Quan és l’hora, és l’hora

 

Ara és l’hora, espanyols. Esmoleu ben bé les eines. Cada contesa electoral ho deixa més clar: el predomini independentista català s’ha acabat. No podeu esperar que es revifi. Cal ser llestos com els anglesos, que van convocar el referèndum escocès quan sabien que el tenien guanyat. Doncs, això. Si a Catalunya els vots reals i les enquestes marquen una clara tendència al desànim, a la desmobilització, al conformisme, és el moment. Quatre calerons més als pressupostos de la comunitat autònoma – ep!, només cal que els prometeu, que prometre no fa pobre – sempre ajuden una mica. Potser una inesperada bona cara del rei, que bé s’ha de guanyar el sou, i , apa, tots a votar.

Encara se m’acut que la pregunta cal que sigui clara, però enganyosa. A darrera hora la gent surt de casa cap als col·legi electorals una mica eufòrica. Avui pot opinar i l’escolten. Avui el seu vot val el mateix que el del director de l’empresa on treballa, igual que el de l’amo del Madrid, Santiago Bernabéu, tant com el de qualsevol ministre... Per tot això, per aquesta eufòria, té una tendència a votar que sí. Per tant, se li ha de demanar el sí. No li pregunteu si vol ser independent; si es vol estalviar els més de 16.000.000.000 d’euros cada any, tirant curt, alguns dels quals surten de la seva butxaca; si vol intentar tenir una administració menys corrupta, més eficient i clara.

La pregunta ha de ser positiva, il·lusionant, engrescadora. Vols ajudar a crear un estat espanyol més just, més democràtic, més igualitari, més... En fi, pregunteu-li senzillament si vol ser de l’Espanya que va guanyar  el mundial de futbol. Teniu el sí assegurat. Haureu quedat bé amb els independentistes i amb els unionistes, amb Europa, amb els convenis internacionals. Amb tothom. Sense cap cost. La dona borratxa i el vi al bot, com diu la dita. Ara és la vostra hora, espanyols. A segar, que el blat és madur.

- Ep, perdoni. I si els passa com als anglesos en el referèndum del Brèxit, que esperaven un no i els va sortir un si?

- Ara val més callar. Per si sortís independència, tinc unes ampolles de cava a la nevera.  Si arriba el cas, faci com jo.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Ai, la pobra llengua!!

Quan jo vaig aprendre a parlar - ja fa dies - hi havia pa negre, sucre roig, pernil dolç... per dir les primeres coses que em venen al cap. Ara hem millorat molt i la misèria de la llarga postguerra s’ha oblidat. Del pa negre - ben car per cert - en diuen pa moreno. D’acord. Al sucre roig l’anomenen sucre moreno. Roig potser tenia connotacions polítiques indesitjables. Del pernil dolç cal dir-ne pernil cuit. Bé, és cert que no era pas realment dolç, però així es contraposava al pernil salat, el més habitual. En fi, ja ho veieu.

Això del pernil dolç encara és més sorprenent. Perquè llavors el contrari de salat no era pas dolç, sinó fat. I una mica fat, si que ho és el pernil dolç... Però potser les coses amb poca sal només eren fades a Girona i rodalia. Cap a la capital tiraven més cap a la dolcesa. No ve d’aquí.

Sentia no fa gaire, i més d’un cop, que algú deia al seu interlocutor: tu ets bona gent, o vostè és bona gent, o aquell és bona gent.  I es queden tan amples. Imagino que intenten dir que algú és una bona persona. Però una. Gent sempre es  refereix  a un grup indeterminat de persones. Hi ha poca gent, a la gent no li agrada, tanta gent no hi cabrà... Un de sol no és mai gent. Ni bona ni dolenta.

- És que ja se sap que les llengües evolucionen amb el temps...

D’acord. Però l’evolució que constato avui – i podria anar allargant la llista d’exemples  molta estona – son tots per imitació del castellà.

- I és dolent imitar una altra llengua?

De cap manera. Però és bo i fins i tot necessari imitar les coses que fan més bé. Vostè creu que l’expressivitat, la claredat, la concreció, milloren amb les imitacions que fem? Jo diria que no. Que ens empobrim. Quan en castellà van començar a confondre escoltar per sentir, ja patia. Ara ho diem nosaltres. Sovint em pregunten per telèfon: m’escolta? I jo els he de respondre: l’escolto amb  molta atenció, però el gairebé no el sento.

No he sabut mai si encara m’entenen. Em pensaria que no. Però ho deixo córrer. Potser només és un problema tecnològic. I això de la tecnologia sol anar més bé. Potser perquè parlen en anglès.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »