La història menuda (Narcís Comadira/ diari Ara)

 Hi ha la gran història, la que surt als llibres, la que configura la vida comuna. Ara, aquests dies, amb la mort del papa Francesc, el conclave i l’elecció de Lleó XIV n’hem viscut una pàgina important. Però no és pas d’aquesta història de què vull parlar. Ja n’han parlat a bastament diaris, ràdios i televisions, això que en diuen els mitjans de comunicació. No, vull parlar d’una mena d’història que per mi és tan interessant o més que no pas l’altra. M’agrada dir-ne la història menuda, aquella que enriqueix considerablement la gran, que ens parla de la vida dels homes, més que no pas dels fets. I si ens parla dels fets ho fa per afegir-hi matisos humans, per salvar llocs i costums, per acostar-nos la vida de cada dia. 

L’altre dia vaig rebre un llibre d’un amic, dedicat, el vaig fullejar com faig sempre amb un llibre nou, per fer-me’n càrrec. Vaig llegir la introducció i no el vaig poder deixar. El llibre es titula El meu paradís d’Adri i és del periodista Pius Pujades, a qui conec de tota la vida, com se sol dir. És un llibre preciós. L’autor no hi vol fer literatura, simplement vol explicar-nos què recorda del temps que va viure a Adri quan era molt petit. I ho fa. La memòria és la seva font principal, però per això no ha deixat d’informar-se, ha parlat amb gent de la seva edat, si és que encara són vius, ha parlat amb els fills o nets de la gent que ell recorda.  

L’autorés fill de Consol Lladó, que va ser mestra d’Adri ja abans de la Guerra Civil Espanyola. Després hi va tornar, en la postguerra primera, quan en Pius era molt petit. Quan tenia cinc anys. I hi va passar poc més d’un any. El seu pare havia mort al front… 

Al llibre hi tenen un pes important els records. De fet, és un llibre de records. Però també està ple de preguntes, de coses que l’autor no recorda i se les pregunta. Però és igual. El teixit dels records és fet com d’una mena de boira, que a vegades és espessa i a vegades s’esclarissa, es fa filagarses que s’han de cosir per fer un relat consistent. Això l’autor no ho amaga mai i aquesta és una de les seves gràcies. 

El llibre està estructurat amb capítols, més o menys llargs. La majoria són curts. I estan encapçalats per un títol que ens en dona la clau temàtica. Així: "Els cavalls i la fúria", "El camp de blat", "Rocacorba, ermita i castell", "La fanga i l’escopeta", "Dissabtes a l’hostal", "Els masos d’Adri", "Festa major", etc. Són, com es pot veure, temes diversos –i n’hi ha molts més que no cito per no fer-me pesat– que van configurant el relat d’una memòria i d’una vida. Pius Pujades sap sortir d’ell mateix per parlar dels altres i així, per exemple, ens parla dels cavalls que duien a la ferreria, ens parla de com es ferraven, de com el ferrer configurava la ferradura, de la fornal i de l’enclusa, dels cops de mall sobre el ferro roent, de l’olor de la peülla de la bèstia socarrimada. Tot un món que ha desaparegut. Suposo que la ferreria el devia fascinar, com em fascinava a mi quan, de camí cap al col·legi, passava per davant d’un ferrer que hi havia al carrer Migdia. M’hi aturava i m’hi podia passar una bona estona. Aquella olor de socarrim, si es pogués reproduir, ara mateix ho faria. El món de l’hostal d’Adri també fascinava aquell nen de cinc anys. Els homes, pagesos i carboners jugant a cartes; ara l’olor és una altra, ja no de socarrim, sinó una olor de tabac, ideales i picadura, de vi, i sobretot dels rostits i sofregits que es feien a la cuina per als platillos, que a l’hostal també s'hi menjava. Menjar, beure i jugar a cartes. Aquesta era la funció dels hostals. “A què es jugava en aquells anys als hostals de pagès? Només puc parlar pel que he vist molts anys més tard. Abans que es fes popular la botifarra, el joc que es feia era el truc, que es pot jugar de dos, de quatre o de sis. Això quan no es jugava més que la consumició. Els que anaven amb ganes de jugar diners, solien jugar a la manilla. Probablement el canari era el joc en el qual es movien més diners. Molt més tard he vist jugar al set i mig, però no sabria dir si ja tenia un cert predicament”.

Hi ha dos capítols que m’han interessat especialment: el que fa referència als jocs, no els de l’hostal, sinó els de la mainada, i el que fa referència als renecs. L’autor no sap si els jocs de què parla els va aprendre a Adri o més tard. I amb els renecs li passa igual. Ja ho he dit, la memòria és esfilagardissa i li agrada fer barreges. Però sigui com sigui, el llibre de Pius Pujades sap construir tot un món, acabat, ja mort per sempre.

  Torna a l'inici