13 de febrer del 2023

Els amors espanyols de Gómez Pin

Víctor, amic, he lle­git el teu dar­rer lli­bre, La España que tanto quisimos. T’he de dir, abans de res, que l’he entès tot. M’havia entre­ban­cat rei­te­ra­da­ment amb els teus doc­tes tex­tos de filo­so­fia que depas­sen de molt les meves mínimes capa­ci­tats en la matèria. Has d’enten­dre que vaig ensumar ben poc les explicacions del professor Pio Burch, a l’ins­ti­tut del car­rer de la Força. I que aquest poc calgué obli­dar-lo en pas­sar per l’Escola del Magis­teri, per apro­var l’assig­na­tura amb la pro­fes­sora Recas, a qui calia ama­gar qual­se­vol conei­xe­ment del bat­xi­lle­rat supe­rior si es volia evi­tar un sus­pens.

La senyora Teresa Recas, que abans del 36 era pro­fessora de labo­res (la meva mare en va ser alumna), esde­vingué pro­fes­sora de filo­so­fia, pro­ba­ble­ment per mèrits polítics, aca­bat el con­flicte. Ella tenia un pen­sa­ment per­so­nal de les coses. I no es podia anar més enllà. Recordo molt bé que ens calgué apren­dre la defi­nició de pasión: “La pasión es algo que empi­eza por muy poco y luego va cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión.” Així que, per­dona, em vaig enfan­gar ja a De usía a manía i ho vaig dei­xar córrer. Els gai­rebé qua­ranta lli­bres que ens has ofert me’ls he per­dut. Però La España que tanto qui­si­mos l’he lle­git en un parell de dies, podria dir que d’una tirada. 

Dibui­xes la teva visió d’Espa­nya amb una niti­desa i una cla­ri­vidència remar­ca­bles. Però, ara que hi som, anem a pams. De la pri­mera lec­tura –segur que repe­tiré– entenc que una font bàsica del teu pen­sa­ment són les con­ver­ses –sem­pre seràs un gran con­ver­sa­dor– amb els espa­nyols emi­grats o exi­li­ats que tro­ba­res al París dels teus estu­dis a la Sor­bona. Crec que et van cor­pren­dre l’enyo­ra­ment, la mor­ri­nya, la des­es­pe­rança, les il·lusi­ons d’aquells des­ar­re­lats que somi­a­ven una Espa­nya que podria exis­tir. Una Espa­nya utòpica. Després acla­pa­res amb el teu conei­xe­ment amplíssim de la lite­ra­tura espa­nyola, i dei­xes que els grans lite­rats des­gra­nin per al lec­tor els seus amors, els desen­ganys, la des­es­pe­rança, les frus­tra­ci­ons i les il·lusi­ons. 

M’aturo en la cita de Gabriel Aresti “solo es español quien sabe las cua­tro len­guas de España”, que tu mati­ses pro­po­sant can­viar “sabe” per “ama”. Ente­sos. Les pàgines següents demos­tren el teu deci­dit ena­mo­ra­ment pel gallec, la teva admi­ració pel basc i una certa sim­pa­tia con­des­cen­dent pel català. Cites l’Oda a Espa­nya, de Mara­gall: “...No sents la meva veu atro­na­dora? No entens aquesta llen­gua que et parla entre perills? Has des­après d’enten­dre an els teus fills?", però omets el final con­clo­ent: “Adeu, Espa­nya!” Reme­mo­res els con­certs de Paco Ibáñez a l’Olym­pia de París (69), però obli­des les actu­a­ci­ons de Rai­mon (66), Lluís Llach (73), Pi de la Serra (75), Maria del Mar Bonet (75), Ovidi Mont­llor (75) i algun altre. Tot i que no les he comp­tat, les referències literàries a lite­rats, pen­sa­dors o polítics cas­te­llans, gallecs o bas­cos superen de forma escan­da­losa els cata­lans. De tot ple­gat, diria que el teu amor al català, la llen­gua de Bar­ce­lona, on vas néixer, no passa d’empe­zar por muy poco para ir cre­ci­endo, cre­ci­endo hasta con­ver­tirse en una gran pasión, si vull ser opti­mista. 

Pensa-hi. Pot­ser evi­ta­ries fer el joc als poders domi­nants i no diries que el referèndum del pri­mer d’octu­bre del 2017 va con­vo­car uns “cen­te­nars de milers de cata­lans” quan saps –ho hau­ries de saber– que es van comp­ta­bi­lit­zar exac­ta­ment 2.286.217 votants, mal­grat la violència contrària que calgué assu­mir. Però dei­xem-ho córrer. Perquè la tesi del lli­bre és total­ment vàlida i prou lúcida per esdevenir una bona base a qui es pro­posés seri­o­sa­ment repen­sar una Espa­nya que tendís a la uto­pia que tant estimàveu. 

Em reca, però no par­laré –el paper no dona per a més– del teu viatge per les Espa­nyes, ben interes­sant per cert, ni de les nos­tres tro­ba­des anti­gues a l’Arc (Arana, Teo­baldo, Sánchez-Albor­noz, Stig­man...), ni tan sols del capítol dedi­cat als toros. Saps què em passa, Víctor?, que quan penso en toros em ve a la ment aque­lla foto­gra­fia dels excel·lentíssims togats del Cons­ti­tu­ci­o­nal fumant-se un Cohiba a la Monu­men­tal de Madrid després d’exe­cu­tar el seu cop d’estat con­tra l’Esta­tut de  Cata­lu­nya del 2006.

 Fins aviat, espero.

 Torna a l'inici

 

 

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada