Eugeni Casanova
06.09.2013
L'Espanya subsidiada i la casta depredadora
El gran èxit de la casta depredadora, extractiva, faraònica espanyola és parlar en nom dels olivaters de Jaén, dels esparters d'Almeria o dels jornalers extremenys, malgrat que ja no queden olivaters, esparters ni jornalers. Aquesta oligarquia d'arrels històriques necessita l'enemic català per a aglutinar els sentiments primaris de l'Espanya eterna i continuar fagocitant l'estat i devorant-ne els recursos.
L'eslògan de Convergència 'L'Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva' ha aixecat les ires immediates tant de la caverna com de l'esquerra 'solidària' i 'internacionalista', que s'han afanyat a treure el 'santcristo' gros de 'Los santos inocentes': el burgès opulent que nega el pa al peó descalç, el gras que no vol donar les engrunes a l'afamegat, la voracitat sense entranyes, Dickens al sol.
És un discurs transversal a Espanya i es remunta al segle XVII: 'Son los catalanes el ladrón de tres manos' (Quevedo). La presidenta entrant de la Junta d'Andalusia, en 'el primer discurs del segle XXI', segons definició de la vice-secretària general del PSOE, va vociferar contra 'el desafiament sobiranista' i va ultrapassar Rajoy qualificant-lo de tebi amb els catalans. Dreta i esquerra, Intereconomía i La Razón, el socialista Guerra afirmant que 'és xenòfob dir que Espanya roba Catalunya' o el comunista Anguita amb l'històric 'la burgesia catalana és la pitjor de totes'. Avui no es pot fer política a Espanya sense atacar els 'separatistes insaciables' i és el roc a la faixa de Rajoy per a guanyar les pròximes eleccions: si sotmet els catalans, tota la resta no tindrà importància –ni tan sols Bárcenas–. D'aquí ve l'interès d'administrar els temps i dilatar les accions.
Tant de bo que l'Espanya subvencionada fossin els olivaters, els jornalers i els nens desnodrits (només s'ha dit que n'hi hagi a Catalunya, no pas a Andalusia ni a Extremadura): amb un 0,1% del PIB nostrat n'hi hauria de sobres. L'Espanya que en realitat dessagna el 8,5 % de 'la Catalunya productiva' és una oligarquia atàvica i opulenta d'encuny franquista, que ve del XIX i amb arrels anteriors, que no tan solament degluteix els esforços dels catalans, sinó els de tot arreu allà on li arriben els tentacles. A Madrid, un sanedrí d'uns pocs centenars de famílies controla tots els mecanismes de l'estat, l'administració, l'exèrcit, l'Església, els bancs i les empreses que de mans públiques van anar a mans d'amics. Es passen els càrrecs i els privilegis de pares a fills i no tenen cap inconvenient a saltar de la dreta a l'esquerra des que la situació política ho permet. Aquesta colla és el responsable directe del desastre històric d'Espanya i els primers interessats a regenerar-la haurien de ser els seus mateixos connacionals. Això explica la jugada de la casta d'atiar el clàssic enemic exterior, ja sigui la Catalunya 'insolidària' –el recurs habitual–, la pèrfida Albió amb Gibraltar o l'escanyapobres alemany.
Comença a haver-hi una bibliografia abundant sobre la qüestió que presenta dades historiogràfiques i econòmiques inqüestionables: 'Delenda est Hispania' (Albert Pont), 'Espanya, capital París' (Germà Bel), 'L'espoli fiscal. Una asfíxia premeditada' (Ramon Tremosa), 'Madrid és una illa. L'Estat contra la ciutadania' (Óscar Pazos)... El Cercle Català de Negocis ha estudiat a fons els desastres que origina aquesta sangonera i n'ha fet una divulgació exhaustiva. Manuel Tuñón de Lara va descriure ja fa anys l'oligarquia financera i terratinent, que està en la base de l'endarreriment espanyol. Aquell 'hidalgo', per al qual treballar era un deshonor tot i que sovint vivia en la misèria (un cas únic en la sociologia universal, segons l'historiador Jaume Fàbrega), es complementa amb el 'señorito', un altre prototip local, reciclat en diputat o assessor.
El fenomen ha estat estudiat a escala internacional pels economistes Daron Acemonglu i James A. Robinson a 'Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty' (2012), on encunyen el terme 'elit extractiva': allò que és determinant per al desenvolupament d'un país és la qualitat de les institucions i el control democràtic de les actuacions dels polítics. Els països 'tancats' on una minoria egoista domina els mecanismes de l'estat fracassen econòmicament i socialment. És el cas d'Espanya.
Aquesta elit ('casta', segons la versió llatina més pròxima de Gian Antonio Stella i Sergio Rizzo: 'La casta', 2007) és fundacional de l'estat castellanoespanyol. A la Villa y Corte dels últims anys, l'extracció esdevé 'depredació' per les dimensions de la voracitat, o 'faraònica', per evocació de l'antic Egipte, on la societat sencera dedicava tota l'energia a bastir les sepultures dels dirigents. És el reflex del moment actual, on una minoria de banquers, polítics i especuladors ben connectats han portat a la misèria el país sencer. Tots els recursos s'han destinat als seus capricis i al seu enaltiment, començant per l'entramat político-bancari: 97.000 milions a fons perdut, o la família reial, el cap visible i notori de tot el sistema.
Hi ha ningú que pugui pensar que els aeroports sense avions, l'AVE sense passatgers, les autopistes sense cotxes o els contractes de les monarquies àrabs no han tingut uns beneficiaris concrets? Els noms consten al BOE i tots formen part de la casta. La UE acaba d'ordenar d'investigar les concessions de dues autovies espanyoles perquè han costat el doble que les alemanyes amb traçats similars. De fet, Isabel II ja va portar l'estat a la fallida per construir línies ferroviàries que enllaçaven el Palacio de Oriente amb els 'reales sitios', naturalment sense cap productivitat. L'AVE, que havia d'unir Espanya 'amb cables d'acer', segons la insigne Magdalena Álvarez, ha repetit l'experiència cent cinquanta anys més tard.
No n'aprenen o, més aviat, no n'aprenem. El CCN explica que, des que la isolada Madrid va esdevenir capital per un misteri no aclarit, l'estat ja ha fet fallida vint-i-dues vegades. La mitjana és superior a una per generació, cosa que evidencia les dimensions del desastre i la insídia de la trepa dominant.
Ho detalla el gallec Óscar Pazos: Felip II va crear una capital en el no-res i per aixecar-la i proveir-la va devorar els recursos de l'estat. L'administració d'un imperi mundial situada en un ermàs lluny del mar i de qualsevol via lògica de comunicació, un caprici surrealista sense parangó en el món que al segle XXI volen consagrar amb el delirant corredor central. La ciutat-sol, que després es va voler emmirallar en París, tal com prova Germà Bel, va convertir d'entrada en un desert el país circumdant perquè els pagesos restaven obligats a vendre la producció de blat a la cort amb preus intervinguts, i va anar escampant la desolació en cercles concèntrics.
La casta capitalina ha 'segrestat –explica Pazos– els òrgans de poder de l'estat i ha creat una trama d'interessos per governar des de la distància i en profit propi. No tan sols ha absorbit la política, la banca, els mitjans de comunicació, la burocràcia, l'empresa i les arts, sinó que ha posat tots els entrebancs possibles per aniquilar la iniciativa de les ciutats que li poguessin fer ombra. El procés s'ha legitimat i exacerbat aquests darrers anys amb l'organització d'un estat 'burocràtic, judicialitzat i funcionaritzat que viu d'esquena a la ciutadania, de la qual és l'enemic principal'. També de l'andalusa i l'extremenya, ben entès.
No cal dir que la casta té delegats arreu dels dominis per aconseguir la vampirització total, particularment a Catalunya. 'Els qui es venen abans no els vulguin comprar', en paraules recents d'Oriol Junqueras, o potser 'els quatre-cents que ens trobem a tot arreu', en comptabilitat precisa de Fèlix Millet. Són majoritàriament els 'empresaris del BOE', com els defineix el CCN, oligarques que es lucren de les concessions de l'estat i que van obertament contra els interessos del 99% de les empreses del país, que són petites i mitjanes. No cal dir que unes són l'Espanya subvencionada i les altres la Catalunya productiva. No cal posar-hi olivaters ni jornalers.
Eugeni Casanova, periodista i escriptor
