Convivència a la Costa Brava

Consti que no m’ho crec. Ho anoto només per si els fets tenen algun fonament.

Resulta que l’Ajuntament de Castelló té una llicenciada en dret a la seva plantilla. Aquesta senyora té una casa amb jardí i probablement piscina molt a prop del nucli urbà. Una tarda del juliol passat, com que feia calor – això sí que m’ho crec - , havia fet una capbussada i estava al jardí. De cop, veu un home d’aspecte nord africà que surt de la casa i es dirigeix cap a la porta exterior. Té un moment de dubte. És algú conegut que la busca?  No gosa cridar-lo per aclarir les coses. El desconegut ja és fora abans que reaccioni. Va cap a la casa per mirar d’entendre què ha passat. No hi ha cap porta oberta, no han robat res, tot està bé.

Es tranquil·litza. Però al cap d’un parell de dies, també quan és a la piscina, torna a veure el visitant que surt del domicili i desapareix carrer enllà. Ara comença a pensar que estan prenent vistes per entrar-li a robar. No seria pas gaire estrany. Recorda moltes altres situacions de veïns o coneguts que han sigut visitats a deshora, amb mals resultats. Abans de pensar-hi gaire, ja està vestida, ja ha pujat al cotxe i ja es dirigeix a Empúriabrava on coneix – la seva relació amb la justícia li facilita - el domicili d’un dels líders del grup que més s’avindria a les característiques dels seus visitants. El troba. Es coneixen, és clar. Li diu: fes el favors de venir amb mi i el fa pujar al cotxe.

No tinc constància del que es van dir pel camí, que tampoc és gaire llarg, des de la zona dels canals fins a la vila vella. No té importància. El vehicle s’atura just davant la casa de l’advocada. Llavors li diu:

 -Mira, aquesta és la meva casa. Vull viure tranquil·la, de manera que fes el que hagis fe fer perquè no em visitin els lladres que tu coneguis. (No us puc garantir que les paraules fossin exactament aquestes, però el seu sentit, anava en aquesta direcció).

-Estigui tranquil·la. De cap manera ningú gosaria entrar aquí. Mai, escolti mai.

-Com que mai? Fa dos dies em va entrar un individu, i avui un altre. Avui, encara no fa una hora que era al meu jardí.

L’home es mostra sincerament indignat. Com és possible? Si tots saben que no s’ha d’entrar mai a les cases del poble. La part històrica de Castelló no es pot tocar. Empuriabrava és diferent, és clar. Però Castelló de cap manera.

La meva font, que la prudència necessària no em permet explicitar, acaba informant-me que és conegut pel rodal que d’Empúriabrava – i potser de poblets costaners pròxims – en surt de tant en tant un carregament – la font diu un container – de gènere robat cap a mercats del Marroc.

És clar que, ves a saber. Potser només són històries que escampen les males llengües.

Torna a l'inici

  

Continua llegint »

Volia pactar, que hi ha algú?

Llegeixo: “És fals que no hi hagi sortides intermèdies entre la independència i l'statu quo. Per contra, les enquestes [...] alerten d'una demanda [...] d'una sortida pactada en el marc de la legalitat.” Ho diu en una editorial el diari El País, que és un diari espanyol seriós, democràtic i decantat cap a l'esquerra –és a dir, cap al PSOE– amb moltes ganes de representar la classe mitjana emergent, decidit a consolidar la democràcia nada després de la mort del dictador. El diari dels espanyols progres, aquells de l'americana de pana beix, sense corbata. El diari dels profes d'institut, dels penenes d'aquell temps, dels revolucionaris moderats per dir-ho amb una contradicció prou expressiva. Dels que es pensen que saben de què va la cosa i miren d'estar al dia. El diari nou del nou imperi espanyol de la Transició.

Molt bé, penso. Ja era hora. Tants anys d'immobilisme, de menyspreu, de sarcasme, d'amenaces, de somriures, d'insults... han servit perquè a les altres esferes ideològiques de l'Espanya progre es comenci a entendre que hi ha un camí per a l'entesa –ells sembla que imaginen alguna mena de federalisme, algun reforç de l'autonomia– que permeti evitar allò que en algun moment en vam dir “el xoc de trens”. Els ho agraeixo de cor. Mai no és tard si s'arriba d'hora.

El que passa és que, llegint bé el text citat, no costa gaire d'adonar-se que tot plegat no passa de ser una volada de coloms. Les enquestes que serveixen de feble base argumental al diari no s'han pas fet a les Espanyes, sinó que s'han realitzat a Catalunya. No és pas que els ciutadans madrilenys, andalusos o asturians estiguin buscant sortides intermèdies al problema que té l'Estat per fer una
proposta seriosa de nou encaix als catalans. Només faltaria. Els que encara tenen alguna esperança de no haver de sortir d'Espanya són molts catalans abocats a l'independentisme, que no es poden creure que des de Madrid no es faci res per salvar una unitat que diuen tan important.

Perquè, a veure, l'editorial d'El País fa alguna proposta? No, cap. Imagina alguna solució? No. Planteja algun debat sobre el problema per canalitzar les opinions contradictòries dels ciutadans afectats? De cap manera.

Què fa, doncs, amb la contundència d'un editorial? Simplement ens fa saber que se sent molt feliç de saber que alguns indicis fan pensar que, sumant els catalans que voldrien una solució pactada (amb qui, sobre què?) i els que no volen cap solució, potser entorpirien el procés i difuminarien els resultats de les eleccions plebiscitàries del setembre. D'això, ells en diuen democràcia, independència i objectivitat. Jo en dic propaganda. En aquest cas, propaganda del no-res.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Bilingüisme espontani

Sabeu què és un capgròs? Qui ha dit que sí? A veure, tu primer. Que un cap gros és una cria de la granota? Molt bé. I perquè li devem dircapgròs? Exacte, perquè té el cap gros. Passa el mateix si parlem dels nans que acompanyen els gegants a la processó de Corpus, que en diem capgrossos perquè tenen el cap gros. No el cap gran. Exacte, això és el que volia dir. Que no és el mateix gros que gran. Quan et fas gran totes les parts del teu cos solen fer-se més grosses. I fins i tot et pots tornar més gras. Tot això ja ho sabeu. Només ho recordava perquè ahir demanàvem una gasosa –una graciosa, per dir-ho com ho he dit sempre– i la cambrera ens preguntava si la volíem petita o gran. És cert que al mercat hi ha grans vins, però totes les gasoses solen ser aigua amb gas i edulcorant. De gran, en tenen poc.

A un parell de metres de la finestreta bancària hi ha una ratlla groga que diu aproximadament “Guardi la distància, si us plau”. La guardo. I, tot fent temps, rumio. El “guardi” em tracta de vostè, cosa que està molt bé. El “si us plau” em tracta de vós. També està bé. Es veu que no s'han decidit. Ni “guardeu, si us plau” ni “guarda, si et plau”. Jo, de sempre, poso sisplau, que permet totes les interpretacions.

A la sala de recuperació que visito massa els darrers mesos, tenen una pica plena de parafina. Alguns pacients hi fiquen la mà. Al damunt, un cartell indica “Rentar les mans abans de fer la parafina”. Com que no he de fer la parafina, m'està be. Si n'hagués de fer –suposo que vol dir si hi hagués de ficar les mans–, entendria que són les meves mans les que cal que em renti. Però no ho diu. No diu “renti's les mans”, ni “renta't les mans”, ni “renteu-vos les mans”. S'estalvien també decidir si tracten de tu, de vós o de vostè el pacient.

A la parada dels llegums cuits hi ha aparegut un rètol. Diu exactament “Tenim mongetes verdes”. Miro els diversos cubells que mostren la mercaderia i hi veig cigrons grossos de color cigró, cigrons petits de color cigró, mongetes de color beix pàl·lid, mongetes petites d'un color similar, llenties marrons, grosses o petites, ensalada russa i, sí, un cubell amb mongetes tendres, que són de color verd, com solen ser les mongetes tendres. Què ha passat? Que han traduït mecànicament del castellà judías verdesper “mongetes verdes”. Ho he comentat amb l'amo de la parada, però a ell ja li està bé.

Home, penso. Si es tracta de traduir, de judías verdes se'n derivajueves verdes (és a dir, israelites de color verd). En canvi, traduint del català al castellà, de mongetes tendres se'n derivaria monjitas tiernas. O no? Tot arribarà.

Tot plegat, una broma estiuenca.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Els problemes i les solucions

Consideren, ells, els que manen, els que tenen la paella pel mànec, els que haurien de vetllar per mantenir la pau civil, els que sempre han remenat les cireres, els que s’alternen en el poder a les grans institucions, els que es consideren sagrats guardians de les essències pàtries, els dipositares de la sobirania popular i únics intèrprets de l’esperit de la transició, ells, consideren que asseure’s a la taula per parlar seriosament del problema més greu d’Espanya, seria una mena de traïció, un reconeixement de feblesa que no es poden permetre. I així anem.

El president Rajoy va saber dir que Catalunya no serà independent. Podia haver dit que la setmana entrant plourà, o que el Madrid guanyarà la lliga  que està per començar. Afirmacions que només corresponen als seus desitjos, però que no es fonamenten en cap lògica real. Rajoy afirma, com ho fan tots aquells que demanen el vot dels espanyols, el que li sembla més productiu electoralment i menys compromès políticament. No patiu, Catalunya  no s’independitzarà. Per tant, no cal fer res per evitar-ho. Si de cas, castigarem els que diguin o propugnin el contrari. Ja està.

Cert que si un president de govern assumís que té un problema, hauria de fer dues coses: primer, provar d’entendre i explicar com s’ha produït el desajust; segon mirar de trobar solucions. En aquestes dues fases el podrien ajudar les ments pensats de tot el país. Els polítics, els historiadors, els sociòlegs, els líders naturals de la societat, els opinadors professionals de la premsa, de les ràdios, de les tertúlies de la televisió, tots haurien d’haver dedicat moltes hores a entendre les causes de la desafecció catalana i a seva deriva actual.

Un cop conegudes les causes, les mateixes ments haurien d’haver dedicat esforços a trobar maneres de desactivar-les. Ho han fet? De cap manera. Com si algú que mana molt  hagués donat consignes indefugibles, tots els mitjans d’abast estatal s’han dedicat només a desautoritzar, ridiculitzar, desmentir, amagar, criticar, amenaçar o insultar els ciutadans pacífics que hem sortit reiteradament al carrer en defensa del procés cap a la independència.

No sé si algú coneix algun cas en que aquest clamorós amagar el cap sota l’ala hagi donat bons resultats. A Espanya, amb tota evidència, no. Tot un imperi colonial en el que deien que mai s’hi ponia el sol se’n va anar a fer punyetes mentre els responsables de resoldre les coses fien veure que no passaria res.

Sabeu què penso? Que no volen admetre el problema perquè les solucions que saben els fan més por que el mateix problema. Pensen que qui dies passa anys empeny. Ja s’ho trobaran.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El regal de les Amèriques

Després de llegir el llibre de Manuel Ayllón sobre Ferran el Catòlic, em va quedar un dubte raonable: si queda prou clar que el descobriment de les Amèriques es va fer amb diners, iniciativa i suport de la corona d'Aragó, com és que el rei quan abandona Castella i es refugia als seus dominis deixa en mans castellanes el negoci de les Índies? Fa de mal entendre. Un home tan lúcid, tan calculador, tan espavilat. Què devia pensar?

Algun malintencionat pot dir ara: és ben clar que això només es pot entendre si oblidem d'una vegada per sempre l'absurda idea del Colom català, de la sortida des de Pals i de tanta invenció com s'ha publicat sense gaire fonament en els darrers anys. És el que vostè diu, que Ferran deixés les Índies per Castella només pot voler dir que eren de Castella des del primer dia. Potser tindria raó. Però potser no. Anem a pams.

Primer de tot, Ferran no renuncia pas a les Índies, que passaran, ell ja ho té clar, al seu nét. Que hi passin per un camí o per l'altre és poc important des del punt de vista familiar. En segon lloc, pensem: Amèrica era un bon negoci polític en aquell moment? Per a Castella, segur que sí, perquè havia acabat la conquesta peninsular, tenia una gran població per alimentar i necessitava noves terres. Per a la corona aragonesa, en canvi, hauria estat un problema greu: tots els territoris controlats pels comtes de Barcelona havien sofert greument les successives pestes. Arreu faltaven mans per conrear la terra i els terratinents feien mans i mànigues per assegurar-se mà d'obra. Obrir una porta de sortida tan gran en aquestes condicions hauria estat suïcida.

I encara, Ferran se'n tornava als seus dominis, es casava amb Germana de Foix, provava de crear una nova potència entre Castella i França. Si Castella no tenia cap més vàlvula per alleugerir el seu problema de sobrepoblació, seria difícil que no girés com sempre els seus ulls cap a Aragó. Una guerra constant amb Castella faria molt difícil consolidar el projecte polític del comte-rei. Resultava molt més barat políticament deixar en mans castellanes el regal –encara embolicat i de mal valorar– que quedar-se'l i haver-lo de defensar amb les dents cada dia.

Aquesta podria ser l'explicació. Algun dia els historiadors diran si les meves suposicions agosarades són encertades o són disbarats monumentals. Per si de cas fossin disbarats, demano disculpes i em permeto excusar les meves elucubracions per l'onada de calor que hem patit aquesta setmana. A veure si, al final, resultarà que és veritat això de l'escalfament global del planeta i tot el que se'n deriva. En tornarem a parlar quan canviïn les condicions climatològiques. Ho prometo.

Torna a l'inici

Continua llegint »

El llac més gran de Grècia

El meu amic lector, impertinent com sempre, em recrimina que no parli de Grècia. De Grècia? Què creu que en puc dir d’un país que no conec, que no he visitat, que no...

- Deixi, home, deixi. No ha parlat mai de la Lluna? I, hi havia estat?

- D’acord. Els grecs ho tenen malament, tan si s’apunten a les fórmules europees com si s’apunten a la gesticulació de Tsipras. Grècia és un país inviable tal com està. Vindria a ser l’Extremadura d’Europa. El 25 per cent de la seva massa laboral són funcionaris. Consti que jo sempre he defensat els funcionaris, si treballen bé, perquè són els que administren el bé comú...

- Sí, vostè deu parlar, per exemple, dels 1763 membres de l’Institut par a la Protecció del Llac Kopais. Sí, 1763 persones treballen per defensar el llac, per tenir-ne cura. I cobren a final de mes. Llegeixo a Vikipèdia:  el llac Kopais va ser un extens llac pantanós d'entre 3 a 5 metres de profunditat i una superficie d'uns 328 km² situat a la regió de Beòcia, al centre de Grècia. El llac presentava un règim hídric variable, quedant reduït a una sèrie d'estanys i maresmes fangosos durant l'estiu, fins que era reomplert per les pluges de tardor. El Kopais fou el llac més gran de Grècia fins al segle XIX, quan va ser totalment dessecat donant lloc a l'actual planura agrícola anomenada Kopaida. 
No passa res. Aquesta gent es jubilarà aviat - és habitual fer-ho als 50 anys, - i cobrarà una paga generosa fins que es mori. Però, es moriran, realment? A Grècia hi ha una població increïble de pensionistes centenaris...

- Llavors, què han de fer? Tenen el turisme...

- Sap què li dic? Un dia vaig saber que Lloret de Mar tenia, ja fa més de trenta anys, més hotels que tot Grècia. Actualment Benidorm té més llits turístics que aquell país. No han treballat el turisme, tampoc. Els falten infraestructures de tota mena. Grècia té el problema d’una administració sobredimensionada, d’un funcionariat enquistat i prepotent. Com a Espanya, però a l’engròs. Ja deu haver llegit allò dels 50 xofers per cada cotxe oficial.  Els funcionaris voten, a Atenes com a Madrid. En una democràcia, per governar s’han de guanyar les eleccions.

- Europa obligarà a fer els canvis...  - Europa? La Troika? Els bancs? Sap què en penso? Que després del sobresalt d’aquests dies - gran baixada a les borses - tot tornarà a ser igual. S’enviaran uns milions més a l’Egeu, havent-ne guanyat molts més aprofitant la sotragada bursàtil provocada. Es pensa que dormen els banquers?  Com diuen els castellans, a rio revuelto, ganancia de pescadores. A Tsipras li convenia remenar l’aigua de cara a la seva galeria. Que la remeni, doncs. I molt de peix al cova.

Torna a l'inici

Continua llegint »