21 de febrer de 2014

Cal una nova transició, si pot ser pacífica


Sembla mentida: els catalans, que vam votar la Constitució de 1978 amb més fervor que la majoria dels espanyols, ara ens mostrem desenganyats, sembla, i disposats a passar molt més enllà del que es va establir en el consens aconseguit per superar la dictadura. És que el temps ens ha canviat? Som una generació d’una altra mena? Se’ns ha girat el cervell des de les escoles i des dels mitjans de comunicació? A les altes esferes del poder no ho entenen, o no ho volen entendre. Ens miren com una colla de desagraïts, de renegats, de caragirats. Ningú explica un parell de coses ben senzilles: primer, que el consens s’anava aconseguint en la redacció de cada article modulant les paraules perquè tinguessin lectures diverses possibles; i que des de llavors, pràcticament sempre, s’ha imposat la lectura més desfavorable als interessos catalans. Segon, que quan es va provar d’acotar les lectures possibles en el gran esforç que va ser la reforma de l’Estatut del 2006, se’ns va dir que què ens havíem cregut... que l’única lectura possible era precisament l’altra, la que no ens era favorable. I que si no ens agradava, ens hi podíem posar fulles. Recordeu la foto dels membres el T.C. fumant un havà a la plaça de toros de Madrid en acabat de signar la sentència? Doncs això.
Què hem d’explicar als nostres fills, amics, coneguts i saludats, el fervor constitucional dels catalans que varem anar a votar el 78? Em de reconèixer que ens vam passar d’optimistes? Que els representants catalans a les negociacions badaven? Que érem tots plegats una colla d’ingenus? Les coses són més complexes del que sembla. Ens han dit que Espanya va fer una transició modèlica, pacífica, sense violència de cap mena. I ens ho hem cregut. Fis i tot els que fórem testimonis directes de tot el procés ho hem acceptat. Modèlica, diem, malgrat que hi havia un cert soroll de sables al les sales de banderes de les casernes. Un detall sense importància. Es va fer el que es podia fer, i com es podia fer.
Però, com recull l’historiador Agustí Colominas, les coses, vistes amb la distància necessària, es veuen prou diferent. Recorda el llibre de Mariano Sánchez, resum de la seva tesi doctoral, La transición sangrienta (Península,  2012),  que posa evidència que el període de la història d’Espanya que va de 1975 a 1983, el que en diem la Transició, va provocar 2.663 víctimes mortals per motius polítics. Ens venen al cap: ETA, Grapo... però també Batallón Vasco-Español, ATE, Triple A, i d’altres “grups incontrolats” que imposaven les seves lleis al carrer en defensa d’interessos mai explicats. La “sagrada” Constitució va néixer en aquell context, i se’n va ressentir inevitablement. Ho sabem tots, encara que ens n’haguem volgut oblidar.

Cal una nova transició, si pot ser pacífica.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada