Turistes que marxen

 Al carrer del Portal Nou, just darrera de l’església dels Dolors, hi ha uns pisos senzills que va construir en Nando Vilallonga fa molts anys per allotjar alguns dels vells immigrants que encara vivien en barraques a Montjuic. Amb el temps han anat canviat de mans i d’inquilins fins que ara alguns es dediquen al turisme. Probablement.

És dissabte al matí, abans de fires. Una família, dues dones i un home surten dels pisos que us acabo d’explicar. Gent discreta, amb motxilla a l’esquena, amb tot l’aire d’haver acabat unes vacances a la nostra ciutat. Tots tres porten a la mà una bossa negra de plàstic, ben lligada, que deuen ser les escombraries. Veig que miren amunt i avall del carrer. No hi ha cap contenidor a la vista. Parlen entre ells sense alçar la veu. No puc saber que diuen però entenc que la seva educació no els permet deixar les bosses al costat de la font que hi ha allà mateix, com fan tantes vegades alguns veïns (cosa que aprofita algun gos amb més gana que vergonya per esparracar bosses i escampar les deixalles). 

No, ells caminen cap a la plaça de la Mercè amb les seves bosses a la mà. Han d’anar a l’estació a agafar un tren? Tenen un autocar que els recollirà a la Devesa? Agafaran un avió a Vilobí?  No ho puc saber. El que sé segur és que no poden pas emprendre el viatge de tornada amb les escombraries a la mà. Vet aquí el problema. 

A més, perdoneu, posem que han triat perfectament les seves deixalles: una bossa amb el  vidre, una amb l’orgànic, una amb el paper. Posem també que encara hi haguessin els contenidors que hi havia a la plaça de la Mercè. Ells no tenen tarja per obrir-los. En tot cas els contenidors ja no hi són, ni oberts ni tancats. Al seu lloc hi aparca agraït un turisme de color blau clar. Arran de paret hi veig ja una dotzena de bosses negres, botides, lluentes. Els nostres visitants educats ho veuen clar: posen ben posades les seves bosses al costat de les altres. En castellà diuen “donde fueres haz lo que vieres”. Cap problema.

Em pregunto si hi havia una solució més correcte.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Els nostres funcionaris

Jo diria que cada dia hi ha més funcionaris en aquest país. Vostè no ho creu?

- Jo no crec res. Però sembla que sí, que les administracions públiques es va fent més complicades i cal més gent per la feina. Pensi que ara tenim l’administració municipal, la comarcal, la provincial, l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Això sol ja justifica i explica que tot plegat demani moltes mans i molts cervells, que hem de pagar entre tots. A mi em sembla lògic.

El meu interlocutor insisteix:

- Sí, té raó. Però jo veig que cada administració creix i creix sense parar. S’ha  fixat en els ajuntaments? Sense comptar els serveis que “externalitzen”,  i que també paguem, m’adono que cada vegada els regidors tenen més ajudants, més assessors, més secretaris o el que sigui. Més sous.

No el puc contestar perquè en aquest moment som al carrer i ens saluda un amic que fa uns anys va ser alcalde d’un poble important de les comarques de Girona. El crido i s’acosta. Salutacions obligades. I de dret al gra:

- Saps - li dic – parlàvem d’un tema i tu ens pots ajudar a sortir de dubtes. Quan eres alcalde, quanta gent tenies a l’ajuntament? Quants sous pagàveu?

Rumia una mica. Conta mentalment.

- Quinze – diu després de rumiar uns moments - segur que eren quinze.

- I tens idea de quants n’hi ha ara mateix? – li pregunto.

- És complicat de dir, però no m’equivoco de gaire si et dic que són seixanta. Has de pensar que el poble ha crescut tots aquests anys.

Entesos. El meu interlocutor tenia raó. Si més no en el cas concret de l’ex-alcalde que ara ens deixa, una mica sorprès per la inesperada conversa. Puc al·legar, amb tota la lògica del món, que una flor no fa estiu, que no es pot generalitzar a partir d’un sol cas, que un exemple no defineix la regla.... Però callo. Em diria que són excuses de mal pagador.

I si admetéssim que hi ha massa funcionaris i que potser no caldrien, qui seria el polític valent que decidís escurçar les plantilles? Els funcionaris també voten i tenen família. Ningú es vol suïcidar políticament.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

El ceramista premiat i perdut

 D’anys que treballo en un llibre que parla de gent de Girona que he conegut. Si  l’acabo pot tenir el seu interès. Potser. Un dels personatges que tenen més protagonisme és el ceramista Jordi Tortós. En Jordi Tortós anava per capellà però no en va ser. Provà diversos camins i acabà de ceramista. Un dels fets més decisius de la seva vocació definitiva va ser que va poder comprar a molt bon preu els motlles d’un terrissaire del país que havia guanyat el “Premio Nacional de Artesanía” i que havia decidit marxar a fer les Amèriques.  Això ho explico on toca argumentalment al llibre però no hi he posat el nom perquè no el sé. Ni el sabien molts dels amics comuns.

No és que sigui gaire important pel meu futur escrit. Però em sap greu deixar gaires caps penjats. De manera que, esgotades totes les recerques a Google i a diaris, vaig envestir la IA. Amb les dades que li vaig poder donar el senyor Deepseek em va assegurar que el ceramista que cercava es deia Josep Solà i Sert, que era de Quart, que havia guanyat el premi del Ministerio de Indústria l’any 1964. Que l’obra premiada, i la que el va fer famós, va ser un gerro amb reflexes metàl·lics, una peça d'una qualitat tècnica excepcional que va impressionar al jurat a Madrid. Que havia marxat a Mèxic el 1973, que es va establir a la ciutat de Puebla, on va fer investigació, producció  i docència i que va morir el 1991 als 72 anys. Ja està. Perfecte.

Però ja sabeu que sovint la IA al·lucina, s’inventa coses. De tota manera, amb tantes dades, havia de ser fàcil confirmar la informació. Doncs no. No trobo enlloc el meu ceramista. Chat GPT no el coneix. Google tampoc. He escrit a museus, ajuntaments, arxius... he intentat trobar el BOE on es convoqués el premi o se’n proclamés el resultat. Res de res. Se m’ha fos a les mans. Les entitats consultades, si han contestat, no en sabien res. De manera que faig una crida: ¿algun dels meus lectors va conèixer, ha sentit parlar, sap res del meu ceramista misteriós?

Del cert sabem que va guanyar el Premi nacional d’artesania i que va marxar a Amèrica. Si teniu més informació, podeu dirigir-vos a mi a través del diari o al meu bloc. Gràcies per endavant, en nom meu i de l’artista. 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

Vivenda digna

Una  vivenda digna volia dir, quan jo era petit fa gairebé 90 anys, un sostre, quatre parets, una estufa, una comuna i una aigüera. Tret d’algunes  famílies privilegiades, bona part de la ciutadania passava amb això.  Vull dir a ciutat, que la majoria de la població vivia a pagès, on  la llar de foc i la cort estalviaven comuna i estufa. Després, és clar, van venir l’electricitat, les cuines de carbó, l’aigua corrent, el gas ciutat i tuti quanti.  Malgrat els mals moments i les desgràcies, les coses han canviat per bé. Per viure dignament a ciutat calen moltes més condicions. 

Ara, quan tothom admet per primera vegada a la nostra història que tothom té dret a una vivenda digna, ja està força clar que això vol dir les quatre parets i els sostre, una cuina amb agua corrent freda i calenta i uns fogons elèctrics o de gas, un lavabo amb dutxa o banyera, calefacció, ascensor, porter automàtic, aïllament tèrmic contrastat, comunicacions fàcils amb el centre de la ciutat, proximitat de zones enjardinades, carrers asfaltats il•luminats i voreres en condicions.... Tot això i més. 

D’altra banda, ja ni recordem quan el president Pujol s’ufanava   dels “som sis milions”. Ara ja som vuit milions. En poc més de vint anys la població catalana ha crescut en dos milions de persones. Heu pensat per un moment quantes vivendes dignes calia fer per instal•lar tanta gent?  Diguem que una família tingui, de mitjana, cinc persones Bé, dos milions dividits entre cinc són 400.000 llars noves.  S’han fet? Diria que no. I les llars que s’han construït són en bona part d’alt standing. Els pisos vells, rònecs, tristos i desavinents no s’han pas dedicat al lloguer modest. Senzillament, ben adaptats i reformats, han anat al mercat creixent del turisme. 

Ara em direu que no havia de ser així. Potser s’havia d’haver decidit deixar que les velles construccions decrèpites continuessin com estaven fins a la ruïna total. Llavors sí: els ciutadans sense una feina digna, sense un sou digne, tindrien a l’abast un pis indigne a preu miserable. 

O, ves a saber, potser les institucions  havien d’haver constatat el creixement d’aquest anys i anar construint amb constància un parc públic de vivenda social.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Petita història de la Cala Rovellada

 

L'Associació de propietaris de la Cala Rovellada, de Colera, ha editat un llibret que aplega fotografies antigues aportades pels mateixos veïns que expliquen molt bé la sorprenent gènesi i desenvolupament de l'urbanització, des dels seus inicis als anys seixanta fins al dia d'avui. Per acompanyar els testimonis visuals, em van encarregar un paper que resumís el procés, des de les idees somniades pel cineasta Antoni Varés - marit de la propietària - fins al dia d'avui, passant per l'aventura dels pioners que transformaren un paratge isolat, incomunicat, pràcticametn verge, en el privilegiat punt d'estiueig que és avui. 

El llibret s'ha reservat pràcticament només per als socis de l'Associació i veïns. Per si us té algun interés, l'aniré publicant per capítols en aquest bloc. 

Entra clicant sobre la secció Temes diversos o aquí

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Tornar a començar, tossuts

Ara mateix, davant l’ordinador, m’adono que porto una ben còmode samarreta de color verd-groc llampant amb un SÍ negre al mig del pit. A sota hi puc llegir “referèndum és democràcia”. És del 2017. Ben clar que l’Assemblea ofereix material de primera qualitat. També és un símbol d’un país que vol fer les coses bé. Quan aquest matí m’he vestit no tenia encara aquest article al cap. Però, és clar, són molts anys amb onzes de setembre reivindicatius. Tenia molts números de posar-me una samarreta d’un 11 de setembre..

Aquest any no podré sortir al carrer a manifestar la meva catalanitat  per diverses raons que no venen al cas. La manifesto ara i aquí, amb la samarreta i la ploma. I continuo reivindicant com el primer dia la Llibertat del meu poble, la meva, la de tots. I l’Amnistia (naturalment, aplicada a tots els perseguits); i l’Estatut d’autonomia (el que van pactar els catalans l’any 1979 a Sau, sense passar-hi el ribot). Tot això demano. O la independència directament. “Referèndum és democràcia” i el primer d’octubre del 2018 es va fer. Contra el vent de les porres, les pressions, les amenaces, els escorcolls. Més de dos milions llargs de persones vam anar a votar. I va guanyar de llarg del sí a la independència.

Que no era legal? Potser no. El president Puigdemont havia promès “o referèndum, o referèndum”. És a dir, legal si es podia, o com fos possible. Va complir. L’Estat espanyol va actuar com sempre, arrapat a la cartera. Se li en fotia que cada Diada hi hagués més gent al carrer. I se li va en fotre el referèndum. Encara el  va aprofitar per retallar llibertats als catalans. He dit arrapat a la cartera. Ho torno a dir: arrapat als més de 22 mil milions d’euros que xucla de les butxaques de tots els que vivim a Catalunya.

Ho recordo ara perquè no voldria alimentar el desànim dels manifestants del dijous. La independència està més lluny del que semblava. Però, mentrestant i com a mínims per sentir-nos respectats,  exigim el que hem demanat sempre: Llibertat, Amnistia i Estatut d’autonomia. Algú està disposat a continuar vivint en una colònia?

Bona Diada

 Torna a l'inici 

Continua llegint »