d’abril de 2011. Comença així: “Ves per on hem sabut el que el Pius Pujades va fer per renovellar la memòria del mestre Josep Fontbernat quan el periodista, ara jubilat, era director del Punt Diari de Girona, una dècada abans d’ar­ribar a Andorra per fer rutllar aquest Diari d’Andorra que és a punt de complir 20 anys. El Pius, a qui Josep Pla un dia li va dir: “Vós sereu periodista de vermut”, i a qui saludem ara i adés amb el pensament i el sabem passejant per Colera o comprant avellanes a la cooperativa de Vilajuïga o fent un vermut a la Bisbal, va engegar una campanya per dignificar la làpida del nínxol de Josep Fontbernat al cementiri d’Andor­ra la Vella. L’ajuntament d’Anglès, poble d’on era fill Fontbernat, se’n va fer ressò i va sol·licitar el trasllat de les restes des d’Andor­ra fins a Anglès, acte que va tenir lloc el dia 11 de setembre del 1982....”

El segon és de l’onze de gener de 1914, i comença dient: “Ves per on, mentre rumiava la manera de parlar del premi Josep Pla guanyat per l’amic i company d’escriptura Albert Villaró..” I com que parla de Pla, acaba parlant de mi, aprofitant que plora la mort de Josep Mª Castellet. Diu “Descanseu en pau, Castellet, i retrobeu les tertúlies amb Carlos Barral, amb el Valente, amb Gil de Biedma, amb José Agustín Goytisolo, amb l’Espriu, amb Josep Pla. Ja us imagino engegant conversa amb Pla, fent-vos ell un primer advertiment dels que li sortien a raig: “A Llofriu, el 24 d’abril de 1981, vós vàreu llagrimejar per mi. Feu-me el favor ara que pugui contenir jo les meves. I digui’m: ‘Com va la moneda, i el país, i encara es veuen se­nyoretes maques els estius a l’Estartit? Ara ens prendríem un Martini i seguit d’una perdiu en escabetx, gran cuidado la perdiu en escabetx. I aquell xicot d’El Punt, en Pius Pujades, encara esmola la ploma en els carreus de Girona? I digueu, Castellet, les lletres catalanes, rutllen, o els han fet canari?”

Fa dies que no ens veiem amb l’amic Pasques. No sóc pas home de vermuts, jo. Però em comprometo a tenir-ne una ampolla a la nevera pel dia que es digni passar per Colera. Aquell dia, que espero amb delit, serem, tots dos, periodistes de vermut per unes hores. No s’ha de contradir mai els mestres com Pla, ni els companys de columna, com els amics Villaró i Pasques, que compatírem uns quants anys la secció “La seca, la Meca i...” a la contraportada del Diari.

Torna a l'inici

Continua llegint »