Maquinistes i jutges

En establir-se la democràcia al país, es van traspassar a la Generalitat alguns serveis prou importants: ensenyament, sanitat, cultura... Però se’n van deixar de traspassar d’altres, el més evident i cridaner va ser justícia. Us heu preguntat mai el motiu de la diferència de tracte? Jo sí. I he arribat a la conclusió que s’hi van oposar tossudament els funcionaris dels serveis judicials. Ells, procedents majoritàriament de l’Espanya castellana, de cap manera estaven disposats a perdre un ampli ventall de places de Catalunya on podien fer mèrits o antiguitat fins arribar a Madrid o rodalies. Per algun motiu que se m’escapa, pocs lletrats catalans fan oposicions per ser jutges o fiscals al nostre territori. Així que som servits per funcionaris de carrera que venen de fora i se’n tornen quan poden. Sabent això, trobo poc raonable demanar que es facin els judicis en català o que es redactin les sentències en la llengua de la terra.

Un problema semblant trobem a les empreses de Renfe i Adif. Pocs catalans fan cua per ser maquinistes, interventors o no sé què del ferrocarril. Els trens arriben des del centre de la península amb tota la plantilla incorporada. Un personal que viu a Girona, Figueres, Portbou... però que està pendent del possible canvi de destí per anar a jubilar-se quan sigui hora al seu país d’origen. Ells no accepten de cap manera passar a dependre de la Generalitat. Tenen uns drets històrics i no els volen perdre. Si els governs de Madrid i Barcelona pacten un traspàs de rodalies ells amenacen amb fer vaga i, per si de cas, comencen a limitar la seva feina al mínim establert. Si, a més a més, algun incontrolat es dedica a posar pals a les rodes d’unes instal·lacions en mal estat  crònic, ja teniu el mullader que s’ha organitzat als trens que haurien de fer servei als catalans.

I anar fent. Tothom defensant la petita parcel·la que controla amb mà fèrria i tossudament. Sense voler recordar que estan cobrant per fer una feina pública, que paguem tots plegats. Especialment els que s’han de refiar del bon criteri dels tribunals o de la professionalitat dels maquinistes.

     Torna a l'inici 

 

Continua llegint »

Et dic, li dic, us dic

 Ja tinc prous anys com perquè algun desconegut em tracti de vostè. Està bé. Ara que tothom segueix la moda importada de Madrid de tutejar-se tots: els companys de feina, els funcionaris, els subsecretaris, els ministres, els amics de berbena,  els conserges, els col·legues d’escola, els mestres, els barbers, els dependents i tuti quanti, trobo que és d’agrair que algú recordi que al país hi ha unes normes ancestrals que hauria sigut bo de no perdre. Ep, que no parlo pas dels encarcarats senyoria, excel·lència, majestat, i d’altres que els protocols establerts obliguen a emprar. No, em refereixo al quotidians tu, vostè i vos.

- Vos?

Sí. Mireu: als amics, familiars, col·legues, infants  i gent de confiança els podem tractar de tu. Hola, Maria, tu sí que ets una joia. Adéu, fins demà. O bé amics meus, m’ho he passat molt bé, però me n’haig d’anar. Adéu-siau. Als superiors a la feina, a les autoritats, als professionals en general, al metge, a l’advocat, el mestre, cal dir-los de vostè. Bon dia tingui. Pansiu-ho bé. I si són més d’un, a l’hora d’acomiadar-se podem tornar a l’adéu-siau.

- I el vos?

Esperi, esperi. El vos seria una contracció del vosaltres. És un derivat del plural majestàtic. Nos, el rei:  nos, el papa. Vos, senyor, ho mereixeu tot. Certament no seria un tractament gaire habitual a la vida de cada dia. Però la llengua el va salvar per referir-se a persones a les que devem un respecte especial, gent gran generalment. I vos que penseu fer per resoldre aquest problema? Si no penseu fer res, adéu-siau. O bé: I vos pare quan vindreu a sopar?

- I diu que aquesta moda del tuteig ve de Madrid?

Potser m’equivoco i tot comença a les escoles infantil, amb les senyoretes fent-se dir de tu pels alumnes menuts, mirant de guanyar la seva confiança.  Sap què penso, que a les dones en general no els agrada que les tractin de vostè, troben que les fa velles. He sentit comentar He anat a la carnisseria i m’han preguntat què vol senyora? M’he sentit vella de cop.

Ai, la llengua!

    Torna a l'inici 

Continua llegint »