29 de juliol del 2026

El cor també pinta


Us imagineu que en Lamine Yamal s'hagués enamorat de Mataró i hagués renunciat a canviar d'equip per molts milions que li oferissin? No rigueu. El futbol ens ha donat algun cas que s'hi assembla. Mireu l'Stuani. Podria haver buscat contractes més lluïts i més ben pagats, però va decidir quedar-se a Girona perquè s'hi trobava bé. Perquè hi tenia els amics. Perquè hi havia fet arrels. Ja diuen que el cor té raons que la raó no entén.

I ara per què ens explica tot això? Si el Girona ja ha baixat a Segona...

No, avui no volia parlar de futbol. Volia parlar de pintura.

Fa uns mesos Girona, gràcies a la fundació Fita, va retre un homenatge excepcional a Vicenç Huedo. Vuit exposicions simultànies escampades per la ciutat. Confesso que no les vaig poder veure totes i encara me'n sap greu. Sempre he admirat aquest pintor gironí nascut a la Manxa, capaç de convertir sentiments en imatges i imatges en sentgiments, amb una naturalitat sorprenent. Emoció i tècnica.

Durant anys les seves cases de l'Onyar van tenir un èxit extraordinari. El seu hiperrealisme havia obert les portes d'un mercat internacional. Li van arribar propostes importants, fins i tot dels Estats Units. Molts haurien fet les maletes sense pensar-s'ho dues vegades. Ell va preferir quedar-se aquí, on durant més de trenta anys va formar generacions d'artistes com a professor de l'Escola municipal d'Art de Girona, a la Mercè. Va escollir la ciutat que estimava.

I mentrestant anava ampliant el seu univers. Els dibuixos a llapis, d'una precisió gairebé impossible; els horitzons oberts de la Manxa; les ribes del Ter; la costa abrupta de Portbou a Colera; les portes velles, corcades i cremades; els murs de pedra plens d'humitat; les natures mortes, tan senzilles com suggeridores. Sempre hi ha una mirada humana darrere de cada quadre. Sovint un misteri, un crit, una paràbola.

No sé si Huedo va renunciar a la fama i als diners. Potser simplement va escollir la felicitat. Hi ha persones que necessiten conquerir el món. N'hi ha d'altres que prefereixen estimar un lloc concret i explicar-lo millor que ningú.

Com l'Stuani amb el Girona. El cor, de vegades, també pinta.


Torna a l'inici 

Continua llegint »

18 de juliol del 2026

Temps de cireres

Sap què li dic? Que això dels preus és una autèntica bogeria. Va a plaça, vostè?

-  Hi vaig sovint. M’agrada la gent de les parades, la mercaderia ben exposada als taulells, el peix, la fruita del temps (i la que no és del temps, és clar), el bacallà de tots els preus, la carn, els ous....

- Doncs ja està. Ens entendrem. Fa uns dies jo era a Alemanys, concretament a Lübeck. Coneix Lübeck vosté? Doncs és una pena perquè tot el barri antic de la ciutat medieval és patrimoni de a Humanitat.  Li agradaria. Predomina el rajol vermell...

- Perdoni. Parlàvem del mercat – li dic jo.

- Té raó. Em sap greu.  A  Lübeck feia tanta calor com aquí. I vam trobar una fruiteria oberta que sobreixia del seu local i ocupava part de la  vorera. Tenien unes cireres madures, fresques, temptadores. En vam comprar. Boníssimes. A 3,50 euros el quilo.

- A 3,50? N’està segur?

- Si senyor. És estrany, veritat? Perquè la mateixa setmana, al mercat de Girona les cireres maques i bones anaven a 7,50 i a 8,50. Cireres de Saragossa.

Faig una petita investigació per internet. El salari mitjà mensual allà és de 3.125 € i a Girona de 1.639. I m’asseguren que els preus són més cars en termes absoluts. No ho entenc. Potser era una oferta especial.

- Potser sí. Però jo pregunto quan deu cobrar el pagès per les cireres? A Saragossa, a Ceret o a Lübeck?

- No faci preguntes demagògiques i populistes.

- Demagògiques?

- Sí. Perquè, sap què penso, que si tot és com vostè diu, i no tinc motius per dubtar-ne, el que passarà serà que els comerciants de Girona, quan vulguis comprar cireres, no aniran pas a Saragossa. Aniran a Alemanya. Llavors el xinés que ven fruita a la vora de l’Onyar comprarà el gènere al turc que el ven a tocar del Bàltic. I serà un problema. Els aragonesos, ja sap com són.... Ens poden enviar la guàrdia civil, com al museu de Lleida.

No faci broma, ara.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

28 de juny del 2026

L’oasi oblidat de la pedagogia catalana

Aquest final de curs torna a estar marcat pel malestar als claustres, les vagues de docents i un debat abrandat sobre el rumb de l'educació a Catalunya. Davant la conflictivitat actual, la temptació és caure en la nostàlgia d'un passat daurat idealitzat. Però la història real és molt més punyent i amaga capítols que avui semblen ciència-ficció. Qui recorda d’on venim?

Entre finals dels anys 60 i principis dels 70, en plena dictadura, el mateix aparell del règim va acabar finançant un dels experiments de renovació pedagògica més radicals del país. A instàncies de Josep Maria de Muller, president de la Diputació de Barcelona, la Caixa d’Estalvis provincial va utilitzar la seva Obra Social per bastir la xarxa d’Escoles Sant Jordi, que va començar  a Montbau, Pineda i La Roca del Vallès. El disseny s’encomanà a  l’estudi d’arquitectura Martorell-Bohigas-Mackay (MBM) i al pedagog Ramon Fuster i Rabés. L’objectiu de Fuster era clar: dissenyar, des de les esquerdes de la institució, la xarxa pública d’elit de la futura Generalitat.

El secret d’aquell búnquer pedagògic era material: els mestres cobraven molt més que els de l’Estat o que els privats. Això va permetre atreure el millor talent i blindar la investigació: autogestió, treball sense llibres i sintonia amb el carrer. En aquells anys de vagues de la construcció i el metall, i amb el naixement de les federacions de treballadors de l’ensenyament, les Sant Jordi van ser un refugi de dignitat laboral i compromís polític on es catalanitzava sota el nas del governador civil. Un somni que Jordi Pujol, en assumir l'ensenyament, va desmuntar de pressa per diluir-lo en la xarxa comuna i potenciar la concertada.

Avui, mentre els educands i els mestres tornen a la vaga defensant un sistema desbordat pel creixement de la immigració desordenada i diversa, convé recordar les Sant Jordi. No per enyorança, sinó com a lliçó política: la pedagogia d'avantguarda no es fa només amb discursos buits o decrets de despatx; es fa, com es va demostrar fa mig segle, invertint recursos reals en els professionals i les estructures que aguanten el sistema.

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

12 de juny del 2026

El paradís recordat amb ulls de nen (Jordi Grau)

Publicat al Punt Avui+ fa just un any.
En Pius Puja­des (Girona, 1938), peri­o­dista i mes­tre, va posar en un com­promís l’edi­tor Àngel Madrià quan li va entre­gar uns folis que havia escrit sobre els seus records de nen a Adri, a la vall del Llémena. No li encai­xa­ven a les col·lec­ci­ons El Caliu de la Memòria, Nar­ra­ti­ves i Peri­o­dis­mes, però el que havia lle­git li havia agra­dat molt. Ho va expli­car ell mateix a la pre­sen­tació a La 22 del lli­bre
El meu paradís per­dut perquè hi va tro­bar una bona solució: crear una altra col·lecció dins de l’Edi­to­rial Gavar­res dedi­cada a la memòria i el temps pas­sat, que es diu Temps d’Ahir i que s’estrena amb el lli­bre d’en Pius i que ja anun­cia un segon volum, Die­tari d’un apòstata, de Joan Vinyes Miral­peix. Va ser un gran encert perquè el lli­bre d’en Pius és de pri­mera i molt neces­sari per man­te­nir viva la memòria d’un temps que veu com se’n van els seus dipo­si­ta­ris orals. Pot­ser per això, per pre­ser­var aquells records d’infan­tesa, s’ha triat una cita d’Ana María Matute per obrir el lli­bre: “La infan­tesa dura més que la vida.” I que es com­ple­menta amb una altra, magnífica i ben tro­bada, de Manuel Rivas, indi­cada per a les cir­cumstàncies. “Li torna la imatge de la mare i amb ella el record de coses dramàtiques que no van pas­sar mai.”
En Pius és un peri­o­dista de llarga tra­jectòria. Va fun­dar Punt Diari després d’haver pas­sat per Presència i altres publi­ca­ci­ons i va ser també direc­tor del Diari d’Andorra i cap de redacció de l’Avui. És un dels autors de la mítica Girona grisa i negra i de moltíssims lli­bres més, des de Trenta cares, trenta creus i una de “canto” a Helios, con­tra la dic­ta­dura, dedi­cat al seu gran amic Jordi Soler.
El lli­bre neix quan a mit­jans dels anys vui­tanta en Pius va tor­nar a Adri i va redes­co­brir el seu paradís de quan tenia cinc anys i va anar-hi acom­pa­nyant de la Con­sol, la seva mare, que hi feia de mes­tra. La memòria balla, però va ser aquell dia que en Pius va ser cons­ci­ent del que havia vist i des­co­bert amb els ulls de cinc anys. Aquell dia l’hos­tal de Can Joan era tan­cat i allà, sol, pen­sant, va des­co­brir que havia tor­nat. “Fou com obrir un calaix molt antic, per­fu­mat amb obli­da­des aro­mes una mica res­clo­si­des, com fulle­jar les pàgines d’un àlbum de foto­gra­fies recre­ma­des i des­co­lo­ri­des, com des­co­brir les per­du­des car­tes d’un amor impos­si­ble rove­lla­des pels anys i la humi­tat.” I es va tor­nar a sen­tir el fill de la senyo­reta, mes­tra i vídua, “com un full blanc per escriure o una tela per pin­tar”. I ho va fer escri­vint amb la mirada del nen de cinc anys però amb la ploma del qui en té força més.
Quan Pius va anar a Adri, es va tro­bar una nova família. L’avi car­ter havia estat depu­rat i enviat a Palència. I ell va haver d’anar amb la mare. La història s’havia escrit, però calia com­ple­tar-la, i en Pius no tro­bava la manera de fer-ho. El 2016, al TAV, es va tro­bar la Maria Gràcia Roca Gelada, neta d’en Joan Gelada, i la Maria Duran, de Can Joan d’Adri. Allò va obrir les por­tes, amb en Joan Gelada, un altre net de Can Joan, i altres amics, a comen­ta­ris, records, mati­sos, apor­ta­ci­ons que són el con­tra­punt a la nar­ració ini­cial dels records escrits d’en Pius. I d’allà en surt un lli­bre magnífic d’un temps per­dut, de la memòria d’una època, que, sent bon escrip­tor com és en Pius, cal lle­gir.


 
Torna a l'inici 

Continua llegint »

4 de juny del 2026

La vida als diaris

Estic celebrant  les bodes d’or de moltes coses. Van caient  de tant en tant diplomes, medalles de solapa,  cartes agraïdes per cinquanta anys de fidelitat a alguna cosa. L’Omnium Cultural, la Creu Roja, El RACC... I m’estalvio l’Hospital General de Catalunya, Banca Catalana, Presència,  i alguna altre entitat que va fer figa abans que jo. I l’Avui?

Doncs no. Resulta que no era comptepartícep de l’Avui. M’ho va proposar en Francesc Ferrer, li vaig dir que sí, però no vam fer els papers que calia. Jo llavors treballava i vivia a Pineda. No ens devíem veure. El cas és que va arribar el Sant Jordi del 76 i va sortir el primer diari en català des de la guerra sense mi.  

Pocs anys més tard era jo qui empaitava amics, coneguts i saludats per convidar-los a participar en la creació del Punt Diari, a Girona. Amb el temps el germà petit va fer-se càrrec del gran. I aquest any Hermes commemora els 50 anys de l’Avui. Exposicions, xerrades, actes de tota mena i llibres.  Però abans, força abans, el 82 em vaig incorporar a l’equip d’en Jaume Serrats per intentar redreçar la línia del diari. Vaig treballar amb en Serrats, en Josep Faulí i en Santiago Ramentol, molt a gust, amb molta il·lusió i  sense cap problema. Després va arribar l’Albert Viladot i no ens vam entendre. Més ben dit, no el vaig entendre. De manera que me’n vaig anar. Ara diríem que em feia mobbing, és a dir bullying laboral. Estava malalt (de fet va morir poc temps després). No hi vaig entendre res. Ara, acabat de llegir el magnífic llibre sobre la història de l’Avui, L’empresa impossible que ha escrit el company Lluís Martínez, sembla que hi havia una explicació plausible. Al final de l’etapa Ramentol jo feia el tancament del diari. Va arribar una notícia que em va semblar interessant sobre el reconeixement del català al Parlament europeu. Calia donar-la. A portada hi tenia una columneta parlant dels hotels previstos per als Jocs del 92, que té un ampli desenvolupament a les pàgines interiors. Ja està: el hotels salten i entra el català.  Feina feta.

Es veu que la columna dels hotels era un espai acordat amb Convergència. A mi ningú me n’ha dit res.  I tampoc no em diuen res l’endemà. Però salta en Santiago Ramentol de director i o entro en una llista negra que porta a la butxaca al nou director. La vida.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

12 de maig del 2026

Pluja de flors


 Escric això el dissabte a la tarda, primer dia de Temps de Flors. Espero que els meteoròlegs no em facin la punyeta i no deixin sortir un sol aclaparador tota la setmana. En fi, la gent es queixa perquè han vingut a Girona per veure les flors d’aquesta primavera i resulta que plou. Sembla mentida. Ploure al maig! On s’és vist? Abans, quan no hi havia telèfons, ni intel·ligència artificial, ni res de res, s’entenia: “pel maig cada dia un raig”. Estava prou bé. El blat ja aixecava més d’un pam de terra. Començava la fruita del temps.Tot floria. Era el que tocava i per això es feia la setmana de les flors.

Amb els anys les coses canvien. Ara ja ningú accepta fer com els de Ridaura, que “quan plou la deixen caure”. Ara volem les coses ordenades, sistematitzades.Tenim tècniques per tot. No pots anar a una oficina pública a demanar un paper quan l’has de menester. No, ara cal demanar cita prèvia (si no és que totes les cites fossin prèvies per definici). I després agafar un paper de la maquineta, amb un número i algunes  lletres, i esperar que la pantalla que presideix la sala d’espera et cridi.  Ben ordenat, civilitzat, estanderitzat, raonable.

Doncs així s’hauria de programar les coses. Que plogués a finals d’abril, per afavorir la floració de tot el que ha de florir. I, en començar la gran setmana gironina de les flors, parar. Que els visitants puguin dinar o sopar a les terrasses dels restaurants, passejar pel barri vell, perdre’s per la devesa, travessar els ponts engalanats, fer totes les fotos que calgui amb l’aroma càlid de les flors aureolant el paisatge.

Que no es pot fer? Com que no? Mireu, fa anys, potser segles, que el dijous sant, a l’hora de la processó de Verges no hi plou.  Ho pot fer a tot l’Empordà, no pas a Verges. Ho tenen sagrat. I des d’abans que s’inventés el servei metereològic, els radars i els mapes del temps. Ells ho han resolt.

I Girona, una Girona que ha estat capaç d’estroncar la vaga d’escombriaires per oferir uns carrers nets i polits als visitants, no pot domesticar el temps? Ni amb el GPT i l’energia solar?

Si jo fos alcalde, exigiria cita prèvia als temporals de primavera, els imposaria un calendari coherent, fiable i clar. Que ja som ben entrats als segle XXI. Entesos?

Torna a l'inici 

Continua llegint »

30 d’abril del 2026

No vindrà d’uns cèntims

Tu ja saps que la generalitat de Catalunya té una Agència tributària. Doncs, resulta que fa uns dies em va enviar un mail reclamant-me uns diners corresponents a l’impost sobre generació de CO2 del meu cotxe. De fet em reclamava 2 anys.

-És que no pagaves? – goso preguntar.

- Sembla ser que m’enviaven els càrrecs a una vella adreça.

- I què vas fer? Pagar? Eren molts diners?

- No, no, 21,03 € cada any. Vaig provar de pagar els 42,06 € o el que demanessin, entrant al web que m’indicaven. Noms, adreça, deneis, telèfons, mails, i un número que havia de treure del seu comunicat. No hi va haver manera. Tres,quatre, cinc intents...Impossible. Mitja hora intentant connectar. De cap manera.

- Així que no va pagar?

- Esperi, esperi. M’hi vaig posar tossut. Com que hi havia un telèfon per trucar, ho vaig fer. Una màquina molt intel·ligent m’anava preguntant coses, em feia clicar números, em deixava explicar un cop i un altre el meu problema. Però no ens en sortíem. Es va tallar. Segona trucada. Més intel·ligència aplicada, més paciència fins que em respon una veu real. Llarga explicació, detalls i circumstàncies. Amablement em van dir que no parlava amb la persona indicada, però que m‘hi passaven. I sí, ara sí, podia tornar a explicar el problema i demanar una solució. Em tornen a preguntar noms, deneis, telèfons i tota la pesca. Busquen – imagino -  la meva fitxa i em diu: vostè ho té tot pagat. Només deu vuitanta-cinc cèntims. Es veu que la resta m’havien cobrat del banc. T’asseguro que m’ho explica molt bé però no l’entenc. Com envio els 85 cèntims a l’Agència Tributària? Diu que hi puc passar...

- I hi vas anar?

-De moment no. Ja he perdut una tarda. Però jo et truco perquè estic preocupat. Molt preocupat.

-Pels 85 cèntims? Pel CO2 del cotxe?

- No, no. És que he llegit que una de les coses que negocien Madrid i alguns partits catalans és el traspàs del cobrament de l’IRPF a l’Agència Catalana. M’entens?

Sí, us prometo que l’entenc.

I, si cal, hi poso jo els 85 cèntims

Torna a l'inici 

Continua llegint »

10 d’abril del 2026

Pobres respectables

“Pobres pobres! que punyetera la passen” exclamava el meu avi -. I tenia raó. Especialment quan es feien vells. “Qui de jove no treballa quan és vell dorm a la palla”, diu la dita. No hi havia jubilació si no se l’havien fet  a la Caja de Pensiones para la Vejez i de Ahorros. No hi havia el que ara en diuen pensions no contributives. De fet, qui envellia pobre només tenia una opció: la casa de les “hermanitas de los pobres”. A Girona van arribar el 1878 i es van instal·lar al carrer dels Alemanys. Allí acollien una vintena de vellets. Cap al 2000,  ja a la carretera de Barcelona, van arribar a asilar 80 desvalguts. Cal que recordem que els pobres havien de ser "respectables”.

A mitja tarda, si la memòria no em falla, els deixaven sortir a passeig. Solien aprofitar l’estona lliure per demanar tabac o alguna fruita als veïns del carrer. Els fumadors, si no tenien sort, s’havien de conformar en recollir burilles per aprofitar les restes de tabac no cremat. Les despeses del convent es cobrien amb donacions de ciutadans i amb una part de les pensions dels residents que en cobraven. Les monges treballaven de franc, és clar.

Quan ningú s’ho podia esperar, es va reformar tot l’edifici i es va fer tot pràcticament nou. Més de mil milions de pessetes. Era a començaments del segle actual. Molt maco. Però cada vegada hi ha menys monges, cada vegada accepten menys pobres. I tanquen el 2023. Es venen l’edifici, que haurà de ser una residència per vells, es diu.

A Lleida havien tancat pels mateixos motius el 2016.

Avui sento que un bon home de Lleida, que menava una empresa de tractors l’ha deixat a les hermanites dels pobres. Diu que val més de 13 milions d’euros. El que no diu la notícia és si a la capital del Segrià també tenen els vells pobres dormint a les raconades entre cartrons. 

Ho deixo aquí. Però no em puc estar de fer una reflexió. Perdoneu. Les hermanites van néixer per acollir ancians pobres. Tenim molts ancians pobres, encara que alguns cobrin petites pensions. Però no hi ha monges. Han de llogar gent i pagar-la. Hi perden diners. Els estatuts, o com se’n digui, prohibeixen que rebin subvencions oficials. Han de tancar. Éra tant difícil canviar els estatuts per poder negociar ajudes?

I els milions de Lleida i els de Girona, qui els té? Només pregunto.

Torna a l'inici 

Continua llegint »

20 de març del 2026

Una escola de civisme

                


   
Vostè hi està d’acord?  Ho ha llegit bé? Sap perquè els serveis de neteja de pintades no la treu? Quants anys fa que aguanta ben clar a la paret?

No sé de què em parla. L’he trobat al començament sud del carrer del Sol, davant de l’escola Annexa Puigbert i ben a prop d’una entrada lateral de l’institut Vicens Vives. Miro al meu voltant i sí, a la paret del que un dia era l’Institut d’Higiene i ara deu ser un espai de sanitat, hi ha una pintada a dos colors que reivindica, amb bona lletra, una educació pública, popular, feminista, catalana i de qualitat.  Signa SEPC, que deu ser el sindicat d’ensenyament dels Països Catalans. Fa anys que es va pintar i aguanta bé el pas del temps.

- Quin problema hi veu? – li pregunto.

- Primer, que un sindicat d’ensenyament no hauria de  fer pintades a les parets. Segon, que l’ajuntament l’hauria d’haver fet esborrar i no ho ha fet, tercer que no estic gens d’acord amb el contingut, quart....

- Pari. Anem a pams. Li admeto que potser un cartell hauria sigut més respectuós, accepto debatre si una línea de cal·ligrafia es pot considerar una obra d’art i respectar-la, però vostè no vol una educació pública catalana de qualitat?

- Sí, naturalment. Però està segur que el sindicat considera que no es fa així a l’escola o a l’institut? I sí, vull una educació pública, catalana i de qualitat. Potser també  popular (si és que queda clar què vol dir popular) però feminista?

- Quin problema hi veu? El món està canviant, estem sortint del vell patriarcat que va amagar la meitat dels éssers humans...

- Entesos. Tots iguals. M’hi apunto. Llavors, algú podria demanar també una educació masclista? Uns (o unes) la volen feminista, uns altres, masclista. No. Naturalment. Necessitem una educació igualitària, no sexista, ni masclista ni feminista. Neutre.  No ho veu com jo?

Amb una cosa té raó: abans separaven els nens de les nenes. Ara els volem plegats a l’aula i està prou bé. Tots iguals, la mateixa educació. Ni masclista ni feminista. Educació per conviure. De qualitat, catalana, pública. Un model de civisme.


Torna a l'inici 

Continua llegint »

7 de març del 2026

Jocs de paraules reversibles

Els creatius publicitaris fan això: crear per fer conèixer les coses que els encomanen. Paraules, imatges, sons, frases. Des del principi del món. De fet, creen anuncis. Ja aquella famosíssima pedra de Rosseta egípcia era una nota de premsa per anunciar uns acords entre el Faraó i el Temple. Un fragment: Els grans sacerdots i els profetes i els qui entren al santuari per vestir els déus, i els portadors de plomes i els escribes sagrats, i tots els altres sacerdots… reunits al temple de Memfis en aquest dia, declararen: Des que regna el faraó ... l’etern, l’estimat de Ptah, el déu Epífanes Eucaristos, fill del rei Ptolemeu i de la reina Arsínoe, …. han estat molt beneficiats tant els temples com els qui hi viuen. .. i mostrant-se ben disposat envers els déus, ha destinat als ingressos dels temples diners i gra, i ha invertit molts recursos per a la prosperitat d’Egipte.” És una informació, però també una crida al poble a respectar i obeir un faraó tan gentil. Això no es diu, però s’entén.

Fa dies que em fixo en uns anuncis de d’empreses de jocs d’atzar. El text és una mica enrevessat: “Sense diversió no hi ha joc”.  En castellà, “sin diversión no hay juego”. I penso, potser ho diuen al revés perquè els entenguem. Sense joc no hi ha diversió. Missatge desxifrat.  Els creatius no s’hi ha pas trencat les banyes. El truc és més vell que l’anar a peu. Recordeu aquella sentència proclamada des de fa milers d’anys: “Déu és el nostre pare”?.  La repetien tots els pares quan el patriarcat imperava indiscutiblement al món. Enteneu perquè tant d’interès en el dogma? Fàcil. Si Déu és el meu pare, el meu pare és Déu. Per tant, he d’adorar, estimar i obeir el pare. Això, en famílies nombroses, de deu fills en amunt, era com reconèixer un rei.

O encara, quan els sacerdots ens diuen des de temps bíblics que “Déu va crear l’home a la seva imatge, a la semblança de Déu el va crear”,  probablement podem entendre que l’home va imaginar Déu a la seva semblança. Si més no el Déu d’Israel.

Dit això, tornem al començament. Recordeu que es pot jugar per divertir-se, però que no cal alimentar el negoci de la indústria de l’atzar per passar-s’ho bé.  Quan us diuen que guanyareu molt diner, estan dient que ells en guanyaran de veritat.

  Torna a l'inici 

Continua llegint »

11 de febrer del 2026

Aigua a mar

Es veu que això del canvi climàtic ara ja no només va de calor, ara també va de pluges. Els que fa anys que fem vida a Girona ja sabíem que a la ciutat i rodalies hi plovia cada any a la primavera i a la tardor. I a la costa esperaven dues fortes llevantades: la de les faves i la del renta-botes, primavera i tardor. Ho teníeu entès així? No estrenàveu l’abric, vosaltres o els vostres pares, quan arribaven les fires?  

Les pluges de la tardor eren les més dures: la ciutat “feia aigües” per tots costats. Era el designi fatal de Girona, setges i aiguats. Per sort, les dues plagues s’han acabat, sembla. Les guerres ja no ens encalcen, les aigües les aturem a Susqueda. 

Però Susqueda...

Sí, Susqueda i Sau es van fer contra el parer dels gironins. Ens feien por. Així, de memòria recordo que jo mateix vaig publicar a la revisa Tele/Estel un extens reportatge sobre les prevencions gironines contra el projecte. I a Presència n’havíem fet bandera del perill d’unes rescloses que, en cas de fallar, arrasarien Girona i tota la vall del Ter. Però ningú de Madrid ens va fer cap cas. És que a Madrid patien pels botiguers gironins que havien de treure l’aigua dels seus locals inundats? No s’ho cregui pas. A la capital de les Espanyes patien perquè Barcelona no tenia aigua suficient. La podien anar a buscar a l’Ebre? Impossible: els aragonesos s’hi posaven de cul. Quedava només el Ter. I el Ter va ser, amb Sau i Susqueda fent de dipòsits per Barcelona.

Naturalment que els regadius del baix Ter se n’han ressentit. I molt. Però què hi farem. La Cambra de Comerç prou va lluitar per una escorrentia suficient, lògica, pactada. I ho van signar tots els que calia. Però, quan plou poc, el  Ter baixa capcot i escarransit. No es pot fer content a tothom. 

La ciutat ha assumit que la clova d’ou de Susqueda no petarà (ep, si no hi ha un terratrèmol important). Celebra que podem oblidar pràcticament les inundacions seculars. I potser espera que els barcelonins que es beuen l’aigua del Ter algun dia ens ho agraeixin. Mentrestant, calma. El clima va a la seva, els terratrèmols també. Qui dia passa anys empeny.

  Torna a l'inici 

 


Continua llegint »

30 de gener del 2026

De riuades a Girona


Un lector amic em diu: “Han passat dues llevantades importants i vostè com si sentís ploure, ni una paraula”. Entenc la broma pluviomètrica. I té raó: no n’he parlat. Però el diari sí, i bé. Només cal repassar el text que l’amic Jordi Grau va dedicar al tema, a les inundacions, a la sorra de sota la plataforma... Que hi podia afegir jo? Res.

- Però vostè en deu haver viscut de grans riuades a Girona.

Té raó. La part baixa de la ciutat està construïda en terrenys inundables. De sempre, quan plou fort s’inunden. Fins que no es va regular el Ter a Sau-Susqueda (1967), era rar l’any que no ens remullàvem un o dos cops l’any, generalment a la tardor. I saltava el Ter, saltava l’Onyar, saltava el Güell, saltava el Galligants, saltava la Massana... Ningú es podia sentir discriminat. I sí, he vist barquejar en piragua per la Rambla, he llegit a la paret d’un bar del carrer Figuerola “Aunque no lo quieras creer, hasta aquí llegaron las aguas del Ter” a més d’un metre i mig de terra, he passat per l’avinguda de Sant Narcís amb aigua a la cintura, he comprovat com l’ajuntament tancava el pont de davant de la plaça dels Vern cada cop que el riu baixava botit, fins que se’l va endur definitivament, he intentat retratar amb poca traça les piles de brossa que l’Onyar havia deixat a la plaça de Catalunya tot just acabada d’estrenar...

- La plaça de Catalunya?

        No engolia prou, contra el parer de polítics i tècnics. Calgué enfonsar la llera del riu. Fa una mena de sifó que funciona prou bé si no està ple de sediments. Aquets any, per sort, l’Ajuntament n’ha tret tones de terra entre la primera riuada i la segona i ha evitat desgràcies importants. Ah, perdoni. He vist com el Güell saltava a la devesa i entrava a la ciutat per sota la via del tren cap a Ramon Folch. Aquell dia, des del terraplè ferroviari, gaudirem de l’espectacle de les autoritats dirigint el trànsit fins que ja no va quedar camí sec. Va arribar un camió de l’exèrcit cridat a resoldre el problema. El vehicle es va parar en mig de l’aigua, no es va poder engegar. I els soldats van saltar al  corrent per refugiar-se al parc de bombers. Després d’aquesta escena, es va desviar el Güell. 

 Torna a l'inici 

Continua llegint »

6 de gener del 2026

Els rius de l’escut de Girona


De sempre havia sentit dir que l’escut de la ciutat duia uns “veros” blaus sobre fons de plata, que representaven els quatre rius: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. Em semblava bé. El que em tenia amoïnat era la paraula “veros”.  Què volia dir? Era catalana? I, si no ho era, cosa ben probable, com n’havia de dir?  Quan tens l’IA a disposició,  li preguntes. La primera resposta és imaginativa:  les ones blaves serien un vair  i els hauria portat com  a marca un noble feudal que va ser bescompte de Girona abans dels Cabrera, que es deia Guialbes o Guabes. I sí, a Sant Esteve de Guialbes hi va haver un senyor feudal, amb castell i tot. Ara, que arribés a ser bescompte de Girona no ho trobo.  

Com que no és urgent saber-ho, passen els dies i els mesos. Però avui hi torno, pel mateix camí. D’on venen els vairs de l’escut gironí?  Però, ep!, li dic clar que no inventi res de res. Tot clar i segur.

Doncs així, sense inventar, em diu que tampoc són un vair, sinó unes ones que simbolitzen realment els rius. Són un símbol ciutadà fluvial. Que es comencen a trobar en escuts de finals del segle XIII i que es fixen definitivament als dos segles següents. Mireu que fàcil. I té lògica: Girona neix i creix a la vora dels rius, se n’aprofita quan pot, els pateix sovint i els viu sempre. Faixes ondades fluvials. Però  la wiquipedia explica que “d’aquesta època és l'escussó amb el vairat d'ondes, de gules i argent”.  És a dir, sí que són vaires.  En fi, vairat o no vairat, cap relació amb els nobles Guialbes de Sant Esteve.

Em sap greu ara mateix. Em venia de gust relacionar mentalment, a través dels Guialbes o Gualbes, l’escut de Girona amb l’ànec rostit,  la cuixa de xai al forn,  la vedella amb bolets o.... tantes altres menges memorables que em serveixen, quan puc anar-hi, a l’hostal del poble, La Serra, que menen amb traça heretada dels  pares en Josep i la Roser.

Ho deixo aquí. Qualsevol dia tornaré a intentar esbrinar per altres camins els secrets simbòlics de l’escut de Girona. Ignorant com sóc en la matèria, tinc entreteniment per estona.

   Torna a l'inici 

Continua llegint »

28 de desembre del 2025

Tren de festes de Nadal

Havíem anat a Barcelona per feina. A la tarda, sense pressa, som a l’estació de Passeig de Gràcia per agafar un rodalies cap a Girona.  Va tard. Els trens tenen aquestes coses. Van passant combois cap Estació de França, cap a Granollers, cap a Sant Celoni, més a estació de França... M’adono que molts encara van pintats pels grafiters de lletra grossa. D’altres, certament, van nets i polits. A veure si se’n sortirà l’amiga Sílvia Paneque d’aquest repte de tenir els trens nets de decoració espontània. No ha de ser gens fàcil. Però ja sabem a la Renfe no hi ha res fàcil.

Ara sí, ara és el nostre. De fet som pocs viatgers que l’esperem. A la porta que triem coincidim amb tres noies joves que entren al vagó amb més pressa de la que cal. Sento que la que s’ha ficat entre la meva dona i jo li demana perdó, mentre l’ajuda prenent-li el braç.  Nosaltres seiem, que hi ha lloc de sobres. Elles seuen a l’entrada del vagó, bromejant. La dona em diu: “m’han donat una empenta”. Està empipada, però no diu res més.  Jo rumio un moment. Li pregunto: “tens el bitlleter a la bossa?” Però no em sent o no m’entén. Ella està encara amb l’empenta.  “Tens la cartera a la bossa?.

El tren pita i comença a tancar portes. En aquell moment les noies decideixen sortir del vagó. A l’últim instant. La meva dona m’ha entès. Mira la bossa. El bitlleter no hi és. El tren avança, les noies s’ha perdut per l’andana. Alguns diners, targetes de crèdit, documentació personal...  És evident: empenta, ajuda desinteressada (dos contactes) i la tercera mà que fa la feina. Truquem a 012, ells comuniquen amb els mossos. Ja ens diran alguna cosa. Des del telèfon, anul·lació de les targetes bancàries. Tot plegat més feina per fer que diners robats.

En fi, eren persones de fora. Tenien dret a un treball digne, a un habitatge digne, a una salut digne, a l’escola pels fills digne, a un tracte digne. Possiblement, també tenien dret a celebrar unes festes nadalenques dignes. I li ha tocat a la meva dona de pagar-les, si més no parcialment. Sàpìguen les noies, si em llegeixen, que la meva dona no les perdona.

Bones festes amics lectors. Vull dir les que queden.  

 

Torna a l'inici 

Continua llegint »

23 de desembre del 2025

Déu al barri vell (conte de Nadal)

Aquell desembre de postguerra va ser especialment cruel al barri vell de Girona. A la tardor el riu havia sortit de mare amb més força del que s’esperava i havia fet molt de mal.  La pedra dels edificis semblava suar humitat i fred als carrerons rònecs i estrets als que no arribava a entrar mai el sol. De tan en tan alguna porta es tancava amb un so sec que tallava l’esperança. Les coses eren així a la ciutat vençuda. Som al carrer de Calderers, prop de Transfiguera, que ve a ser el barri xino de la ciutat, amb quatre bars de mala mort, els bordells de tota la vida, la roba estesa als balcons, la pudor de pixats a cada cantonada. A una d’aquestes portes, la de la botigueta de sempre, la Francesca s’aguantava el ventre buit mentre escoltava al botiguer dir-li allò que ja temia: “No et puc fiar més... Ni per a uns cigrons. Ho sento”. Ella hauria volgut repetir que cobraria uns diners, que li devien dues setmanades de fregar l’escala dels senyors de Bonet, que no passaria de final de mes.  Però no ho va dir perquè ja no calia. El botiguer sabia tan bé com ella que els senyors de Bonet eren uns malpagadors, ells, tan rics, tan mudats, tan orgullosos, tan senyors, tan fins, tan importants....

Al fons del local, la Carme, veïna del primer pis, va abaixar el cap i va amagar a la cistella la mitja dotzena d’ous que acabava de comprar. Sí, ho havia sentit i per la Francesca aquest fet, la vergonya de la misèria cantada públicament, potser era més dolorós que la temuda i esperada negativa del botiguer. Amb la Carme no s’havien saludat mai. Si es trobaven pel carrer feien veure que no es veien. Si algun cop coincidien a l’escala no passaven d’un bon dia o d’un sorollet inintel·ligible que venia a ser el mateix. La Carme feia de la vida.  De nit es guanyava un passar justet amb la cara maquillada, els ulls ben resseguits, els llavis ampliats de vermell, la melena rossa tenyida, el cos cenyit en un vestit escàs i cridaner, mitges amb la costura ben dreta, sabates de taló d’equilibrista. I es feia dir Rosarito, per consell d’una veterana de l’ofici. Ara no, ara, a la botiga del barri era la Carme, discreta, el cabell recollit, bateta senzilla i sabates planes, un pèl massa gastades. Quan va sortir la Francesca no es van ni mirar.  Eren veïnes però vivien en mons diferents. Així havia de ser. Era el més normal al barri baix de Girona. 

Els nens de la Francesca, en Joan de vuit anys i la Montserrat de sis, ploraven arraulits al llit quan la seva mare va tornar amb les mans buides. El seu plor ja no era el plor viu dels infants, sinó un gemec esgotat que sortia de les entranyes. El braser que tenien sota la taula del menjador feia estona que havia acabat la virtut. Només quedava la cendra freda remoguda cent cops amb la paleta de ferro i una espurna  de fe injustificada. 

La Cesca sent ara mateix com el pis, la casa, el món li cauen a sobre. No pot enviar els menuts al carrer a jugar i córrer per matar la fred. Plovineja fa estona. Sap que ahir va bullir els darrers tronxos de col que guardava al rebost. Gairebé enveja el seu home, a la presó de Salt, menyspreat, humiliat, apallissat, escarnit, abatut, desesperat. Enveja uns segons el ranxo calent que ell tindrà, el ranxo pudent, immenjable. Enveja aquella aigua bruta vomitiva que sap que omplirà el pap d’en Manel.  I és la imatge del Manel, del seu home pres, del seu home lluitador, insubornable, ferm, decidit, que la porta a la rebel·lió, a la desobediència. Sap que li haurà de dir, sap que no ho acceptarà, que li costarà de perdonar. Però ella és allà, amb la gana dels fills, amb la seva gana. Quan s’ha de fer, s’ha de fer.

“Vinga”, va dir la mare amb una veu que no semblava la seva. Abrics, bufandes, gorres, guants... Els va agafar per les mans i va sortir al carrer sense mirar enrere. De pressa, com si tingués por de desdir-se’n. Perque tenia por de desdir-se’n. Carrer de Calderers, de Ballesteries, els Quatre Cantons, l’Argenteria, La Rambla del Generalísimo.... Hi ha gent pels carrers, paraigües estesos, cares probablement conegudes, però la Cesca no mira ningú. Ella té un camí, una missió. Les botigues obertes, les parades del mercat temptadores, curulles de cols i bròquils i naps i i pomes i taronges, sota les lones xopes, ofertes als que poden pagar.  Pont de Pedra, Carrer Primo de Ribera, Gran Via... A l’esquerra el pati de l’hospici. No hi ha els nens jugant al pati, potser perquè plou, però ella els hi veu, amb les seves batetes d’uniforme i les seves cares esllanguides darrera la reixa.  Déu meu, l’hospici!! No, els seus fills no entraran a l’hospici. Se’n sortirà. Buscarà més escales per fregar, arrossegarà els el salfumant pudent, rajol a rajol. Se’n sortirà. I encara pensa que, pels seus fills, si no hi ha més remei, si tot va malament... Frena. Sap que no. Ella no té ni el cor ni el cos ni l’ànim per imaginar-se fent cantonades al capvespre. Trobarà algun camí. 

Ha alentit el pas. Al seu davant, ara sí, hi ha la cantonada amb el rètol d’Auxilio Social, amb el vermell insultant de les fletxes i el jou de la Falange. Sent la mirada d’en Manel al seu darrera, acusador, incrèdul, indignat. Els peus li pesen. Ha d’entrar. Entra arrossegant els fills a banda i banda. 
El menjador d’Auxilio Social de la Gran Via era un món diferent. Des de la porta, a la mateixa cantonada, veié les fileres de taules parades, amb plats i vasos i coberts. A la dreta tres grans finestrals que arriben fins a terra com aparadors. Al fons, presidint la sala, a la paret principal els grans retrats de Franco i de José Antonio, flaquejant un gran crucifix barroc. Potser hi havia alguna bandera però la Cesca no ho va veure. El que sí sentia, com una al·lucinació, l’aroma inconfusible d’un sofregit  que li feu imaginar macarrons gratinats, i la força evocadora de pa del dia, tou, amb la crosta torrada, cruixent.  Dones joves amb uniforme blau i fletxes vermelles al pit, movent-se entre els nens. Sobre els uniformes, davantals blancs, immaculats. Es va dirigir, amb un fill a cada mà, a la que semblava manar a la sala. 

“Els meus nens...” va començar la Francesca, però les paraules se li atropellaven a la gola. Finalment va poder dir: “tenen gana.” Després, engegada, va poder explicar els seus problemes, els deutes, les feines, la lluita diària per un plat a taula. La seva gana no importava, la dels nens sí. Demanava auxili, auxili social, amb humilitat i submissió. La dona que l’escoltava la va mirar com qui observa un insecte. Tenia una pitrera prominent, inflada, decorada amb galons i medalles incomprensibles. Li engegà pregunta rere pregunta, fins que va arribar al nucli de la qüestió: “I el pare? On és el pare?”

“A la presó”, va respondre la Francesca, i va sentir com la vergonya li cremava la cara. “Per roig. Era del sindicat”. El silenci que va seguir va ser més tallant que una ganivetada. Un somriure cruel va dibuixar-se a la cara de la falangista. “Doncs si sou rojos, que us donin menjar els rojos.” I els va conduir de males maneres fins a la porta.

Al carrer plovia un xic més fort. La Cesca va abraçar els seus fills provant de protegir-los de la pluja, de la misèria, de l’abandonament. La Montserrat, amb la innocència dels seus sis anys, va preguntar: “Mare, per què aquella senyora és tan dolenta?” El camí de tornada va ser com una fugida. La Cesca se sentia bruta, enganyada, estafada, impotent, més vençuda que mai. Sobretot bruta, culpable, traïdora. S’havia venut la dignitat i l’orgull, els principis i la fidelitat al marit, tot per res. Res. Resseguia els carrers cap al barri però no veia ningú. Com si la ciutat s’hagués buidat. Passant el pont de Pedra va estremir-se en sentir una alenada de tramuntana glaçada que travessava els abrics i s’arrapava als ossos. Va estrènyer més fort els seus fills contra el seu cos i accelerà un xic més el pas. Havia d’arribar  casa. Dur els fills a casa. Que es fiquessin a llit. Després, Déu diria. 

I déu va dir:  “Francesca, avui esperava uns amics que no han pogut venir. Els havia fet escudella per dinar. Ara en tinc massa. Potser acceptaríeu aquest tupí calent, amb la sopa i la carn d’olla”. Déu havia pres la forma de la Carme, de la Rosarito. Un aroma conegut es va estendre pel pis. Els nens van deixar de tremolar de fred. La Cesca es va posar a plorar i només va saber dir: “gràcies, gràcies Déu meu” a la veïna que ja sortia del pìs i tornava a casa seva. A la tarda havia de treballar.  

Sí, no patiu. A la taula hi havia dos tupins. Al primer l’escudella, amb un bon espès d’arròs i fideus; al segon la carn d’olla: patates, col, pastanagues, nap, però també un tall de cansalada, el coll i les potes d’una gallina, uns bocins generosos d’orella de porc, potser una mica de vedella, la  botifarra negra... i els aromes gustosos de l’api i del sagí. No hi havia pilota, què hi farem. No es pot tenir tot.

Els nens van menjar en silenci, primer molt de pressa, després amb la calma dels que per un moment han deixat de tenir gana. La Francesca no va tocar el menjar fins que els seus fills no havien acabat. . Es va quedar asseguda, mirant com ells vivien el miracle. Estava segura que tot plegat era un somni. Que es despertaria en qualsevol moment i desapareixerien els tupins i l’escudella. Però segurament  s’equivocava.



Continua llegint »