Vuits, nous i cartes que no lliguen

Diuen que els jutges no aplicaran l’amnistia a Puigdemont. Diuen que els fiscals es revolten contra el seu cap per evitar el perdó polític. Diuen que el president exiliat serà a Barcelona el dia de la investidura. Diuen que Illa no renunciarà al seu dret a presentar –se de candidat a la Generalitat. Diuen que ERC donarà suport  a Puigdemont, si és el cas. Diuen que ERC donarà el seu suport a Illa, si és el cas i es posa un pedaç creïble al dèficit fiscal. Diuen que Illa es farà enrere per  assegurar a  Sànchez els vots de Junts a Madrid. Diuen, diuen, diuen.

Tot és possible ara mateix. Es juguen moltes partides a l’hora. Algunes netes, públiques, amb llum i taquígrafs, negociant en termes polítics  la materialització dels vots aconseguits a les darreres eleccions de cada centre de poder. Però, sobretot, partides brutes, soterrades, pudentes, hipòcrites, per guanyar on sigui el que no es va guanyar a les urnes. Com que són partides secretes, no les puc comentar. Però Junts no perd cap ocasió, per negre que sigui, de guanyar uns vots a ERC, i a l’inrevés, és clar. El PSOE treu totes les armes per defensar les posicions guanyades, i buscar-ne de noves. Els populars, desesperats, indignats, ofesos, creuen que poden fer fora Sànchez de la Moncloa seguint les ordres del líder Aznar: el que pugui fer, que faci; el que pugui dir, que digui; el que pugui actuar, que actuï. Si fa no fa, va dir això, i tots el vam entendre.

Malgrat tot s’ha de reconèixer que al Parlament de Catalunya es va escollir la nova mesa i el nou President, sense gaires insults. Sí, hi ha un parell de veus desafinades que han de fer-se sentir amb desqualificacions i exabruptes. Però ja se sap. Han tingut els seus vots potser com a premi per la seva capacitat de fer escàndol. Al món – i a casa també – hi ha d’haver de tot.

I tothom voldria saber ara què passarà aviat.  Aguantarà Sànchez i no convocarà eleccions? Serà president Carles Puigdemont,  i amb quins vots? Ho serà Salvador Illa? Però també. Què faran els jutges i els fiscals? Què faran els mossos si entra Puigdemont  abans de l’aplicació de l’amnistia?  Anem a unes altres eleccions? I, si és que hi són, es  pot saber a qui hem de votar?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

La ciutat que volem

 Deia una dona uns anys després de la guerra: “Sembla mentida. Tanta misèria com vam passar tots aquells anys i ara, que tenim de tot, no té gana”. Parlava del marit. És ben clar que “déu dona faves a qui no té queixals”.
Això li passa a Girona, es veu. Després de la llarga travessia de la dictadura, de la dura etapa de misèria material i espiritual - econòmica, cultural, moral, cívica -, quan la ciutat ha sabut treure’s la son de les orelles per anar-se configurant  com un centre de referència per la seva vitalitat en tants aspectes, ara l’èxit espanta i fa nosa.  Èxit de Temps de flors, de Temporada alta, de la restauració als més alts nivells, del turisme cultural, de l’esport ciclista mundial, del bàsquet i el futbol passejant el nom de la ciutat arreu.  Ara fan nosa els turistes i els apartaments que lloguen, els ciclistes i les botigues que els atenen, les flors per la gentada que porten, els restaurants per les terrasses plenes...
Som així, es veu. Ja no volem recordar quan anàvem a pidolar a les agències que operaven a la costa que ens enviessin algun visitant. Que calgué crear els “Dimarts turístics” i dedicar-hi diners i esforç per que algun foraster amb la pell vermella del sol costaner fes el badoc davant de l’aparador dels nostres botiguers. Ara enyorem aquells pisos rònecs i humits del barri vell i cridem “més barri, menys turisme” com si no n’haguéssim fugit tots d’aquella decadent misèria.
Que cal ordenar la ciutat perquè pugui assumir tanta bonança com ens cau al damunt, és clar. Però no reneguem del manà guanyat amb tant d’esforç.

        Torna a l'inici 

Continua llegint »

La llarga marxa cap a la llibertat

 

El juliol de 1976 la guàrdia civil em va detenir a l’Escala. Unes hores només, perquè el director de Tel/Exprés, el recordat Ibáñez Escofet, va trucar exigint la meva llibertat. De fet, tots els periodistes (3 segurament) que cobríem aquell inici de Marxa de la Llibertat  tinguérem una història similar: detenció  ràpida, identificació, tancament, llarguíssima espera, alliberament sense explicacions i crònica telefònica d’urgència. Vaig saber que a Girona i als altres punts de sortida de les columnes de la Marxa, també hi havia hagut garrotades i detencions. Era el tret de sortida de moltes coses.

Poques setmanes més tard, era a Lloret de Mar, davant  l’ajuntament. Mitja tarda, si la memòria m’és fidel. Passava alguna cosa. Estaven provant de trobar l’alcalde Jordi Martínez i no apareixia Com era possible? En aquell temps, en Jordi tenia emissora a casa seva, al cotxe, a la barca i segurament a la farmàcia. Sempre a punt. Però avui no responia. Finalment el primer tinent d’alcalde, l’amic Joan Domènech, que estava al corrent de la situació, va assumir la responsabilitat per negociar amb els membres de la Marxa que ja eren allà, discretament, la forma del pas pel passeig. Tot va anar rodat, sense problemes de cap mena. Si els civils van saber alguna cosa, ho van deixar passar discretament. Potser la notícia els va arribar més tard. Cap porra, cap detingut.

En Joan era un home treballador, un home de feina. Feu-me el favor de cercar el Punt de diumenge va fer vuit dies i llegiu el paper que li va dedicar  en Jordi Grau. En podreu conèixer tota la trajectòria. Impressionant. Es va ficar en política per poder treballar en el camp de la cultura. Renoi si ho va fer!! El mestre d’escola aficionat a l’arqueologia que vaig conèixer, discret,  modest, decidit, va abastar molts camps en el món cultural gironí. Investigador, escriptor, organitzador, administrador. Discret sempre, disposat a prendre les regnes quan calia, assumint els riscos, amb decisió i eficàcia. Ell va fer costat fins al darrer moment a la marxa catalana per la Llibertat. Hi creia fermament. I quan calia donar la cara, la donava. Mestre per a molts fins al darrer dia.

        Torna a l'inici

Continua llegint »