La drecera: de Pla a Pla

 

I qui és vostè per parlar de Josep Pla, del llibre de Xavier Pla sobre Josep Pla? Què en pot dir de nou? Sap alguna cosa que no s’hagi dit fins ara? Doncs millor que no digui res.
    - Té molta raó. Sempre té raó. Però, sap què passa? Que estic a mig llegir “Un cor furtiu” i no puc parar. Passo pàgines i passo pàgines.. i en vull saber més. I quan he deixar el llibre per posar-me davant l’ordinador, tinc el llibre a la punta dels dits, i em surt el tema encara que no vulgui.

- No l’ha acabat encara?  Quina vergonya! Es podria dir que vostè és un crític furtiu, en el sentit primigeni de la paraula. I què li sembla? També pensa, com en Narcís Comadira, que la biografia d’en Xavier Pla es llegeix com un novel·la? O està d’acord amb la crítica que va fer en Jaume Andreu considerant l’obra un treball d’encàrrec familiar destinat a blanquejar les etapes més conflictives de la vida de l’escriptor?

- Si ho planteja així, potser hauria de reconèixer que tots dos tenen una part de raó. Sí, el llibre és prou ben fet com per llegir-lo com una novel·la però, per mi, i que em perdoni l’amic Comadira, precisament li falta un tractament més novel·lesc. En sortirien una colla de novel·les jugant amb el material que en Xavier ha posat sobre la taula. Però aquest no era el propòsit de l’autor.
        - Entesos. Vostè sempre pel camí del mig.
       - Potser sí. Però sap què li dic? Per mi, la història de l’espionatge de Pla, Sentís i tants d’altres, en favor dels militars revoltats té molta menys importància de la que se li va donar en el món literari català (ho dic jo, no pas el biògraf). Fugitiu del territori que es disputaven anarquistes i comunistes, per salvar la pell, s’arrapa al clau roent que li ofereix Cambó, el gran mecenes. Ha de sobreviure. I, naturalment, l’exili exterior i l’interior, no li perdonen que ell, precisament ell, pugui editar en català tan aviat.
        - Pari, pari!!  Parlem d’ “Un cor furtiu”, de Xavier Pla. Què?
        - Fins on he llegit, un monument. Sòlid, contundent, gairebé excessiu.  La més gran aportació que s’ha fet fins ara al coneixement de Pla.  I ara el deixo, que he de tornar a les mil cinc-centes pàgines del llibre.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Mals d’abans

 Tinc la munyeca espunyida. Feia temps que no em passava. No cal ni anar al metge, de moment. Un canell espunyit es cura sol, si l’envenes uns dies. Se l’ha de deixar reposar. Esperem que sigui com abans.

-Abans? Abans de què?

Ja hi tornem. Vull dir quan la gent s’espunyia, i tenien panellons als dits, al

nas, a les orelles…Quan les criatures migraven i s’anaigaven, quan els

treballadors patien de feridura, o s’espatllaven. Quan anaven al metge perquè tenien mal de rei, dolor de costelles, aigues de pit, mal de l’ànima, clorosi o febres terçanes. Patien de destrempament, cobriment de cor, flux de sang, tabardillo...

-Perdoni, però no sé de què em parla. Què són totes aquestes soposades

malalties? M’ho pot traduir una mica?

No sé pas si en seré capaç. Alguna és força clara. Del que en deien feridura

ara en diem ictus. Mal de rei era una forma planera de parlar de la sífilis, vostè ja entendrà perquè. El tabardillo era el nom de la febre tifoide. Les febres terçanes es referien a algunes formes de la malària. Tot això, quedi clar, ho dic des del meu profund desconeixement de la medicina, tan antiga com moderna.

-I doncs, perquè s’hi fica?

Perquè m’agraden les paraules i mirar d’entendre’n el significat. Veu?

Migrar. Vostè sap què és migrar? No ho sap. I no té res a veure amb canviar de país (que seria una altre accepció). Miri, si un nen de la post guerra menjava pa blanc davant els seus companys d’escola, els companys migraven, envejaven la seva sort. Ho enten? I és possible que algun s’anaigués (tristesa, desgana,  esllanguiment). I sap com es curava l’anaigament?  Jo recordo dues formes populars. La primera era fer-se senyar per una persona que estés preparada, una mica curandero, una mica bruixa…L’altra, anar a la vora d’un riu o un rec, i tirar pedretes a l’aigua… Potser també calia resar alguna oració.

- Calli calli, que acabaré patint un cobriment de cor.

Per si de cas, no se m’espatlli. Que hi deu haver pocs curanderos per posar-lo a to.

                                                                ***

Ja publicat l'article he continuat buscant. He trobat l'oració de l'anaigat.

. Heus ací l’oració :

Dos són els que tenen el mal pres,

tres són els que tenen dos mals,

que emparen la Verge Maria i Sant Joan.

Si tens el mal pres al matí,

a Déu t’encomano i a Sant Gaudí.

Si tens el mal pres al migdia,

t’encomano a Déu i a la Verge Maria.

Si tens el mal pres al vespre,

t’encomano a Déu i a Sant Silvestre.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Jesucrist és nat. Jesucrist és mort. Jesucrist és ressuscitat.

Així curi aquest anaigat (afegir el nom de la persona afectada),

com aquestes paraules són veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Potser que parlem clar

Perdoni, però jo diria que són gitanos. Vull dir gitanos de veritat, amb els seus costums, la seva tradició, les seves manies, les seves virtuts, la seva llengua potser, el seu tarannà, les seves lleis, la seva organització social...

 - Ningú ha dit que les  batusses, agressions, morts i ferits de la Font de la Pólvora tinguin res a veure amb els gitanos.

- Exacte. I jo em pregunto si no ho diuen perquè no en són, o perquè no ho volen dir. Entén el meu problema?

- Ara les coses són així. Ja ho hauria de saber. No es diu ni gitano, ni negre, ni moro, ni... Miri, quan es tracte de crònica negra, no es diu ni la nacionalitat de la gent. No fos cas... Ho ha d’entendre, no es pot atiar cap mena de discriminació.

Ho deixo aquí. No accepto més discriminacions que les imposa la naturalesa i l’atzar. Ben mirat podríem haver nascut, tu lector i jo mateix, en lloc de on ho hem fet i com ho hem fet, a l’Índia, d’una família pària, pobre de solemnitat. I haver sortit malalt, lleig i de poca volada mental. Això sí que són discriminacions contundents i definitives. Naturals algunes, però discriminacions.  De manera que, ja ho veieu, sóc partidari que les informacions siguin completes.

Vaig fer certa amistat amb en Juan de Dios Ramírez Herédia. Va ser el primer gitano que va arribar a ser diputat a les Corts de Madrid.  I no ha parat de pujar. Ell n’estava i n’està ben orgullós de ser gitano. Coincidíem a la facultat de Ciències de la Informació de l’Autònoma. Ens passàvem apunts (bé, ell me’n passava a mi). De tota manera és un cas evident que la paraula gitano (com negre, moro o albanès) només és discriminatòria o insultant si el to ho és. El to.

Sí ja ho sé: “gitanos, murcianos y otras gentes de mal vivir” . Però eren altres temps. Eren temps que no s’acceptaven les diferències. De manera que, si són gitanos com sembla, demano que m’ho diguin els mitjans que informen. Ja n’hi ha prou d’agafar-se-la amb paper de fumar. Tenim dret a saber i a dir el nom de cada cosa.  

Per lògica, però també per higiene. Anar sempre de puntetes cansa molt. I no cal.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »