Conversa esfilagarsada

Arribo a la parada de l’autobús. Miro el plafó: falten cinc minuts pel meu viatge. Al banc hi seuen tres dones: dues que semblen del país i una musulmana jovenota. Hi ha una mica de lloc entre elles. Sec al costat de la dona envelada. Sembla que em mira una mica malament, com si no li fes cap gràcia seure al costat d’un home. El cas és que ben aviat s’aixeca i es para davant el plafó dels horaris. Tot correcte, per mi.

Mentre obro el telèfon per si hi hagués algun encàrrec de casa, passa un bus que no és el meu i gairebé tothom hi puja. Quan se’n va quedem dos homes a la parada. El meu company accidental em diu: “aquesta gent són així, tot ho volen de franc”.  Me’l miro un moment perquè no estava al cas i no sé del que em parla. Deu tenir uns cinquanta anys, potser seixanta, ben conservat. “Jo - em diu - ho he pagat sempre tot. I aquesta gent es pensa que tot és de franc”. Llavors, com que veu que no sé de què parla, m’explica que algú – suposo que parla de la noia mora – ha ensenyat un paper, que ves a saber d’on ha tret, i no volia pagar. “El xofer ho tenia clar: o pagava o no pujava”  I què ha fet?, pregunto. “Doncs no ha pujat”.

Potser, ves a saber, el problema no era dels diners del bitllet. Als autobusos no deixen pagar amb metàl·lic. Només amb targeta. I  si no duia targeta?

Mentre jo em feia els meus raonaments el meu company de parada continuava reivindicant. Que ell ho havia hagut de pagar tot, que abans  aquest era un país tranquil, ordenat, sense baralles al carrer i sense ganivetades. Creu que cada vegada les coses van més malament, que tot el que es va guanyar en l’etapa d’en Pujol era es perdrà. “I jo els havia votat sempre ...” Entenc que als socialistes. No em diu a qui vota ara. Ni m’ho sabria imaginar.

La veritat és que he perdut el fil. El meu interlocutor està saltant d’una cosa a l’altra, o jo no estic prou atent. Li demano disculpes perquè he vist que el meu autobús ja gira la cantonada. Val més que no badi. I consti que la conversa tenia el seu interès, però demanava l’atenció de tots dos, una mica de temps i, potser, una taula amb dos cafès fumejants. A veure si ens trobem un altre dia.  Al cafè, convido jo. Sóc, com ell, dels que sempre han pagat el beure. I el que calgui.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" d'Irene Solà

"Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" és una novel·la que s’endinsa en els plecs de l’ànima humana amb una profunditat i lirisme que poques veus contemporànies aconsegueixen. Aquesta obra ens presenta un teixit narratiu dens, on les històries dels personatges es despleguen com ecos en un paisatge oníric, però sempre arrelat a una realitat crua i despietada.
Solà demostra un domini inqüestionable del llenguatge, creant una atmosfera que fluctua entre el realisme màgic i l’intimisme més cru. La seva prosa és poètica, sovint ambivalent, capaç de traspassar la frontera entre el tangible i l'intangible. Els seus personatges, sovint a la deriva enmig de les seves pròpies ombres, esdevenen reflexos dels temors i desitjos més primitius que ens habiten. La manera com l'autora juga amb les veus narratives, passant d'una a l'altra amb una fluïdesa envejable, aporta una dimensió coral que enriqueix la trama, fent que la lectura sigui tan complexa com gratificant.

No obstant això, aquesta mateixa complexitat pot ser un desafiament per a alguns lectors. L'obra exigeix una lectura atenta i contemplativa, ja que Solà no facilita el camí a qui busca una narrativa lineal i senzilla. La seva prosa, rica en imatges i metàfores, pot semblar hermètica en alguns passatges, però també és el que dona a la novel·la la seva força i singularitat.

Un altre punt a destacar és la manera en què Solà aborda els temes de la memòria, la culpa i la redempció. Tot i la seva bellesa estilística, la novel·la no escapa d’una certa foscor temàtica, que es desplega com una ombra sobre les vides dels personatges. És en aquesta tensió constant entre la llum i la tenebra on l'obra troba el seu pols vital, i és aquí on el lector s'hi veu atrapat, incapaç de desviar la mirada.
En conclusió, "Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres" és una obra que demostra la maduresa literària d'Irene Solà. És un llibre que captivarà aquells que gaudeixen de la literatura que explora els límits de la condició humana, amb una escriptura rica i evocadora. Solà ens convida a mirar de cara les tenebres que ens envolten, amb la promesa que, malgrat tot, hi ha bellesa fins i tot en la foscor.

 

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Encara som aquí

Encara som aquí, va proclamar dijous el president Puigdemont a l’ombra de l’Arc de Triomf de Barcelona, a quatre passes del Parlament bloquejat, davant milers de seguidors enfervorits. He de creure que el viatge des de Bèlgica no havia començat amb aquest programa, i que calgué anar-lo adaptant a les circumstàncies canviants d’una més que probable negociació a moltes bandes amb la Generalitat i amb els mossos. Acceptarien les autoritats catalanes el seu criteri que, com a diputat electe, tenia el dret de ser al Parlament aquell dia sense posar en perill la seva llibertat? El defensaria la policia catalana dels intents del jutge  Llarena de dur-lo a la  garjola? Recordarien que ell havia treballat la llei d’amnistia que el jutge es negava a aplicar?

Pel que es va entendre, els mossos no podien fer el paper que Puigdemont els demanava i n’esperava. I no és pas que els mossos volguessin detenir al president. Segur que no. Ells, el que realment volien era que es quedés a Waterloo o a Perpinyà. Que comprengués que no podien desobeir les ordres del jutge. Per tant, organitzaren un gran aparell al voltant del Parlament prou ampli i prou aparent com per desanimar a tothom de l’intent declarat d’entrar-hi a l’hora de la investidura. No entraria. I seria detingut  si ho provava.

Però Puigdemont ja era a Barcelona. La primera part del programa havia sortit bé. S’havia saltat les línies de guàrdia civils i policies de l’Estat que controlaven totes les fronteres. Ells sí que el volien agafar!  I ara havia de recular cap a Bèlgica amb la cua entre cames, sense haver complert la seva promesa? Podia intentar entrar al parlament i deixar que l’agafessin. O podia fer el que va fer: plantar-se al petit escenari de l’Arc de Triomf, dirigir unes paraules als seguidors que l’esperen sota el sol de justícia i, si tot va bé, tornar cap a casa. Ha complert fins on ha sigut possible. I que els mossos queden malament? Sap greu, però mira, s’hi haguessin posat més bé.

-Vostè ho sap tot això? Ho sap de primera mà?

I ara, que es pensa? Jo no sé res. Sé el que sabem tots. Quan dissabte  escrivia aquest paper, encara no sabia si el president havia tornat a Waterloo o encara era a Barcelona. Ara, dimarts, tots sabem ja que ha tornat a la casa de l’exili.

  Torna a l'inici 

 

Continua llegint »