13 de setembre del 2015

Banderes als balcons

Sabeu? Fins i tot em fa una mica de vergonya. Jo crec que als lectors del nostre diari no cal parlar-los més del procés, de les votacions, de la manifestació de la Diada... Si en queda algun que no està plenament convençut  que el nostre país ens necessita desesperadament per poder tirar endavant, no cal que li digui res. Deu tenir unes conviccions a prova de bomba i no em veig pas amb cor de fer-li canviar el criteri.  Cadascú compra la premsa i mira les televisions que vol. I sol triar els mitjans que li confirmen el que ja pensava A mi m’agradaria poder publicar algun article – meu o dels molts col·laboradors del Punt – a la premsa de Madrid. Només per si algú té el mínim interès en entendre el que està passant.
Però l’opinió dels contraris cada vegada es porta menys. La televisió pública catalana,  criticada sovint per parcial i sectària, ha acabat essent un model de professionalitat. És ben normal que a les seves tertúlies hi tinguin veu representants de les diverses opcions ideològiques, amb força equilibri. Això, perdoneu, als mitjans estatals que paguem tots, i als privats de Madrid que ves a saber qui paga,  no passa. Si cal parlar del procés, conviden els de sempre, contraris decidits a cap canvi en l’ statu quo territorial. Potser hi enquibeixen algun català, però sol ser dels del morro fort: C’s, PP o similars.
Els demòcrates del País, tan progres com són, fa dies dedicaven una pàgina a entrevistar ciutadans de Barcelona que tenen una bandera espanyola al balcó. . Ja se sap que la notícia és que l’home mossegui el gos. Un reportatge humà, d’actualitat, per saber com ho viuen això del procés, si tenen algun problema amb els veïns, si  se senten poc apreciats... Interessant. De manera que van trobar quatre o cinc catalans amb el balcó guarnit amb la bandera espanyola. El treball era honest. Bàsicament tots deien que ningú els havia recriminat  la seva opció. De tota manera, em pregunto si no hauria estat més informatiu per als lectors del diari que algú els expliqués com és que la majoria dels balcons amb bandera hi tinguin la catalana, estelada o no.

Fa dies que no hi passo, però recordo que temps enrere, al carrer Oviedo de Girona, prop del grup Sant Narcís, s’hi  podia veure ben estesa una gran bandera espanyola.  La persistència del símbol en aquell balcó era una prova evident del ben veïnatge en matèria patriòtica.  A mi no em calia anar a entrevistar ningú per saber-ho. Pocs dies abans de la Diada vaig constatar que aquella bandera ja no hi és. Veus? Sí que m’agradaria saber què ha passat. Però El País no m’ho deurà pas explicar. En canvi, n’he trobat una altra de ben ufanosa a Santa  Eugènia, prop de Can Ninetes. Me’n sento content, de viure en un país lliure. 

Continua llegint »

7 de setembre del 2015

Les monges de Sant Josep



Quin anar i venir d'autobusos, dissabte! Pelegrins d'arreu que volien ser-hi quan es comencés la beatificació de les tres vetlladores Fidela Oller, Josefa Monrabal i Facunda Margenat, assassinades al començament de la guerra civil, a Gandia i a Barcelona. Van pel camí de ser declarades santes per l'Església catòlica. Em sembla bé. Tots els ordes religiosos miren de fer valer els mèrits dels seus membres per poder lluir medalles ben merescudes. Són processos llargs i costosos, amb molt de paperam i aportacions pecuniàries considerables –pel que he pogut saber– que només s'han pogut escurçar en algun cas molt especial, per motius que no puc conèixer. Bé per les Vetlladores, que ja tenen tres beates noves en procés per acompanyar la fundadora Maria Gay.
A mi les vetlladores sempre m'han estat molt pròximes. De fet, tinc la casa mare davant d'on vaig néixer i d'on visc (amb la muralla pel mig, tot sigui dit). Alguna vegada he explicat com les veia sortir als vespres, fent files de dues en dues, cap als domicilis on havien de tenir cura dels malalts. Anaven a vetllar. No sé ben bé per què han deixat d'anomenar-les amb el nom de la feina que feien i que encara deuen fer, potser de manera més moderna, és clar. Caminaven en silenci, negres, amb els caps coberts amb el que Josep Maria Gironella va definir com a “apéndices almidonados”, que eren com ales que els naixien al clatell.
De les tres beatificades dissabte, dues eren de les nostres comarques, una de Girona mateix, l'altra de Banyoles. Elles també han posat Girona al mapa. Potser no tant com el rodatge de Joc de trons. 
Descansin en pau les tres beates. Van viure en temps difícils, perillosos per a tothom. Se'n van fer la pell i potser per res, només per l'hàbit que duien.
A Girona, si no totes, moltes de les vetlladores que vivien al convent del carrer del Portal Nou es van salvar –em diuen persones que saben de què parlen– amagant-se a corre-cuita a Ca la Pilar, al número 11 del carrer de Sant Josep. Algú de confiança va tenir la idea genial i salvadora que l'últim lloc on les buscarien seria una casa de putes reconeguda. Això les va salvar.
Aquí cal recordar que tres sants ben lligats a Girona són sant Narcís, sant Fèlix i santa Afra, i que es van conèixer precisament en un temple de Venus, que venia a ser un prostíbul de l'època, quan els nois van anar a amagar-s'hi. De manera que no cal escandalitzar-se. Afra es va convertir i va ser santa. Què va passar amb les noies de la Pilar? Vés a saber.

Continua llegint »

1 de setembre del 2015

De la catedral a Empuriabrava



De qui depèn? És la pregunta d'una amable lectora, que signa Carme Vidal, referint-se a la cobdícia evident dels que munyen la mamella que és la catedral de Girona com a monument visitable. Ella, com feia jo mateix en un paper anterior, contraposa els interessos econòmics dels que porten el negoci amb les necessitats espirituals dels fidels –que encara en queden.
Sí, però la culpa no és pas del bisbe, ni dels capellans. Ells no cobren pas les entrades –intervé un amic a qui no havia pas demanat el parer. Entesos, li dic, però segur que tenen un conveni amb l'empresa que explota el negoci, i cobren cada mes religiosament el que han pactat. I han pogut pactar xifres més altes com més difícil fan que entri gent sense pagar, amb l'excusa de les misses.
Una altra lectora, de Castelló d'Empúries, em fa arribar la seva queixa pel meu escrit “Convivència a la Costa Brava”. Em diu, resumint: “Ens hem construït una casa amb piscina a Castelló d'Empúries. Com li passa a la majoria dels que ens fem una casa, quan hi vas a viure falten moltes coses, en el nostre cas, part de la tanca del jardí. Per
això, en un parell d'ocasions, és cert, que va entrar un noi, no importa de quina nacionalitat, a dins de casa. [...] No se'n va emportar res [...] Les solucions que vam prendre [...] van ser dràstiques: en primer lloc, trucar al ferrer del poble [...] perquè acabés la tanca i posés una porta amb pany. I en segon lloc, com que l'intrús era un menor, parlar amb els seus familiars per intentar apartar-lo d'aquest món. [...] Mai em passaria pel cap ni perseguir el lladre, ni pujar-lo al meu cotxe [...] com vostè ha escrit. [...] L'encoratjo que deixi el periodisme d'opinió i es dediqui a la novel·la i també que [...] visiti el nostre municipi per comprovar que la convivència entre el nucli històric i Empuriabrava és immillorable.”
La senyora llicenciada té bona part de raó. La primera redacció del meu article no concretava el municipi on passava la història. Podia ser Castelló, però també Calonge, Castell d'Aro, Torroella... Amb aquesta indefinició, els detalls personals que figuraven al text no assenyalaven una persona determinada. Però quan vaig repassar l'escrit em vaig adonar que, si no concretava on passaven els fets, no era comprensible per al lector. De manera que hi vaig afegir els noms de lloc, oblidant llavors de difuminar la protagonista, com calia. Li demano disculpes. A mi m'interessava la història per la seva simbologia. No novel·lava pas quan escrivia detalls, potser matisables, per fer entenedora la narració. Per sort o per desgràcia tinc a la memòria altres fets similars o comparables.
En tot cas, gràcies per contestar. Sempre és bo tenir tots els punts de vista.

Continua llegint »

24 d’agost del 2015

Som més, i juguem a casa

- Sap què penso?
- No ho puc pas endevinar. Vostè sempre em surt amb algun ciri trencat. Però per la cara que fa, diria que vol parlar de política.
- Ho veu com ens entenem? Ja s'ha apuntat a la manifestació de la Diada? Sí? Me n'alegro. Tinc por que la gent no estigui tan esperonada com altres anys per sortir al carrer. Això de la Meridiana serà menys divertit que la gran sardana que anava de frontera a frontera. Ja l'any passat, amb la V quedàvem una mica ensopits, no troba? I ara la Meridiana...
- El que compta és la mobilització, la gent que sortim al carrer. L'esperit. Cal que es vegi que cada vegada som més. Si fem una cadena o dibuixem una lletra és de més a més.
- Com vulgui. Però penso que als organitzadors els ha faltat un xic més d'imaginació. La cadena... il·lusionava per si sola. No ho sé, potser calia muntar una marxa cap a algun lloc significatiu, que fes parlar.
- Fa algun suggeriment concret? Perquè els de l'Assemblea estan ben oberts a totes les idees. Criticar costa molt poc. El que es necessiten són idees. I ser-hi. Vostè hi serà? L'hi podrem comptar?
- Hi seré, i potser al mateix tram que vostè. Però perdoni, jo no volia pas parlar d'això avui. Que no ha sentit els d'en Duran i Lleida, que ara demanen un petit afegitó constitucional per poder quedar-nos a Espanya. Ja veu si era fàcil. No caldria ni reformar la Constitució per assegurar un bon passar als que vivim a l'Espanya assimilada.
- Sí, i en Duran té raó, i en tenia en Pasqual Maragall amb la seva federació asimètrica. El problema és que les coses estan com estan i mana qui mana. Ells –i aquest ells es refereix als que no estan disposats a cedir res– són més que nosaltres. I ja sap la quarteta: 
“Vinieron los sarracenos
 y nos molieron a palos,
 que Dios ayuda a los malos
 cuando son más que los buenos.”
- Ara es desanima?
- Ben al contrari. Hem de situar al camp de joc a casa. Aquí, en pot estar segur, som els bons i som molts més. Hem d'arribar al referèndum de veritat. I guanyar-lo. Però és clar, si es perden les eleccions no es podrà fer cap consulta. I si es guanyen, no ens la deixaran fer.
- Aquest és el seu model de joc per no perdre mai. El nostre passa per tornar al carrer, per tornar a votar, per tornar a alçar la veu en tots els fòrums internacionals. El dia 11 i el dia 27 juguem a casa. Cal un gran èxit, una participació aclaparadora, tant si vols la independència com si et conformes amb un afegitó constitucional.
Entesos, amic.

Continua llegint »

18 d’agost del 2015

L'hora de dinar

Remenant per internet trobo casualment una prova d'exàmen de llengua catalana que es basa en un article meu de l'any 2008. Se'n diu ·L'hora de dinar. Ni me'n recordava. Narra una situació real, molt humana, que em devia afectar llavors. M'ha fet gràcia rellegir-lo. És per això que el reprodueixo per a vosaltres. No us hi poso les preguntes, que no són pas fàcils. A mi m'hauria costat força respondre-les. Cliqueu aquí per continuar




L'hora de dinar

 

   La nena és xinesa però es podria dir Núria o Montserrat. Va ser adoptada per una parella gironina quan ja tenien un fill encara menut. S’ho havien promès abans de casar-se, potser en conèixer els estralls que causava entre les nenes la política del fill únic que va decretar el govern xinès. Els pares naturals devien esperar un nen que els assegurés una vellesa plàcida. Mala sort. Va ser nena i va anar a raure en un hospici, abandonada. S’havia de fer fotre.  Però va tenir una mica de sort de cara i és aquí, tan catalana com tu i com jo, amb els seus ulls d’ametlla.
   Ara té quatre anys. S’estima els nous pares i el nou germà gran, i els avis i els tiets. Ha fet amics i s’ha educat com una ciutadana de  profit. Sap que no es parla amb la boca plena, que s’ha de dir gràcies quan li donen alguna cosa, que toca banyar-se abans d’anar a dormir. Va a la guarderia i té nous companys. Coneix totes les places de la ciutat que tenen gronxadors i és feliç quan escolta les aventures de  la Caputxeta Vermella o dels tres porquets i pateix per la integritat d’en Patufet quan el petit  heroi gosa amagar-se sota una col per aixoplugar-se. Segur que té un àngel de la guarda que vetlla per ella quan s’escapa uns instants de  la vigilància protectora dels  pares. Estudiarà i es farà gran, si tot va com ha d’anar, i serà una gironina preparada i conscient. Segur.
   Avui dina a casa dels avis. L’àvia l’apeixa repartint cullerades: una per al papa, una per a la mama, una per  al germanet, una per a l’avi, una per a la nina… Però la xiqueta té poca gana, avui. Romanceja amb la boca plena i està per tot  menys pel menjar. Aviat se’n cansa. No en vol més. Ara ja pensa a tornar a les joguines, en la nina que li ha comprat la mare…
   L’àvia ho prova tot.  Ha de  créixer, s’ha de fer gran. I busca arguments de  tota mena. Que si no menja es  posarà malalta, que no es pot  llençar el menjar, que…
   Finalment troba un argument de  pes: pensa en tants  nens com hi ha al món que no tenen res per menjar. L’àvia ha viscut la postguerra i sap de què parla. Ha vist a la televisió els infants desnodrits que s’inflen de panxa en terres llunyanes. Ha sentit centenars de vegades les xifres esgarrifoses dels menuts que  moren de gana arreu. Se’n sent culpable.
   Insisteix: els nens que es moren de gana. Els nens que no tenen res per menjar…
   Però la petita xinesa catalana veu la cullera que branda l’àvia com una amenaça al davant dels seus ulls i busca la paraula que l’alliberi del petit suplici que l’amoïna ara mateix. Ho ha sentit potser  a l’escola. Vés a saber. Ella diu  només:
   —  Que es fotin.
   Els  nens són cruels, ho hauríeu de  saber. Els arguments dels grans ja marcaran la seva vida,  algun dia. Avui  la nena no té gana.

Torna a l'inici

Continua llegint »

17 d’agost del 2015

Pagant, sant Pere canta


Dissabte passat era festa grossa. La Mare de Déu d'Agost. No segueixo pas les festes majors dels pobles de la rodalia, però és sabut de sempre que bona part de grans festes locals es concentren al voltant d'aquesta diada. El blat ja és segat, batut, ensacat. La tradició agrícola de la qual venim consagrava aquest fet perquè assegurava un bon passar per a tot l'any –si no hi havia guerres o circumstàncies assimilables que esguerressin les coses.


A Girona, aquests dies hi ha molta gent, sobretot turistes que amortitzen amb una mica de cultura els dies de mal temps que no conviden al bany i la solellada. Els bars, i sobretot les terrasses, plens cap a migdia. Corrues cap al Barri Vell, Cort Reial, Ballesteries, pujada de Sant Feliu, per una banda; Ciutadans, Carreras Peralta i Força, potser escales de la Pera, per l'altra. Més amunt, al cor del call, també, però la cosa ja és més selectiva. Els carrers rostos, estrets, esglaonats, demanen molta voluntat i esforç físic, que sovint flaqueja. Els trenets turístics fan la seva feina substitutòria en aquests casos.
Trobo un amic gironí, en Xavier, que ve de baixada. M'estalvio el trajecte difícil. Ve de la catedral, comptant que hi hauria missa de dotze. Ep! És la catedral de Santa Maria, exactament la que toca avui. Però s'ha equivocat. Es veu que la gran celebració litúrgica s'ha fet abans, potser a les onze. A migdia, porta tancada i opció de turista pagant. Ho enteneu? La meva primera frase anava per aquí. Pagant pots veure la catedral, encara que no canti. L'amic no em sap dir quant val l'entrada. Jo tampoc no ho recordo, però ens sembla haver-ne pagat més del que esperàvem.
A l'entrada hi havia una dona de vuitanta anys –m'explica– que volia visitar la verge el dia del seu sant. Es diu Assumpció. Ha pujat exprés a les dotze pensant com jo que era l'hora de la missa. Ha tingut un desengany, que ha expressat a la xicota de la taquilla. Sense cap mena d'èxit. Si no paga, no entra. No ha pas entrat. Però ha explicat ben clarament que no patia perquè ella, a primera hora, ja havia oït missa. Així que no patim.
L'amic em fa observar que les escales de la Pera no segueixen els cànons establerts per a les escales. En sap un niu. Si no ho recordo malament em diu que hi una mena de relació àuria entre l'amplada i l'altura dels esglaons. Com més amples, més baixos. Doncs bé, en un llarg tram central de les escales la relació canvia inesperadament. (Val a dir que tots els gironins que hem corregut pels volts de l'antic institut havíem patit el canvi de ritme quan baixàvem saltant per aquelles escales). No en sabíem el problema tècnic. Ara ens torna a la conversa aquella gironina de la Catedral, l'Assumpció. Ens preguntem per on ha pujat, amb els anys i la bona fe no corresposta a coll. Probablement per la Pera, que té un pendent més mansoi. Sap què?, per molts anys, senyora.

Continua llegint »