Els estrangers parlen castellà?

Quan feia els primers cursos de batxiller, entre els deu i els catorze anys, i començàvem a aprendre les primeres nocions de francès - i d’anglès després – em vaig preguntar un dia perquè els estrangers parlaven la seva llengua en castellà. Sí, jo entenia que parlaven el francès, l’anglès o el rus en castellà. Una bestiesa, direu. Però ho veia així. Després vaig entendre que no, que els estrangers no parlaven pas en castellà, que el que passava era que nosaltres estudiàvem els idiomes estrangers en castellà. Per exemple, llegíem La ville ou j’habite que traduíem per La ciutat donde vivo.  O bé, Chaque matin, nous cherchons des coquillages dans le sable que passàvem a Todas las mañanas buscamos conchas en la arena. Oi que s’entén?

A l’examen de francès de quart, davant mossèn Costa Negre, quan em demanà que traduís un text que havia llegit, ho vaig fer al català. El mossèn, el cognom del qual no era pas Negre (però li dèiem així), no va dir res. Em va aprovar i no en vam parlar més. Des d’aquell dia els estrangers ja no parlen en castellà els seus idiomes. Amb mi, si més no, ho fan en català.

Però això se m’ha espatllat. Resulta que, si vull utilitzat un aparell d’aquests tan intel·ligents que fan de traductor simultani oralment en més de trenta idiomes, m’exigeix que li  parli en castellà per entendre’m. Parla més de trenta llengües però les parla en castellà, o en anglès...

Penso que això no hauria de ser possible al segle de la intel·ligència artificial i  tota la pesca. Serà que no ho sé buscar?

Passo el problema al GPT. Em respon, al final de molts dubtes: La tecnologia existeix, però el català no és prioritat per a les grans corporacions. La solució arribarà si la comunitat pressiona i col·labora. Mentrestant, les alternatives requereixen paciència i enginy.

Bé, ja ho sabeu, paciència. Però penso que, si més no, el govern d’Andorra hauria de queixar-se. On calgui.

I tu, lector, també. Tots. Jo mateix em queixo des d’aquí. Vull que els estrangers deixin de parlar les seves llegües en castellà.  En tots els cassos. Entesos?  

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Geografia sentimental

Començo a caminar per la Rambla, com fèiem cada tarda, sortint de l’institut, quan tot començava aquí. De dalt a baix i de baix a dalt, mentre ens miràvem els aparadors, saludàvem coneguts i ens fèiem veure, discretament. La Rambla era la vida, la conversa, el vermut del diumenge. Ara hi passen turistes, sí, però ja no és tan nostra. Ha deixat de ser el cor de res.
. El centre de gravetat comercial s’ha mogut cap a l’altra banda del riu. Allà on hi havia establiments amb història, amb pols i amb empremta, ara hi ha portes tancades o marques impersonals. Les botigues d’abans, aquelles que feien olor de fusta i paper, han desaparegut sense fer soroll, com els veïns que no volen molestar.
La vella Girona ha anat canviant. No dic que estigui malament —que consti—, però jo enyoro aquella Girona una mica despentinada, amb cantonades sense rentar. Ara tot ha de lluir.  Allà on es discutia de política i de futbol, on es llegia el diari, es jugava a dominó i es feien tertúlies improvisades, ara hi veig turistes, quan hi ha sort. Al final del passeig recordo, sota les voltes, la farmàcia Folch i l’òptica Solà. Ara hi ha un establiment de gurmenderies.
I entro a l’Argenteria. Hi trobo a faltar així, de memòria, entre Ca les Capces i Can Maçaneda, la rellotgeria d’en Pere Petit, la llauneria de Can Prianti, la Casa de l’estilogràfica dels Imbérgamo, la confiteria Faure, cal Araus, les llibreries de Can Franquet i can Geli, l’òptica Orri i els que ara no sé concretar. Penso que cada un dels establiments perduts mereixeria un article, i per moltes raons. Només pensar en com explicar la casa de les Capces ja m’emociono una mica, Allà hi vaig comprar un pam de bandera catalana, quan vaig aprendre a demanar “cinta regional”, que de banderes no en venien. En algun moment ho hauré de fer, si ve al cas. És la més autèntica història de tots plegats. Sí, hi ha encara la joieria Quera, que va creixent, i la farmàcia Saguer, que presideix el carrer.
La ciutat ha millorat, esteu-ne segurs. Però jo hi veig un món diferent, amb menys noms propis, menys veus conegudes. Deu ser que em faig gran. O que ja no sé llegir el nou mapa de la Girona actual. De fet, estic vivint en el futur, exactament en el meu futur.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau.- El Punt 13/06/25)

 

En Pius Pujades (Girona, 1938), periodista i mestre, va posar en un compromís l’editor Àngel Madrià quan li va entregar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encaixaven a les col·leccions El Caliu de la Memòria, Narratives i Periodismes, però el que havia llegit li havia agradat molt. Ho va explicar ell mateix a la presentació a La 22 del llibre El meu paradís perdut perquè hi va trobar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Editorial Gavarres dedicada a la memòria i el temps passat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el llibre d’en Pius i que ja anuncia un segon volum, Dietari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miralpeix. Va ser un gran encert perquè el llibre d’en Pius és de primera i molt necessari per mantenir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipositaris orals. Potser per això, per preservar aquells records d’infantesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el llibre: “La infantesa dura més que la vida.” I que es complementa amb una altra, magnífica i ben trobada, de Manuel Rivas, indicada per a les circumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van passar mai.

En Pius és un periodista de llarga trajectòria. Va fundar Punt Diari després d’haver passat per Presència i altres publicacions i va ser també director del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims llibres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, contra la dictadura, dedicat al seu gran amic Jordi Soler.

 El llibre neix quan a mitjans dels anys vuitanta en Pius va tornar a Adri i va redescobrir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acompanyant de la Consol, la seva mare, que hi feia de mestra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser conscient del que havia vist i descobert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hostal de Can Joan era tancat i allà, sol, pensant, va descobrir que havia tornat. “Fou com obrir un calaix molt antic, perfumat amb oblidades aromes una mica resclosides, com fullejar les pàgines d’un àlbum de fotografies recremades i descolorides, com descobrir les perdudes cartes d’un amor impossible rovellades pels anys i la humitat.” I es va tornar a sentir el fill de la senyoreta, mestra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pintar”. I ho va fer escrivint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.

Quan Pius va anar a Adri, es va trobar una nova família. L’avi carter havia estat depurat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia completar-la, i en Pius no trobava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va trobar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les portes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comentaris, records, matisos, aportacions que són el contrapunt a la narració inicial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un llibre magnífic d’un temps perdut, de la memòria d’una època, que, sent bon escriptor com és en Pius, cal llegir.

Jordi Grau

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

Falsa modèstia

 Fixeu-vos-hi bé: aquest edifici només té dues plantes. A baix de tot, arran de carrer, dos petits entresols, modestos, sí, però dignes. Al  de l’esquerra, hi viu una escriptora, a la que saludo ara mateix des d’aquí. El de la dreta, cada quinze dies, l’ocupo  jo, servidor de vostès. A sobre, al principal, cada dia i des de sempre, el gran Jordi Grau, prenent el pols a la ciutat amb la seva escrutadora mirada periodística.

I tot això perquè? A què ve comparar aquesta pàgina amb un bloc de pisos? Té algun sentit? Doncs sap què, té raó. Cap sentit. De manera que anem per feina. El meu veí del principal va acompanyar la meva presentació a la Llibreria 22 del llibre El meu paradís d’Adri. Era dissabte, a migdia. Amics d’Adri, de Canet, de Girona, és clar. Alguns repetien, que ja havien assistit a la presentació de Canet, unes setmanes abans. Els amics tenen aquestes coses. El meu agraïment més sincer. Va parlar, com és de llei, l’editor Àngel Madrià, i l’arquitecte tècnic i decorador Joan Bosch. Després em tocava a mi. Després d’algunes paraules obligades, potser reiteratives, els vaig recordar que el mati del dia abans, caminant pel carrer de Santa Clara, vaig rebre la trucada d’un número desconegut. En despenjar una veu femenina, clara i alegre, em va dir: “sóc la Pilar, la Pilar del seu llibre”.

Sí, la recordo. No hi vaig poder-hi parlar però sí, i llargament, amb la seva germanastra, la Teresita de can Brugada. La recordo perfectament. M’explica que viu des de fa molts anys, d’ençà que es va casar, a Vilablareix, que té noranta anys fets, que li costa molt caminar, que ja no condueix... però que va sempre que pot a Adri. Està molt contenta del llibre i m’ho ha volgut fer saber. Com a mi em ve de gust compartir amb els amics que m’han vingut a escoltar alguns comentaris rebuts entre la presentació de Canet i la de Girona. Comentaris favorables, és clar.

Després, a la sortida, l’amic de les mirades del pis de sobre, del principal, amb tanta experiència en presentacions, entrevistes, comentaris de llibres i d’autors, em diu: "és la primera vegada que, en una presentació, és el mateix autor qui fa o qui transmet els elogis al llibre”. Probablement sigui així.

Em devia deixar la meva modèstia, real o fingida, a casa. El pròxim dia seré modest.

  Torna a l'inici 

 

 

Continua llegint »