Canvi sense petons

                                      

I què? Encara no tenim el virus de la corona? Millor, que a la seva edat...

- Què vol dir? Es creu que podem fer conya d’una epidèmia que ha causat no sé quants morts i que té espantat a mig món?

- Ho deia seriosament, perdoni. Vostè creu que es pot fer el que estan fent a Itàlia? Tancar les universitats, passi. Però les escoles? Què en faran de les criatures? Deixar-les soles a casa mirant la tele? És clar que poden tancar també els tallers i les fàbriques i les botigues... Quants dies? I els hospitals què han de fer? Tancar o ampliar-se? Vostè pensa...

- Sap què li dic? Que jo no penso res. Faran el que hagin de fer i se’n sortiran com podran. La passa del virus passarà com el seu nom indica. Al final farem balanç i jutjarem qui ho ha fet més bé. Ara, senzillament, a rentar-se les mans i fer-se pocs petons.

- D’acord. Sense petons. Però i si són consentits? Ja ha vist els diputats amb la llei nova “només sí és sí”.  Que ve a ser el complement del “no és no” d’en Sánchez a en Rajoy.

- Va molt lluny, vostè. S’ha d’acabar amb les violacions i amb la violència masclista. La llei...

- Li reconec que s’ha legislat per deixar clar el  model de conducte que considerem acceptable en una societat moderna i no patriarcal. Però, perdoni, per més que la llei digui que no es pot robar no evitarà pas que hi hagi lladres. Ja ho deu saber això. Doncs amb els agressors sexuals passarà el mateix.

- El trobo molt pessimista, avui.

-Ben al contrari, estic eufòric. La visita del president Puigdemont a Perpinyà va ser un glop d’il·lusió, una alenada d’aire fresc. I el país va respondre, com sempre. Al revés de tants mal averanys com sento i llegeixo sovint als mitjans, jo crec que les coses van bé. Que ens en podem sortir.

- Ja em ve amb la seva cantarella separatista?

-Jo? De cap manera. Però li recordo aquell axioma que diu “si vols que les coses surtin diferent, hauràs de fer coses diferents”.  Això que vostè en diu la “cantarella separatista” és una manera de fer les coses diferents. No li sabria dir què en sortirà, però no serà el mateix que en sortia quan tots acotavem el cap.

- Llavors, creu que la taula de diàleg entre governs servirà?

- Parlar dels conflictes mai és dolent. Uns – l’esquerra espanyola – i altres – els sobiranistes catalans – tenen el mateix problema: han de superar el franquisme estructural que explota el negoci espanyol. Si són capaços d’identificar i dibuixar un camí assumible per les dues bandes que ens pugui portar a la llibertat autèntica i a la igualtat real, segur que hi guanyarem tots.

- Ja fa demagògia. Es reuneixen per necessitat...

- I què més vol? La necessitat és el gran motor de tots els canvis. No cal que es facin petons.

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’article secret de la llei electoral

Perdoni, m’agradaria creure que vivim en una democràcia. I no parlo d’estat de dret perquè això del dret sovint acaba lligat als tribunals i val més que no en parlem, ara per ara, de tribunals. Quedem-nos en democràcia. Democràcia representativa: és a dir, que és el poble qui mana, a través dels  candidats electes. Sí? Jo dic que sí. Els ciutadans que ho volen expressen el seu pensament a través dels partits polítics. Cada partit té la seva idea de com s’han de fer les coses i ho explica. Prova de convèncer a la majoria. I la gent vota, amb llibertat, segons el seu criteri.

El partit que té vots suficients, governa. Si cap no en té prou ell tot sol, busquen aliar-se amb d’altres negociant el programa que defensaran junts. I ja està.

Això en una democràcia. A les espanyes es veu que no va així. Els diaris, les televisions, les ràdios, els twitters i tota la pesca fa mesos que es dediquen a dibuixar línees vermelles i de tots colors. Ben llegit, entenc que només hi ha dos o tres partits que poden governar a Madrid i dos o tres que ho podrien fer a Barcelona. Els altres són la pesta, el dimoni, el càncer, la lepra, l’abominació.

A Madrid tenen butlla per ocupar el govern o facilitar-lo el PP, el PSOE i potser Cs. A Barcelona, en tenen Junts pel sí (CDC), ERC i PSC. A quin article de al llei electoral ho diu això? No l’he sabut trobar. És un article vigent no escrit. Un article secret. El pobre Pedro Sánchez va haver de repetir eleccions perquè “no hauria pogut dormir” amb membres de Podemos al govern. La pobre Inés Arrimadas, quan va liderar el partit més votat a Catalunya, ni tan sols va gosar intentar formar govern.

Tot això passa per culpa d’aquest article secret que determina que els ciutadans que confien en VOX, posem per cas, són gent equivocada, el parer dels quals no compta. Com estan equivocats tots els que voten partits independentistes. O els que voten a Podemos. I no diguem els partidaris de les CUP. Tot plegat una colla de gent malalta, desequilibrada, manipulada per ves a saber qui, sobretot perillosa. Línies vermelles. Muralles. Fronts patriòtics. No passaran.

Sí, a mi també em sap greu que hi hagi tants votants de Vox que semblen enyorar la dictadura franquista o tants que segueixen les idees joseantonianes que liderava en Rivera. Però cal acceptar que els seus votants són ciutadans del mateix país (en termes electorals) que els que voten Bildu, Teruel Existe o el PP. I que, com a ciutadans que són, tenen els mateixos drets a fer sentir la seva veu, a influir en les decisions, a participar en els governs si els números donen.

Entenc que la patronal, la conferència episcopal, els bancs, la cúpula militar, l’alt funcionariat, el gran capital i ves a saber qui més intentin manipular l’opinió pública per tal d’evitar que un govern nou, diferent, incontrolat,  no defensi aferrissadament els seus interessos – legítims o no – tal com estan acostumats.  Ho entenc. Però ho denuncio per antidemocràtic. Impugno l’article secret. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Crec en els jutges

Ho va dir prou clar un dels advocats, i tant li fa quin era: “
vostès no són aquí per fer de salvadors de la pàtria; vostès hi són per impartir justícia”. Però, és clar, un jutge pot sentir-se elegit precisament per a ser un salvador de la pàtria. Quin honor!

 Fer de jutge deu estar a l’abast de qualsevol que hagi aprovat la carrera de dret i aprovat unes oposicions . Si n’hi ha de jutges!!  Els que dirimeixen pugnes entre germans per repartir-se una herència, els que decideixen qui ha de tenir cura dels fills quan la parella se separa, els que miren de rescabalar els estafats per les màfies bancàries, els que imposen sancions gairebé simbòliques als lladregots i carteristes, els que intenten posar una mica d’equilibri entre els patrons i els seus obrers, els que  vigilen que no es vulnerin els drets dels presos... Jutges mal pagats, amb pocs mitjans, atabalats per les causes que s’acumulen al despatx, sovint exercint lluny dels destins als que aspiren per lògica familiar.  Fer de jutge ras, perdoneu, pot semblar senzill per als professionals del dret. Però no ho és.

Mireu, amics jutges importants que seieu a les més altes poltrones madrilenyes i esteu moderant les controvèrsies entre advocats acusadors i advocats d’acusats, que escolteu testimonis d’una banda i de l’altra, amb la simbòlica bena als ulls i la balança imaginària a la mà, malgrat el que s`ha vist fins ara, malgrat el que s’ha dit, jo encara em refio de tots vosaltres. Sou set escollits als que l’Estat us encomana una feina ingrata i desagraïda: condemnar els líders del procés català.  Perquè, això sí que no té retop, se us demana una condemna exemplar per tots aquells que, confiant en unes regles del jóc que ells no controlaven, arriscaren el seu futur - perquè tenien l’encàrrec dels ciutadans  - per mirar  de salvar la seva pàtria fins allà on fos possible. L’Estat no tolera humiliacions. Recordeu: “más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. I el dia primer d’octubre la seva tossuderia absurda va resultar humiliada.  I vosaltres heu de castigar la gosadia de tants votants en les esquenes dels acusats.

Sou gent important, senyories. Però sou jutges. Sabeu que la pàtria, qualsevol  pàtria, viu més segura quan la justícia impera, quan els ciutadans poden confiar en vosaltres, quan no s’imposa la força a la raó,  quan, per sobre de les diferències socials, de preparació, de cultura, de poder econòmic, els ciutadans són iguals davant la llei.  Heu passat la vida mirant d’esquivar les influències, les pressions, les promeses i les amenaces. Creieu en el dret i en la justícia. Malgrat els desenganys que, ben probablement, us han fet trontollar els principis, al fons del vostre jo més íntim serveu, ben segur, el cor d’aquell jutge de poble que fóreu fa tants anys. Darrera la togues ben planxades i les punyetes emmidonades hi ha persones al servei de la Justícia (ara sí, en majúscula) que acabaran mantenint el dret dels homes per damunt de les conveniències dels poderosos ineptes.

Els acusats que teniu al davant, polítics o civils, mereixen poder creure que els jutgeu pel que van fer, sense permetre que els poderosos, que no van fer la seva feina quan calia, puguin riure, com han fet fins ara, gràcies a la fidelitat dels que consideren lacais seus.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Què s’han pensat!!!

El president del Parlament va fer enfadar els representants del poder judicial al col·legi d’advocats.  Ho entenc.  Els va dir que tenien presos polítics acusats de delictes inexistents. Els estava dient, amb discreció,  que prevaricaven.  Si ets un alt magistrat o un gran fiscal i et diuen que tu i els teus col·legues i els teus superiors i els superiors dels teus superiors esteu prevaricant, és lògic que t’enfadis. El  que no tinc clar és si aquest fet aconsella que et comportis com un mal educat i te’n vagis. Què es pensaven? Que tothom callaria? Que es farien el distret?  El president Torrent ha dit moltes vegades que considera les acusacions de sedició pel primer d’octubre com una manipulació política dels fets per atacar judicialment els adversaris polítics del Procés. Es podien pensar que callaria? O ja duien preparada l’estampida des de casa?  Jo crec que la duien ve organitzada i anaven al col·legi d’advocats a representar l’escena de l’ofès. Els que afinen el fets quan convé al poder també afinen les actituds quan els cal representar un paper de dignitat maltractada.

Però jo voldria creure – o fer veure que voldria creure – que ningú no ha prevaricat, que jutges i fiscals estan convençuts que els ciutadans que entomaven les garrotades dels civils el dia 1 d’octubre i els seus dirigents eren una colla de violents organitzats que protagonitzaven una rebel·lió original i completament nova. Us ho dono. Llavors el President del Parlament, s’equivocava. Tothom es pot equivocar. Què passava? Que la segona autoritat del país opinava i feia saber la seva opinió. Sense cap altra conseqüència posterior.. Qui  opinés diferent podria rebatre els seus arguments de la forma que li semblés oportuna. I, parlant de jutges i fiscals, fins i tot podem pensar en una querella.

Una altra manera possibilitat seria que el senyor Torrent tingués raó, que els presos i els exiliats als que al·ludia siguin innocents dels delictes que se’ls imputen quan els fiscals i els jutges manifesten el seu punt de vista des de la tribuna del seu ofici. Però aquest punt de vista equivocat porta els acusats a la presó o a l’exili.

Enteneu la diferència? Ells es poden sentir ofesos, aixecar-se i marcar de la sala per anar cap a casa. Els seus acusats no ho poden par fer. L’error – si hi ha erro, és infinitament més greu.

Sabeu què penso? Que ja fa dies que no parlem ni de lleis ni de constitucions ni de legalitats ni de res. Les forces de l’estat espanyol es van definir amb una frase que es va fer famosa quan venien a impedir que votessin: a por ellos!! Doncs bé, estic segur que l’actuació política i judicial d’aquests últims mesos està fonamentada en una altra frase  que sobrevola els passadissos de  tots els palaus que conformen l’estructura de l’estat. La frase que va dir algú i que és la unitat de mesura de totes les actuacions és : què coño se han creido!!

Torna a l'inici

Continua llegint »

Ha arribat el juny?

La vella cançó popular, Els Segadors, adoptada pels lluitadors de la sublevació catalana contra els abusos  de Felip IV, és en el fonament de l’himne nacional català. La lletra actual és d’Emili Guanyavents escrita el 1889; la música fou adaptada per Francesc Alió el 1892. La versió més antiga coneguda comença constatant que el rei  ha declarat la guerra a Catalunya. Era ben cert. Se’n va dir la Guerra dels Segadors i el moment culminant i més conegut fou el Corpus de Sang, al que es fa referència implícita en la lletra popular.

Ai, ditxosa Catalunya

Qui t’ha vist tan rica i plena!

Ara el rei nostre senyor

declarada ens té la guerra.

La lletra actual del nostre himne és menys bel·ligerant. I no parla del rei. De fet, es devia assumir com a oficial en temps de la Generalitat republicana. No era pas previsible una restauració com la que hem tingut. Les nostres discrepàncies amb el govern de Madrid no passaven pas per monarquies, llavors. Lamentablement, avui, ara mateix, podríem prou bé rehabilitar la vella cançó quan ens apleguem a les places de les ciutats i dels pobles per reivindicar els nostres drets.  Felip VI – ves per on, el nom li escau – també ens ha declarat la guerra. El seu discurs després del referèndum no deixava cap dubte: en la pugna entre la legitimitat democràtica catalana i la legitimitat constitucional del govern de Madrid, ell feia costat a Madrid.

Quina tristesa! Quina pena. Aconsellat per qui l’aconsellés, va perdre la oportunitat d’exercir com a rei constitucional de veritat, erigint-se en mediador i moderador entre les dues legitimitats.

Felip Vi ha dimitit com a mediador. Era una de les poques competència que ningú li hauria discutit. S'ha declarat incompetent. Ell podia oferir una sortida, una solució, però ha preferit enverinar el problema. Perquè, desenganyem-nos, el problema hi és. Les dues bandes ho reconeixen. El que no diuen des de Madrid és que han optat per la garrotada seca per no haver de seure a negociar. I el problema català només es pot resoldre negociant, escoltant les dues parts, mirant d'entendre l'adversari. Les garrotades _ ara que ja no poden enviar la cabra de la legió_ mai seran definitives. Al final, caldrà pactar una sortida.

Entenc que ens és difícil d'entendre que tota la gesticulació de les dues parts, forma part del que podríem anomenar  pre-negociació. Estem discutint com seurem a la taula. Catalunya demana cadires iguals a banda i banda. Madrid vol un setial i espera tenir-nos agenollats a terra. Per això fan servir el rei, amb la seva trona majestàtica.

Il·lusos buscàvem mediadors a fora. El mediador per construcció era el rei. Però se'ns ha declarat incompetent. Com deia la cançó, declarada ens té la guerra.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Èxode d’empreses

                                

Bé, amic, ja les tenim aquí. L’hora de la veritat. Podrem fer allò que demana de tant de temps: comptar-nos.  Tornem a les eleccions plebiscitàries. Deu estar content.

-         -  Sí, com a totes les eleccions, al final es fan comptes. Però quin valor tenen? Vull dir més enllà de les lectures que en faci cada partit.  Recorda les últimes? Que si s’havien de comptar escons, que si s’havien de comptar vots. Així tots guanyen.  Li diré més: els que no reconeixien la victòria en escons del bloc sobiranista el 2015 tampoc reconeixen la victòria en  vots del referèndum del 2017.  I així anem..

-        -   Com vol dir?

-   - Home, declaració d’independència al Parlament, article 155 al Senat, ordres de presó per tothom, exili a Bèlgica, ocupació de la Generalitat, convocatòria d’eleccions autonòmiques per part de Madrid. I la fuga d’empreses, entre d’altres coses.

-       - Anem a pams. De tot el que vostè recita li diré que l’única cosa que va fer Catalunya va ser una declaració del Parlament. Una votació i un paper. Res més. Tots els problemes que venen després emanen del 155. O no?

-         -  La fugida d’empreses...

-  - Bé, li puc acceptar que unes quantes empreses, especialment les bancàries, reaccionaren defensivament davant la tempesta borsària que es desencadenà després de la declaració. Però mai no sabrem si la tempesta era espontània o era provocada. Quan es tenen els mecanismes que té un estat es poden fer moltes coses. Però li admeto. Els bancs van moure la seu com si es creguessin que la independència seria efectiva l’endemà per assegurar-se el paraigua comunitari.

-         -  I  els dos milers de societats més petites?

-          - Jo no li puc respondre amb dades a la mà. Però entengui que em sembla estrany que dos milers d’empreses – si algú les ha comptat bé - tinguessin els papers a punt per fer el salt en quatre dies. Tenien por? No m’ho crec. Les empreses catalanes s’adapten a les circumstàncies com fan arreu del món. Que hi ha dependència?, doncs endavant; que hi ha independència? , doncs també endavant. Els mercats de les empreses catalanes són cada dia més arreu del món.

-          - No creu que tinguessin por?

-         -  Ep, és clar que tenien por. Imaginis que vostè té una empresa. Li poden enviar un inspector de treball, un d’hisenda, un de sanitat, un de.... Cada inspector és capaç de trobar alguna cosa que no fa bé, per més estricte que sigui. I per tant, té unes quantes sancions al damunt del cap com una espasa de Damocles.

-         - Pot passar, és clar.

-      - Llavors el seu assessor, ben assessorat, li diu que podria evitar-se molts problemes si decidís una cosa tan senzilla com canviar de domicili. Ho entén?  I si vostè encara gosa posar excuses i diu que ho ha d’acordar l’assemblea general, l’Estat totpoderós canvia la llei i ja està.

-        -   En té proves de tot això que diu?

-          - Proves? Vol una prova més contundent que les 2000 proves en forma de canvi inesperat de seu social?

-          Entesos. Només podem fer una cosa: votar assenyadament.

Torna a l'inici

Continua llegint »