- Jo no crec
res. Però sembla que sí, que les administracions públiques es va fent més
complicades i cal més gent per la feina. Pensi que ara tenim l’administració
municipal, la comarcal, la provincial, l’autonòmica, l’estatal i l’europea. Això
sol ja justifica i explica que tot plegat demani moltes mans i molts cervells,
que hem de pagar entre tots. A mi em sembla lògic.
El meu interlocutor
insisteix:
- Sí, té raó.
Però jo veig que cada administració creix i creix sense parar. S’ha fixat en els ajuntaments? Sense comptar els
serveis que “externalitzen”, i que també
paguem, m’adono que cada vegada els regidors tenen més ajudants, més assessors,
més secretaris o el que sigui. Més sous.
No el puc
contestar perquè en aquest moment som al carrer i ens saluda un amic que fa uns
anys va ser alcalde d’un poble important de les comarques de Girona. El crido i
s’acosta. Salutacions obligades. I de dret al gra:
- Saps - li dic
– parlàvem d’un tema i tu ens pots ajudar a sortir de dubtes. Quan eres
alcalde, quanta gent tenies a l’ajuntament? Quants sous pagàveu?
Rumia una mica.
Conta mentalment.
- Quinze – diu
després de rumiar uns moments - segur que eren quinze.
- I tens idea de
quants n’hi ha ara mateix? – li pregunto.
- És complicat
de dir, però no m’equivoco de gaire si et dic que són seixanta. Has de pensar
que el poble ha crescut tots aquests anys.
Entesos. El meu
interlocutor tenia raó. Si més no en el cas concret de l’ex-alcalde que ara ens
deixa, una mica sorprès per la inesperada conversa. Puc al·legar, amb tota la
lògica del món, que una flor no fa estiu, que no es pot generalitzar a partir
d’un sol cas, que un exemple no defineix la regla.... Però callo. Em diria que
són excuses de mal pagador.
I si admetéssim
que hi ha massa funcionaris i que potser no caldrien, qui seria el polític
valent que decidís escurçar les plantilles? Els funcionaris també voten i tenen
família. Ningú es vol suïcidar políticament.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada