16 de setembre del 2020

El PSC i jo

 Amb motiu dels 40 anys del PSC em van demanr un paper, que acaba de soritr publicat en un llibret que aplega una gruixa important de textos. 

El transcric aquí, per si us pot inressar:


El PSC i jo

Em preguntes com ha incidit el PSC en la ciutat de Girona. La pregunta és obligada però la resposta òbvia: amb el PSC va arribar la democràcia a l’ajuntament  i la ciutat es va girar com un mitjó. De la Girona grisa i negra que havíem denunciat uns anys abans quatre periodistes de Presència varem passar a la Girona actual, nervada, dinàmica, modèlica en tantes coses, admirada i envejada, brillant. Cal entendre que el PSC va poder comptar amb un alcalde, en Quim Nadal, que deu ser un dels millors polítics que ha tingut Catalunya des de la transició  que liderava  un equip remarcable.

Però no personalitzem, que no cal. El PSC va ser també determinant en la societat catalana. Va ser el PSC, prenent la torxa que abans havia dut el PSUC, el partit que va garantir la cohesió social del país. Crec poder dir que fins a Montilla.  Des de l’oposició a Jordi Pujol, en Raimon Obiols va saber  pactar i fer costat als projectes polítics que calien per anar desenvolupant les competències estatuàries, amb fites tan important i transcendents com les lleis de política lingüística, els beneficis de la qual encara gaudim. Calia assegurar que continuéssim essent un sol poble i que les diferències s’expressessin políticament al Parlament.

Però crec que cal entendre  que la influència del PSC  va ajudar  també a mantenir els equilibris necessaris per intentar assegurar l’estructura territorial d’Espanya.  Potser resulti agosarada l’afirmació. Però penso que Pasqual Maragall, influint en l’arribada a la secretaria del PSOE de Rodríguez Zapatero, primer, i engegant l’Estatut de 2005 després , encarrilava un camí pacífic i ordenat per assolir nous horitzons que permetessin una convivència territorial satisfactòria a les dues bandes de l’Ebre.  Cert que no se’n va sortir. Però això ja són figues d’un altre paner. El ribots dels guerras i els recursos dels aznars van fer naufragar el vaixell.

Del meu pas del PSC en puc dir poca cosa. Hi vaig entrar de la mà d’en Just Casero. Solia assistir a les reunions del secretariat d’oient per anar-me convencent de la meva extrema ignorància política. Vaig arribar a fer un míting amb en Lluís Maria de Puig a Osor. Eren les primeres eleccionsdemocràtiques.  Va parlar gairebé només ell, és clar. Potser per això a Osor els socialistes guanyarem de llarg.

Curiosament, abans dels meus contactes amb el PSC Congrés d’en Joan Raventós, havia col·laborat amb el PSC Reagrupament de Josep Pallach. De resultes d’una reunió subversiva a can Fita, em vaig convertir en cap de premsa d’una candidatura a l’ajuntament de Girona que presentava de candidats en Paredes i en Carbó. Va entrar a l’ajuntament el primer. Encara no s’havien legalitzat els partits, però aquell grup era la llavor que en Pallach posava a Girona de la mà d’en Jaume Curbet. Després, en Joan Paredes acabaria de segon d’en Nadal.

Sense ser delegat, sempre d’oient, vaig ser al casino del Poblenou quan es va formalitzar la unificació dels socialistes catalans. No es va pas dir però del poc que vaig entendre en recordo la idea de fons: el PSC era sobirà a Catalunya i decidia què s’havia de fer i de dir; en contraprestació, el PSOE decidia la política que es fes a Madrid i la resta d’Espanya. Em va semblar encertat.

Després, amb en Just Casero vam muntar el Punt Diari i m’hi vaig dedicar de ple. Sobretot quan en Just em deixà sol per aplicar la seva enorme capacitat de treball a l’ajuntament i a la diputació.  La meva idea de com s’ha de conduir un diari no em permetia pas el treball de partit.  Del Punt Diari vaig passar a l’Avui, a Barcelona.  Al cap d’un temps em van demanar de formar part d’un grup anomenat Per una majoria nacional i de progrés, que donava suport a Raimon Obiols com a candidat a la presidència de la Generalitat. Era el precedent del que seria més tard Ciutadans pel Canvi de Maragall.  Vam presentar el grup a la premsa en Jordi Soler Tura i jo. De fet, el Soler Tura no havia participat gens en els treballs dels ciutadans. S’hi va incorporar just aquell dia. Era el seu pas per saltar del PSUC en hores baixes al PSC emergent. Poc temps després va ser cridat per Felipe González  per ser ministre. Res a dir: s’ho mereixia i va ser un bon ministre espanyol de cultura. A mi, aquella presentació amb els socialistes em va costar, probablement, la sortida del diari. No devia agradar gaire als dirigents de l’empresa editora. Què hi voleu fer?  Però això ni és segur ni té cap importància.

 


Continua llegint »

7 de juliol del 2020

Manuel Cuyàs i la memòria

Fa unes setmanes llargues que va morir el company Emanuel Cuyàs. Ens coneixíem poc. Però no hi fa res, el llegia i solia coincidir sovint amb els seus punts de vista. 
De tota manera no vam acabar amics. Sé que va estar enfadat amb mi molts anys. Vam tenir unes ratlles de més a les pàgines del Punt i mai no ens vam veure cara a cara per aclarir els malentesos. Em sap greu. 
En memòria seva, i només per tal que en quedi constància al bloc, aquí teniu els dos textos:

D'El Punt a l'Avui

MANUEL CUYÀS

Fa anys, en Jordi Maluquer em va dir: “No entenc per què no vas venir a oferir-te per col·laborar a l'Avui, quan jo n'era el director”. Li vaig explicar que al principi de la seva direcció jo havia anat a la redacció del diari i havia demanat per veure'l i “ofe­rir-me”. No m'havia rebut ell sinó l'Agustí Pons, el seu cap d'opinió. "És estrany perquè sempre rebia tothom". em va dir en Maluquer. Doncs mira, aquell dia devia ser fora. En Pons diu que no recorda la visita ni que davant les meves pretensions de publicar al diari em digués que no necessitaven ningú. Aquella era la segona vegada que trucava a la porta de l'Avui. En la primera havia preguntat per en Josep Faulí, llavors el director. Tampoc no em va rebre, sinó que igualment em va derivar al seu cap d'opinió, en Pius Pujades. Li vaig entregar tres articles de mostra per si li agradaven i em va dir que se'ls llegiria i em diria alguna cosa. Si se'ls va llegir, no em va dir mai més res. Davant aquests dos entrebancs, un dia vaig sortir de casa, a Mataró, i en comptes d'enfocar el cotxe cap a Barcelona ho vaig fer cap a Girona, on es publicava El Punt, un altre potent diari en català que si fins llavors no havia considerat és perquè no es venia més enllà de les comarques gironines. Em vaig entrevistar amb el director, l'Enric Matarrodona, sense cap problema ni persones interposades, i l'endemà mateix, el 25 de març del 1987, començava les meves col·laboracions. Després va venir la vinculació laboral en ferm, la direcció de l'edició d'El Punt del Maresme, i fins ara.

El món fa les voltes estranyes perquè arriba un dia que em veig escrivint en aquell Avui que m'havia estat esquerp pel fet que El Punt, el diari que havia estat la meva segona opció, l'havia adquirit. I ara passa que a partir de diumenge que ve els dos diaris objecte de les meves aspiracions de jove periodista seran una sola peça. Es veu que l'Avui, però, sempre m'ha de fer gruar perquè precisament començo les vacances avui i no podré participar de la feliç con­fluència des del primer dia. Ens retrobem al setembre.

 

Jo vaig respondre:


Fent memòria amb Manuel Cuyàs

Ves per on, jo també vaig anar a veure en Jordi Maluquer, quan era director de l’Avui per oferir-li la meva col·laboració. Probablement ja m’havia publicat algun article a la secció d’opinió – si no és així, ho va fer més tard. Però jo havia preparat una mena de columna que podia ser diària, que fins i tot tenia un títol: El Borinot. Deu o dotze ratlles d’ironia o de sarcasme sobre l’actualitat política. A l’amic Maluquer no li va agradar el títol ni el plantejament. Dels papers que vaig presentar-li en va sortir una secció setmanal a Presència, el títol de la qual hauria de buscar, que anava il·lustrada amb quatre cartes: les sotes de copes, d’oros, d’espases i de bastos. Si cal n’explicaré el significat. Va tenir certa continuïtat.

El company Manuel Cuyàs, explicava fa uns dies com havia provat de col·laborar a l’Avui en dues èpoques diferents, en l’etapa Maluquer i en l’etapa Faulí, sense sort. Ell recorda que els dos directors el dirigiren als seus caps d’opinió, que eren l’Agustí Pons i jo mateix. De mi té memòria d’haver-me deixat tres articles que vaig prometre considerar. Mai no va tenir resposta. Quan vaig llegir això en el paper de l’amic em vaig sentir malament. No recordo en absolut la visita d’en Cuyàs i em sorprèn molt la manca de cortesia que m’atribueix. Si em va dur els articles i no els vaig publicar, deu ser perquè no em devien fer el pes. Caldrà assumir-ho. Ara, que no li donés resposta no fa amb el meu tarannà. Dotzenes de companys que m’han ajudat podrien testificar que miro de no perdre mai la bona educació. Potser va passar alguna cosa que no recordo.

De tota manera, hi ha un detall important que em fa dubtar. De l’explicació d’en Cuyàs se’n desprèn que va parlar amb mi a la primera època Faulí (1975-77), abans de la direcció d’en Maluquer. I jo llavors no era pas a l’Avui. Vaig ser cap d’opinió amb en Jaume Serrat (82-85) i també en la segona etapa Josep Faulí (85-86) i en la de Jaume Rementol (86-89). És possible que es confongui?

M’alegra molt que, finalment, els articles del company mataroní enriqueixin les pàgines de l’Avui com ja feia amb les del Punt. Estic molt segur que, si n’haguéssim parlat en els anys que vaig tenir la responsabilitat de les pàgines d’opinió del diari germà, no hauria calgut esperar a la fusió de les dues capçaleres per veure-ho. Però, ves a saber, potser ara hauríem de felicitar-nos per primer cop de trobar la seva firma a les pàgines del Punt.

Acabo parlant del matrimoni El Punt Avui+. De cor, felicito els nuvis i me’n felicito per la part que em toca.  A l’hora dels brindis, una mica a tall de broma, em permeto demanar que es giri la truita de la capçalera. Com que es tracta de fer una suma, valdria la pena d’aprofitar la creu de Tàpies i posar Avui+Punt.

Ja ho he dit. Millor que ningú no em faci cas.

Torna a l'inici

 


Continua llegint »

Engrunes de la polèmica amb la Carmen Alcalde


El text exacte 

Som a 7 de juliol de 2020. Quan ja no hi comptava, trobo a la memòria d'un ordinador aparcat per vell, el text exacte que em va censurar l'avui. Deia així:

Finalment, a l’article del 30 abril fa unes quantes referències personals a Manuel Bonmatí, als sopars de nivell  que pagava, a farres monumentals  a casinos de l’altra banda de la frontera, a intents de seducció a la  Maria Rosa Prats. Em semblen referències fora de lloc. Potser sí que en l’altruisme del senyor Bonmatí pesava tant l’interès periodístic com la il·lusió d’una possible aventura. Ves a saber. Però la Maria Rosa Prats, com la Carmen Alcalde, eren inseduïbles perquè devien estar seduïdes l’una per l’altra.  Posats en terrenys tan relliscosos, ves a saber si l’aventura de Presència no va ser per a elles poca cosa més que un projecte de vida en comú. De vida periodística, naturalment. Llavors s’entendria que la Carme pugui dir “Tu i jo sabíem... que allò era un suïcidi. I ens vam suïcidar, amb molt de gust, quan van entrar a sac els colpistes contra la nostra llibertat...”


(Els textos complets de la polèmica els trobareu al 28 de desembre passat)




Continua llegint »

15 de juny del 2020

Jóc de cites

Valls cita Pla, que cita Plaute. I jo cito en Valls.

Em vaig apuntar a un grup de facebook que aplega frases fetes, amics de les frases en català. No és pas que el visiti cada dia, ni que hi faci gaires aportacions. Si us he de se franc, hi entro poc perquè em fan patir una mica i tinc por de fer-me pesat i de semblar pedant. De ser-ho. Molt sovint les frases en català que hi anoten els participants són, senzillament, males traduccions de frases castellanes. La llengua que parlem i que sentim parlar no dona per més, es veu. Llavors, naturalment, algú ho fa observar. Jo mateix algun cop. I no sabria dir si és per bé o per mal. Quan algú aporta un aforisme com “qui a ferro mata a ferro mor” (me l’invento per no ofendre ningú), després de dir-li que això no és català, l’autor demana que li tradueixin...  Perdoneu, traduir frases fetes és una feina de mil dimonis.  No vull pas fugir d’estudi. Proposo “tal faràs, tal trobaràs”, sense gaire convicció.

Quan estudiava francès a quart de batxiller – d’això ja fa molts anys – teníem un llibre amb llistes inacabables d’expressions franceses amb una possible translació al castellà. El senyor Perich, que era el nostre professor a can Coquard, ens va proposar que en triessin cent cada un de nosaltres i serien aquelles cent les que ens preguntaria. De la meva llista, que em vaig ben aprendre,  només en recordo “a mon avís”, “malgré moi” i “avoir la bourse plate”. Que què vol dir “avoir la bourse plate”? Segons el meu llibre “no tener donde caerse muerto”. En dec haver oblidat noranta set!!

Tot això ve de la relectura que estic fent dels papers d’en Josep Valls sobre els últims anys de Josep Pla. Uns papers que van sortir primer al Punt Diari, poc després de la mort del mestre, i que han tingut tres edicions en forma de llibre, “Josep Pla, inèdit”, “Pla de conversa” i ara “Històries de Josep Pla”.  N’aniré parlant, que el tema dona per molt. El cas és que el dia 6 de juny del 80 Pla cita Plaute: “Plau als déus que el goig vagi seguit immediatament de la tristesa”. 

És clar, Plaute ho devia escriure en el llatí que es parlava 250 anys abans de la nostra era. La traducció, que no sé de qui és, deu ser literal. Hi he pensat una mica i he recordat una dita catalana que sentia dir a uns amics de Ripoll i que podria ser una translació justa de la frase. Diu “Quan el riure és al menjador, el plorar puja l’escala”. 

Colossal!, que diria Josep Pla. 


Torna a l'inici


Continua llegint »

28 de maig del 2020

Correo de la noche

Com que fa dies que no escric articles - les raons  serien de mal explicar ara mateix, però tenen relació amb la política del diari durant el confinamet -, estic aplegant coses meves antigues. És possible que pugui treure un llibre de contes en castellà de finals dels anys cinquanta!!

Sabeu què? Us presento el primer, que va guanya el premi Anàbasis de 1958.

Correo de la noche 


El tren marchaba, lento pero incansable, entre las áridas llanuras. Desfilaban ante la ventana, sucio cristal empañado aun por el relente de la mañana, las  lejanas montañas, abruptas, desafiantes, pero al mismo tiempo impotentes contra la inmensidad abrumadora de la llanura. El humo de la locomotora pasaba, pegajoso  y negro, acariciando con mano áspera las figuras defectuosamente reflejadas en el cristal.
En el departamento, apretujados incómodamente, tres hombres y tres mujeres se embutían en sus abrigos tratando de vencer el frío. Un silencio seco, incómodo, desolado, se paseaba muy despacio por entre los cuerpos, lamiendo las conciencias, forzando las almas.
El hombre que se sentaba en el rincón más cercano a la puerta del pasillo, frente a les tres mujeres,  se movió ligeramente para buscar una postura más cómoda.  Los demás le dirigieron una mirada dulce pero velada como de envidia. Él cerró los ojos. Era joven. Su nariz delgada delataba su respiración nerviosa, de hombre que siente bullir la sangre, que tiene necesidad de moverse, de jugar,  de romper algo, de correr aún, y que se sentía inmóvil, aletargado,  atado a la incertidumbre, segura y firme, del silencio de un departamento  de tercera clase del correo de Barcelona a Madrid.  Fuera, sólo se percibía el crujir de los raíles, suave y frenético, pesado y mordaz,  inconcreto y persistente, y el aire quieto, palpable, que atravesaba el bien ajustado cristal sigilosamente. Vestía un traje marrón oscuro y cubríase con un abrigo gris, casi negro, ajado, y una bufanda parda, anudada al cuello, le tapaba la boca. Estaba encogido, pegado al tabique que se separaba del pasillo, junto a la puerta cerrada, que se bamboleaba a cada movimiento del vagón. Tenía las manos en los bolsillos del abrigo, fuertemente cerradas, crispados los dedos ateridos de frio.
Las últimas luces de la tarde se apagaron.
Sólo la bombilla tétrica del techo alumbraba las  caras enjutas de los seis ocupantes del departamento. Dos de las mujeres, las más viejas, dormían, y la otra, de unos cuarenta años, mantenía los ojos entornados, apretándose contra el cuerpo de su vecina, seguramente su madre.  Su abrigo azul, muy sucio, con esa suciedad ambigua, de hollín y grasa del ferrocarril, le venía tristemente ancho y le llegaba hasta los pies. Lo llevaba descuidadamente, envolviéndose en él y apretándolo fuertemente contra si con las dos manos enguantadas. Sobre su cara, envejecida prematuramente por un descuido continuado o por efecto de una gran tragedia, caían indolentemente sus cabellos lacios, sin canas de seriedad o de preocupación. Algunas  arrugas violáceas surcaban su frente y sus ojos entornados miraban impasibles el borde el abrigo del hombre que se sentaba frente a ella.
La luz era mortecina y se filtraba con dificultad a través del ambiente cargado, pesado, reflejándose en el pequeño y sucio espejo que, sobre las cabezas de los pasajeros, se mantenía incólume, inmóvil, como mudo testigo de una escena común, eternamente repetida.
El hombre de la esquina, junto a la puerta, miró a la mujer. Luego a sus dos compañeras dormidas incomprensiblemente cuando era imposible estar despierto; muertas sin remisión cuando era imposible vivir; eternamente negras, dónde la luz y el color se eclipsarían con toda seguridad; y, sin darse cuenta, sin tener ellas conciencia de su misión, sin comprender la irresistible realidad de sus vestidos negros, de su pelo revuelto, de sus manos sucias, de su aliento inmóvil y entrecortado.
El hombre las miraba absorto, ausente. Sentía vencida su resistencia al ambiente. Y no podía  dormir. Sintió necesidad de encender un cigarrillo; el humo le calmaría. Pero la presencia inconmovible de estas tres mujeres frente a él, la impasibilidad del hombre del abrigo gris – sentado junto a él, confundiéndose con él -, la seriedad somnoliente del sacerdote, en el otro extremo, inmóvil sobre su negro libro, leyendo sin comprender, incólume a la luz mortecina, al frio, a todo, unas oraciones simétricas, leídas día tras día, sin compasión, año tras año, le hicieron contener su deseo y se mordió el labio inferior con rabia.  Intentó nuevamente dormir, arrellenándose como pudo en el banco duro e incómodo. Su brazo apretaba el costado de su vecino. Sacó las manos de los bolsillos para aprovechar espacio. Sus manos eran finas y delgadas; los dedos, algo torcidos  pero elegantes, estaban sucios de nicotina y de hollín. Parecían endurecidos por el frio.
El sacerdote, sin levantar la vista del libro, y sin dejar de mover en silencio los labios, le miró; luego volvió a su rezo, a su mundo. Llevaba una sotana reluciente, llena de polvo. Una de las viejas, la que estaba junto a la más joven de las tres, se removió en su asiento, sin despertar siquiera.
El hombre de la esquina apoyó la cabeza en el tabique. Su oreja helada sintió el frio de la madera barnizada. Un escalofrío recorrió su cuerpo. Él, simplemente, llevose las manos a los bolsillos. Su vecino le dirigió una mirada de odio, pero no se movió.
Le estaba haciendo falta un cigarrillo. Y esta idea le tenía obsesionado. Pero no podía. Llevaba cuatro horas allí, encogido, sin fumar. Sólo al principia había intentado sacar un cigarrillo; fué al principio del viaje.
- ¿Molesto? – preguntó.
Nadie le respondió, pero todos los ojos hablaron, rotundos, inmóviles, acusadores. Tuvo que desistir. No, no se atrevía a ensayar de nuevo. Todo su cuerpo estaba entumecido. Tenía que salir al pasillo. Andar. Fumar. Pero no se atrevía. No le dejarían abrir aquella puerta que les aislaba del frio exterior, que les mantenía furetes y salvos frente a la soledad de un exterior desconocido.
Pensó en leer. Tenía sobre su cabeza, en las mallas del porta-equipajes, su maletín. Miró hacia allí: una de las maletas, vieja, estaba sobre su equipaje. Seguramente era de su vecino. Tenía que levantarse. Frente a él estaban extendidos los pies de las dos mujeres dormidas. Tuvo miedo del alboroto. Temía los ojos acusadores de aquellas gentes, de aquellos que sufrían con él, que le ayudaban, dejándole aquel espacio aborrecido, a continuar viviendo, que seguían su misma suerte, tras el empañado y sucio cristal del departamento.
Se decidió de pronto. Sus pies tropezaron con otros. Una de las mujeres se sobresaltó.
- ¡Qué pasa! ¿Qué hace?
Él la miró. Su cara pedía perdón, clemencia.
- Voy a coger un libro...- musitó.
Los demás estaban pendientes de la escena. El hombre los miró a todos, rostros hostiles, insensibles.
- Está en el maletín.
Pero nadie parecía escucharle. Todos se sentían humillados, ofendidos, incompresiblemente traicionados. Sus rostros denotaban estupor y odio.
-No debe moverse; hace frio. ¿No comprende que debemos ayudarnos  a sufrir nuestra cruz? Ande, siéntese otra vez.
El sacerdote volvió a su rezo, como si todo estuviera resuelto ya. El hombre de la esquina, junto a la puerta, humillado, arrepentido, se sentó de nuevo. Su vecino había ocupado un buen espacio del que le correspondía a él, pero el hombre no dijo nada.
Era ya noche cerrada. Faltaba ya tan sólo una hora para el final del trayecto. Debía tener paciencia; pronto todo terminaría. El tren marchaba traqueteante, sucio, indefiniblemente lento. Fuera, llovía torrencialmente.
De pronto, algo imprevisto e insólito ocurrió. Todos se incorporaron en sus asientos, irritados, confusos. El hombre de la esquina aguzó el oído. Todos estaban alerta. Un acordeón, en el departamento  contiguo, lanzaba al aire una canción de moda, La musiquilla producía un calor suave, pero real, que en los helados cuerpos de los seis viajeros se tradujo en un escalofrío.
Las dos mujeres  despertaron sobresaltadas. La más vieja, en la esquina, frente al hombre del abrigo gris, abrió los ojos desorbitadamente.
- ¡Es ignominioso! – exclamó.
El cura dejó el breviario sobre las rodillas.
- ¡Con este frío!
- ¡Es una vergüenza!
- ¡No lo permitiría!
El hombre de la esquina vio de pronto su salvación. Tenía que salir, debía ir allí donde había alegría, vida, canto, amor. Sus piernas necesitaban correr, sus pulmones necesitaban aire, sus dedos tocaban con crispación el paquete de cigarrillos. Fuera había gente que vivía, que no sentía frío, que fumaba. Debía salir.
Se levantó bruscamente.
- Debo salir – dijo decidido.
Todos se pusieron en pie.
- ¿Qué dice? – preguntó el cura.
- No, por caridad. No abra la puerta ahora.
- Tengo que salir – repitió tercamente, firmemente decidido.
Su cara parecía más joven que nunca.
- Mire, mire el campo, mkre fuera, venga…. – le dijo el sacerdote, casi con bondad.
Le indicaba la ventana.
- ¡Venga! – Su voz era ahora más imperiosa.
- Sólo salgo al pasillo a fumar…. – se disculpó el hombre.
- Venga, mire.
 I señalaba insistentemente el cristal chorreante.
El hombre pasó casi violentamente por encima de los pies de sus compañeros, y asomó la cabeza. Todo era negro. Tan sólo, frente al cristal, la llunvia insistente y el humo. Nada más. Negro.
- No puede salir. Hágalo por  nosotros.
- - ¡Saldré! – su voz era resuelta.
- No puede, no abra – gimoteó la vieja.
- Es una imprudencia – agregó acusadoramente el otro hombre.
- ¡He de salir! ¡Debo salir!
A pesar de sus gritos parecía dudar.
- No, no abra.
Pero la música sono con más insistencia a través del tabiq ue. El hombre decidiose de pronto, corrió a la puerta.
- ¡¡No!!
Todos se levantaron. El hombre tropezó. Notó contra su cara unos zapatos femeninos. Trató de incorporarse. Debía salir. Un pie le pisoteó la cara, fríamente. Otro le goleó la espalda. Intentó de nuevo incorporarse, pero todos se lo impedían. La música sonaba más fuerte. El tren aceleraba la marcha. Fuera, llovía insistentemente. Con un esfuerzo supremo logró ponerse de pie. Mil manos sa agarraron a su abrigo; algo le hizo tropezar y cayó de nuevo. Sintió un golpe en la sien. De su cabeza salió un hilo de sangre. Su boca quedó abierta y sus ojos, abiertos también, miraban con insistencia a la puerta, herméticamente cerrada. Otro pie le empujó y su cuerpo inerte quedó boca arriba; sus  ojos oscuros estaban inmóviles, vidriosos. En el suelo se dibujó una mancha encarnada.
Durante la lucha muda se le había desabrochado el abrigo. Y quedó al descubierto, como una protesta póstuma, el rojo brillante de una corbata.
- ¡Lástima! – musitó el sacerdote.
- La juventud… - suspiró la vieja.
Y el acordeón continuó sonando.


Continua llegint »

24 d’abril del 2020

La vida i la pandèmia



Se n’ha parlat tant!  Es deu haver dit tot. A mi, m’ha impressionat la idea que aquesta pandèmia ens ha canviat la manera de veure el món i la vida. És com si ens haguessin posat una lupa al davant dels ulls i ho veiéssim tot amb el màxim detall, més clar, més gros. I encara, potser, que la nostra pel·lícula s’estés passant a càmera ràpida.
Sí, sabem que res no és definitiu, que tot pot canviar d’un dia per l’altre. Que ens podem posar malalts avui mateix o s’hi poden posar els nostres familiars o els nostres amics. Sabem que podem perdre la feina o no poder anar a treballar. Entenem que ens podem morir.
Tot això, germans, ja era així fins ara. Sempre ha sigut així. Però no ho volíem veure, no ho volíem considerar. Vivíem com en una nebulosa que ara se’ns aclareix.  Pensem-hi. Qualsevol es pot posar malalt, pot perdre la feina, pot haver de viure confinat o a la presó, pot morir-se. Les coses canvien sense que nosaltres hi poguem fer res. I no cal una pandèmia. Sempre és així. Però no hi pensem.
Ara ens han posat la lupa al davant dels ulls i ho tenim clar i no ens en sabem avenir.  Però no ha passat res de nou. Cada dia que vivim és un regal. La feina, la família, els amics, la salut, els llibres que llegim, l’aire que respirem, el plat a taula... tot són regals que tenim avui però que podem perdre demà mateix.
Sense el virus maleït, qui no ha perdut un familiar? qui no ha perdut un amic?, qui no ha perdut alguna cosa que creia tenir ben segura?
I, tingueu-ho clar:  perdreu feines i perdreu amics i perdreu negocis, i perdreu salut, i morirem tots. Amb virus coronat  o sense virus.
Que sóc pessimista? No. Miro a través de la lupa. 
Però, com que no hi podem fer res per canviar-ho, val més que gaudim de la dosi de salut que ens ha tocat, dels amics que hem sabut trobar, de la família que ens acompanya, de la feina que tenim al davant. Gaudim de la nostra vida. I mirem d’ajudar, fins allà on puguem, als nostres conciutadans –  que són germans nostres – a gaudir també d’aquest bé únic i incomparable que és la vida.


Continua llegint »