23 d’octubre del 2024

L’espectacle de la ciència televisiva

Quin desori!! Es tornen bojos.. Què s’hensat aquests de TVE, que ho poden dir tot? Sense mirar prim? A una hora tan vistent? Aquest Regis Francisco López que ha dirigit el documental, qui és? D’on ha sortit? I mira que es veia venir. Quan es potinegen coses importants no en pot sortir res de bo. I aquest  doctor José Antonio Lorente, catedràtic de Medicina Legal y Forense de la Universitat  de Granada, perquè s’embolica d’aquesta manera?  Déu meu, on anirem a parar? Ara resulta que poden sortir a la televisió pública espanyola i proclamar que, ben mirat, el descobridor d’Amèrica era jueu i de València. Sí home. I què més?

I s’ha de reconèixer que el programa estava ben treballat, fent-nos patir, deixant que coneguéssim els defensors de les diferents teories: que si era de Galicia, que si de Castella, que si de Portugal, que si de... I després els deien que no, que l’ADN no coincidia.  Perquè, si no ho  vareu veure, tot anava de l’ADN. Resulta que primer van assegurar-se que les restes d’en Colom enterrades a Sevilla eren seves. Ho van confirmar comparant-les amb les del seu fill. I sí, el descobridor és a Sevilla, en molt mal estat, però hi és.

Llavors el doctor  Lorente va pensar: “I si ho aprofito per mirar d’on era aquest gran home”. I va anar comparant adeenes.  No era de Portugal, ni de Galicia, ni de Castella, ni mallorquí, ni basc-navarrés... D’on seria doncs? Només els quedava una teoria; la de l’arquitecte Francesc Albadaner. I que diu aquest home? Doncs que en Colom podria ser un jueu de València. Doncs, apa, jueu de València.

 Van mirar l’ADN?  No. Van revisar la teoria catalana d’en Vilbeny?. No. Van acarar l’ADN de l’almirall amb el dels milers de Coloms de Catalunya, València i Mallorca que havien recollit? No.  Decideixen això: jueu valencià. Per eliminació.

La impressió que va fer és que després de 25 anys d’investigacions, no tenien un resultat satisfactori. Però havien d’adinerar la feina. Es va fer un documental-espectacle amb el que tenien. No van publicar res a les revistes científiques, que potser haurien exigit més.  Ja en tenien prou: en Colom no era ben bé genovès i no era ben bé català (que és el que temien). I a TVE, sense manies.

 

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

8 d’octubre del 2024

Bolets de tardor

    Som terra de bolets. Ens agrada menjar-ne, i no és cap secret que formen part del nostre paisatge gastronòmic. Fins i tot jo, que mai m'he considerat boletaire, seria capaç de reconèixer-ne uns quants: rovellons, pinetells, múrgules, cama-secs, rossinyols, ceps (que a Girona, anomenem surenys), ous de reig, camagrocs, llenegues, fredolics, trompetes de la mort... i potser algun més. Del famós esclata-sangs només en sé el nom, però ara m'ha entrat la curiositat.
    Aquest dissabte passat vaig comprar bolets al mercat. No crec que fossin de la vora de Girona, perquè es venien en una parada especialitzada, no a les parades de les pageses de sempre. Alguns venien de Berga i els altres... qui sap d'on. Als boscos de Sòria es cullen molts rovellons que després ens arriben a bon preu, o potser no tan bon preu. També n'importen de Romania i d’altres racons del món. Però és clar, els més preuats són els de casa nostra, diuen que els dels Àngels o de les Gavarres. Cada caçador de bolets té els seus racons secrets, aquelles clapes màgiques que es guarden en privat d’un any per l'altre. Aquests sí que són els bons: del bosc al plat.
    No sé si els bascos són molt amants dels bolets, però sovint miro la cuina de l'Arguiñano, i com altres cuiners espanyols, quan parla de bolets, es limita als bolets de cultiu, ja siguin locals o japonesos. Alguna vegada, per influència francesa, menciona els ceps, i en diu "boletus", a partir del llatí (Boletus edulis). I jo em pregunto: si els castellans tenen noms per als bolets, per què no els fan servir? I si no en tenen, per què no utilitzen els noms catalans? Aquí, per exemple, no tenim cap problema en dir gaspatxo al gazpacho andalús, i porro salda a la porrosalda. De fet, del pil-pil també n'hi diem pil-pil, sense fer cap drama.
    La temporada boletaire aquí encara es fa esperar. Si teniu pressa per menjar-ne, haureu de fer com jo: comprar els que arriben, vinguin d'on vinguin. Hi ha qui, com el meu amic Salvador Sunyer, observa amb detall les pageses del mercat per descobrir d'on arriben els primers bolets de la rodalia. Amb aquesta informació privilegiada i l’experiència de molts anys, anar a caçar bolets deu ser una afició tan saludable com deliciosa.

Continua llegint »