Fugides hipotètiques

 Els polítics la saben molt llarga, s’exclama  un lector. Jo hi estic d’acord. L’han de saber llarga per poder fer la seva feina, que no és pas fàcil.

- No, no. Jo no parlo pas de fer la feina. La feina rai! Més bé o més malament, tots se’n surten. Jo parlo de com saben esquitllar-se quan les coses se’ls posen difícils. De com troben sortides enginyoses per fugir sense quedar malament.

- Perdoni, però no entenc de què parla.

-  Miri, li explicaré dos casos que són, tal com jo ho entenc, evidents.

Quan aquest home es posa així, tremolo. Té unes idees molt recargolades. Em fa una mica de por. Però alguna cop n’encerta alguna, de manera que el deixo dir, per si de cas.

-Miri, recorda com en president Mas es va estalviar les patacades de l’octubre i moltes de les seves conseqüències?  Li veig a la cara que no en té ni idea. El president Mas havia anat a Madrid a demanar un concert econòmic. Li van dir que no. I ell es va enfadar: si no me’l doneu, marxem d’Espanya. No se’l van creure. Llavors va començar a organitzar el referèndum. Tampoc se’l creien. A les eleccions  prometé el referèndum i la independència. Va guanyar. Ara pla! Què podia fer? Oblidar les promeses? Dimitir? Tirar endavant sense possibilitats de guanyar i anar a la presó?

- Exacte, què havia de fer?

- Casualment passaven per allà els amics de la CUP i es necessitaven els seus vots. Als cupaires no els feia gaire gràcies en Mas president. Era fàcil. Només calia sumar 2 i 2. La Cup veta Mas, Mas fa un pas al costat i ve ingènuament l’alcalde Puigdemont a fer-se càrrec de tot. Ja sap com va anar...

No sé què dir-li. No té cap prova de tot això.

- Un altre cas. El president Torra governa la Generalitat. Hi ha arribat una mica de rebot. No podia pas dir que no. Però se la veu venir a sobre. El procés i les seves conseqüències li passaran per damunt. Ell és independentista confés i decidit. Aviat haurà d’afrontar el repte d’acotar el cap davant Madrid o anar a la presó. Casualment té penjada al balcó una pancarta que no agrada a la  Junta Electorat. No la despenja. El fan fora per aquesta petita desobediència. I se’n va cap a Girona a fer d’expresident.

- Pari, pari. Al final em faria combregar amb rodes de molí. 

Aquest home és així.  Sempre rumia coses rares.

    Torna a l'inici 

Continua llegint »

Isidre Vicens, mestre de vida

Gairebé ho puc assegurar: era una merla. Una merla que es va afegir d’estranquis al sentit homenatge que la ciutat de Girona va dedicar a l’amic Isidre Vicens, pintor i mestre de pintors, com proclama la placa que dona nom a un romàntic espai entre les runes de l’antiga torre Gironella i la caserna dels alemanys.

Com ja devíeu llegir, van parlar el president de l’ADAC, Pep Muñoz, la Gisela, en nom de la família i l’alcalde Lluc Salellas. La cantant Gemma Pla ens va oferir una corranda dedicada a glosar musicalment la vida de l’amic.  Emoció a flor de pell.

No voldria repetir, al cap de tants dies, la crònica de l’acte. De fet, em fa feliç constatar com la ciutat recorda els noms de molts amics d’una Girona força amagada, sospitosa, mig clandestina, soferta, persistent:  Carles Vivó, Josep Tarrés, Narcís Jordi Aragó i els que em deixo. Ara, l’Isidre Vicens era molt més. Era un home únic, d’acer. Humil, discret, tossut, fermament fidel a la seva idea de rectitud, d’amistat, de patriotisme, de lleialtat.  Amb tots dos peus a terra, com a bon pagès; la mirada  desperta, xuclant la bellesa oculta dels terrossos del paisatge  o de les parets, teulats i portes de la vella ciutat. El cap ben alt, obert a les idees, als projectes, a les il·lusions dels amics, dels coneguts, dels conciutadans. Però també atent sempre al món de les idees i de l’art de tot arreu.

He dit d’acer. Només l’acer podia resistir els embats de la salvatge onada de feixisme i de repressió que arrasà el país durant tants anys. Guerra, camps de concentració, presó, només són paraules. La realitat ho abasta tot: misèria, fam, esgotament, tortura, malaltia, humiliació, desesperança.  Cal un tremp especial només per sobreviure. El tremp que sobrava a l’Isidre Vicens.

Això pensava jo mentre escoltava els discursos càlids als jardins dels alemanys. Passava un airet d’hivern tímid entre les restes de les torres i muralles gironines. El pes de la història es feia present. Agraïts de tants anys ens hi apegàvem. I la merla hi va voler assistir i dedicar unes notes a la memòria de l’amic. Probablement sense saber-ho.

    Torna a l'inici 

Continua llegint »