17 de novembre del 2024

El cercle viciós de la droga

Sorpresa? De veritat que no. Es podia esperar. Tres agents dels Mossos d'Esquadra han estat condemnats per tràfic de drogues a Santa Coloma de Farners. Aquesta notícia posa de manifest una realitat incòmoda. No sempre els encarregats de vetllar per la legalitat poden resistir el poder del diner fàcil.  Però l’actuació dels mossos no és un fet aïllat. Només uns mesos abans, una altra notícia sacsejava les consciències: amb motiu de la captura d’un contenidor ple de cocaïna, un alt càrrec de la Policia Nacional de Madrid, Oscar Sánchez, va ser enxampat amb més de 20 milions d'euros amagats darrera d’un fals envà casa seva. Aquesta suma desorbitada de diners il·lustra la magnitud de la corrupció institucionalitzada que es genera de la mateixa dinàmica de tràfic de drogues que la policia busca combatre.

En un context així, la teoria de l'economista i pensador sociopolític Antonio Escohotado sobre la prohibició de les drogues adquireix una rellevància especial. Segons Antonio Escohotado, la guerra contra les drogues no només fracassa en el seu objectiu de reduir-ne el consum, sinó que alimenta un sistema econòmic i criminal en el qual les institucions que haurien de vetllar pel bé comú acaben involucrades en activitats il·lícites. Els exemples esmentats ara mateix són només dues peces d'un engranatge més gran, un cercle viciós que és difícil de trencar. Al seu llibre “Història de les drogues (1.989), Escohotado compara la lluita contra la droga amb la caça de bruixes medieval: com més esforç s’hi dedicava, més creixia el problema. Quan es va deixar de perseguir bruixes, van anar desapareixent. En els dos casos s’entén que el que impera és la raó econòmica. Era un bon negoci denunciar i capturar bruixes i és un gran negoci “lluitar” contra en tràfic de drogues.

Als mossos de Santa Coloma se’ls ha condemnat a deu anys de presó. Entesos. Quants anys tocarien al cap dels serveis contra el blanqueig de diners, Oscar Sánchez? Ja ho sentirem a dir. O no. Perquè, ¿estava realment sol en el negoci? El seu silenci de cap de turc (si és que ho és) li pot estalviar alguna responsabilitat? És massa aviat per  dir-ho. Sigui el que sigui, no es resoldrà pas el problema dela droga.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

6 de novembre del 2024

Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imatges de l’aigua desbocada, salvatge, incontrolable arrasant cases i carrers, arrossegant mobles, vehicles, vides, esperances, obliga a recordar amb nitidesa que nosaltres també hi som, que l’amenaça de les gotes fredes, les dana (depressió aïllada a nivells alts) que diuen ara, la tenim a sobre periòdicament, com una espasa de Damocles des de sempre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la primera inundació a la ciutat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben documentada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciutat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia escapat de la protección de la falda costaruda que acull l’entramat viari de la vella Girona i creixia, orgullosa i agosarada pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell momento, Javier de Chia  va comptar 150 inundacions. Per tranquilitzar la parroquia es van anar fent petites obres de contenció, que l’aigua es va encarregar de desmuntar. Fins que algú va entendre que el problema gironí era que el Ter, quan baixava botit, no engolia   l’Onyar, el Güell, el Galligans, la Maçana… Van veure això tant evident i s’adonaren del negoci que seria retenir l’aigua a Sau i Susqueda per vendre-la a Barcelona i per eletricitat. Oli en un llum.

 Està vist que si no hi ha negoci no es troben solucions. València ciutat va entendre que desviar el Túria cap al sud permetia ampliar el negoci urbanístic a l’engrós. Però i els altres? Paciència. Sempre poden adaptar al nom dels seus rius, rierols, torrrents i barrancs la famosa jaculatòria de 1843:

Por los que la furia del Galligans fiero sepultó con su furor, misericordia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afectats i les seves famílies, tenen el meu condol. El problema será, com sempre, que l’aigua tria els seus camins i és tossuda i insensible. En cavi, els que adninistren i gesstionen com afrontar la desgracia, els escollim nosaltres. Els haríem d’exigir plans que anessin més enllà més enllà dels quatre anys d’un mandat. O ho tenim pelut.

   Torna a l'inici 

 

Continua llegint »