El meu conte de Nadal 2019

Ningú no n'ha de fer res

No. No n’ha de fer res aquell periodista de Girona. Res. Me l’ha dut la neta d’en Pere i diu que són amics. Tan amics com vulguis, però aquestes coses es queden a casa. I sovint, quan són tan intenses, tan greus, tan íntimes, ni amb els de casa se n’ha de parlar. Un periodista!! Diu que vol fer un llibre sobre el poble. A mi ja m’està bé. N’és ben lliure. Es pensa que perquè sóc vell em pot prendre els records, que li expliqui la vida. Aviat en faré noranta, sabeu? I sí, hi ha coses d’aquell temps, de quan era menut, que les tinc ben clavades al cervell. D’altres se m’han perdut entre la boira dels anys.
El periodista de Girona volia saber què menjàvem, que collíem a l’hort, si de jove anava a ballar, perquè no m’havia casat... I encara més estrany: preguntava si a la casa hi teníem follets, o si ens feien màgica, o si s’apareixien els morts... Valga’m Déu! Es veu que més amunt, cap a muntanya, li han dit que sí, que els follets feien de les seves. Aquí, al poble, que jo hagi sentit dir, mai no ha passat res d’estrany que no es pugui entendre per la malícia dels veïns. O de la xerrameca de les veïnes. Però quan ha parlat dels morts he callat. Sabeu, a casa érem set germans: sis noies i jo. Dues encara són vives, però això no ve al cas. De fet, els pares van tenir dues noies més, però van morir abans que jo les conegués.
Quan tenia poc més de deu anys encara anava a estudi, és clar. Aviat vaig plegar, tot sigui dit. També feia d’escolà amb mossèn Ramon. No pas sempre, que ens ho repartíem amb en Pau de cal Sabater. Però em sabia totes les llatinades, jo. La mare era molt de missa i duia mitja dotzena d’ous al mossèn, d’amagat del pare, quan podia. Potser per penitència, que sovint es volia confessar. El pare també deia sempre que s’havia d’estar bé amb el capellà. Amb el capellà i amb la guàrdia civil. Teníem banc reservat a l’església, al segon rengle, perquè no érem pas dels més rics, però havíem pagat la fusta i el fuster. Deixem-ho estar.
Quan aquell home de ciutat que volia escriure un llibre sobre ves a saber què del poble em preguntava sobre els morts i els apareguts, jo vaig recordar la mort de la Mercè. Va ser a l`hivern, pels volts de Nadal. Feia tanta fred que s’havia glaçat l’aigua de la bassa. Als matins els terrossos del camp semblaven pintats de vidre i les herbes del prat punxons d’acer. La Mercè feia dies que estava malalta. No us sabria dir què tenia.
El metge que va venir deia “és com una passa, la febre li puja molt, ja n’he vist d’altres aquest any, però ella és forta, ella es refarà”. Aquells dies em van fer anar a dormir amb les dues germanes grans per deixar el meu llit a la Mercè, que havia d’estar sola. Jo sentia els passos de la mare a les fustes de la sala, i les veus del pare, i les anades de les germanes grans a la cuina a fer aigua per remei. Ho sentia de vegades, però m’adormia aviat. Me l’estimava, la Mercè, potser més que a les altres. Quan les grans es reien de mi o em feien la punyeta, ella sempre em defensava. Si més no, així ho recordo ara. Tenia set o vuit anys més que jo i que se sabés – i aquestes coses se sabien sempre als masos – no tenia cap vailet que li fes l’aleta. La Maria i la Roser tenien xicot mig formal i les altres encara eren massa petites per pensar en aquestes coses. Si us em podria explicar de coses dels amors de les meves germanes!! Semblava que no em veiessin quan la feien petar a la cuina, a la vora del foc, o al pedrís de l’era sota el noguer. Potser és per això que no m’he casat mai... Les conec tant, les dones!!

***

La Mercè – estava pensant en la Mercè – no millorava i el metge només receptava paciència i fe. Reseu a Déu, deia a la mare, com si calgués dir-li, pobra dona! Aquelles setmanes no vam deixar de passar el rosari cada vespre, havent sopat, per la salut de la Mercè. Però Déu no ens va escoltar. Era la seva hora. Jo abans d’anar a dormir feia un petó a la meva germana, com si volgués ajudar-la o com si me’n volgués acomiadar. No ho sé. Però aquella nit, quan la deixava al que havia estat i tornaria a ser el meu quarto, el seu respir ja era més una ranera que un alè.
Em va despertar el pare d’una revolada.
- Aixeca’t Josep. La Mercè s’està morint. Vesteix-te i corre a buscar el mossèn. Espavila’t!!
I prou que em vaig espavilar. Camisa, pantalons i gec va ser un moment. Cordar-me les espardenyes va costar una mica més, que semblava que les betes s’amagaven de la llum de l’espelma.
- Que vingui de seguida, sents? Penso que li ha arribat l’hora...
Quan vaig obrir la porta – ho sento com si fos ara – l’aire de la nit era com una paret negra i gelada. No hi havia lluna. Al cel, puntes d’agulla de gel. Encara vaig sentir la veu del pare:
- Corre, sents? I no t’aturis per res.
Déu meu si vaig córrer! Les cames em tocaven el cul. No es veia res, ni el camí ni les pedres, ni els arbres, ni els marges. Però jo tenia deu anys i allò era casa meva. Com un gat que fuig em vaig esquitllar pels corriols, entre camps i canyers, esquivant les pedres i els xaragalls. No vaig parar fins a la rectoria: potser un quart, potser una mica menys. No estava cansat, però sentia la cremor freda de l’aire al pit a cada alenada. Pel camí imaginava com hauríem d’anar a l’església amb el capellà per vestir-nos i agafar els olis sagrats. Potser voldria que jo anés al davant amb la campaneta, com és de llei. M’imaginava a mi mateix, de tornada, amb mossèn Ramon al darrera, revestit amb la capa pluvial.. Jo duria, ben segur, a més de la campaneta, un llum per destriar el camí, que el pobre capellà no tenia pas els meus ulls de gat...
Però res va anar com havia d’anar. La rectoria era un bloc de pedra gelada, massissa, compacte, amb portes i finestres escasses i difuminades en la foscor. Vaig trucar, primer fluix, després ben fort. Vaig cridar. I tornar a picar. Vigilava les finestres per si s’encenia algun llum. Negra foscor sobre negre foscor. Vaig pensar en el pare, en la Mercè. No podia tornar a casa sens el mossèn. Vaig agafar una pedra que feia dos vegades el meu puny i em vaig posar a picar la fusta vella del portal amb tanta força com podia. I cridant tota la l’estona:
- Mossèn, que la Mercè s’està morint!!
Els dits glaçats, balbs, rebien els cops com si la pedra els colpegés. Notava ara el nas i les orelles coentes de fred. Em penso que vaig plorar de ràbia. No em podia fer sentir. Fins que, quan ja no sabia què fer, es va encendre una mica de llum a la finestra que devia ser on dormia el capellà. Primer només una escletlla groga dibuixant un petit angle contra la negror. Però després es va eixamplar i a la vacil·lant claror de l’espelma hi vaig distingir la silueta del mossèn. Duia una mena de sarró al cap i crec que es tapava amb una flassada.
- Mossèn, que ha de venir a casa, que la Mercè s’està morint. El pare diu que no hi ha temps, que no passarà d’aquesta nit.
La silueta del capellà, immòbil, callava.
- Que no podem perdre temps, mossèn. Que el pare m’ha dit...
Encara silenci. Llavors vaig creure sentir que Mossèn Ramon parlava baixet amb algú, segurament al majordona, però no podia saber què deia. Llavors, sense aixecar la veu, mirant-me des de la seva finestra retallada a la paret va dir:
- Josep, digues al teu pare que la Mercè és molt bona noia, que no té cap pecat que li hagi de perdonar. Cap pecat.
- Però, i el viàtic? I l’extremunció? Els hi hem de dur...
Es va fer un altre silenci feixuc, glaçat, insuportable.- Que no ho veus? És negra nit i fa una fred de mil dimonis. No podré pas venir ara mateix. Però recorda i no oblidis el que ara et diré: la Mercè anirà al cel aquesta mateixa nit si Déu la crida. Així mateix ho has de repetir al teu pare i a la teva mare. Jo vindré demà, a veure com segueix.
I va tancar la finestra.

***

Va semblar com si la nit s’encongís, es fes petita, m’esclafés. El camí de tornada es va tornar llarg, fosc, esquerp. Què em diria el pare? Com li faria entendre la negativa del mossèn? Aguantaria la Mercè la febrada? Sentia por, molta vergonya i una ràbia incontrolable. Entre les ombres amenaçadores que travessava m’apareixien imatges recents: em veia a mi mateix, amb el roquet, fent sonar la campaneta davant l’altar; recordava mossèn Ramon pontificant des de la trona sobre els caps cots dels vilatans; em sentia a mi mateix sostenint el nen Jesús rosadet del pessebre davant la filera de creients que avança a besar-li els peus; veig el mossèn espargint la sal humida al llindar de les portes dels masos per alçar el pas i cobrar la dotzena d’ous obligatòria; sento a la mà el pes del ciri encès que m’ha tocat a la processó... I, per sobre de tot, sembla que em segueixi la mirada inexpressiva del Jesuset ajagut a la palla. És com una lluita de records, d’imatges: d’una banda la silueta endurida del mossèn a la finestra i de l’altra la nuesa tèbia de la figura de guix repintat.
Explico tot això que m’he callat davant el periodista, perquè és important. Va ser important per mi aquella nit de desembre, just abans de Nadal, quan es va morir la meva germana Mercè, que m’estimava tant.
Però a casa tot va anar bé. Ningú va cridar. La mare em va fer estar una estona arran del foc perquè em refès i em va ficar al llit. Havia de dormir. Necessitava dormir. Però la son no em venia. Els records de la meva anada a la rectoria es barrejaven amb els anars i venirs per la sala que retrunyien en l’empostissat. Semblava que ho veiés: ara li duen una tassa d’aigua, ara la mare la torna a acotxar, ara el pare s’acosta a la meva porta per veure si jo dormo... Impossible dormir aquelles hores que em quedaven de nit. Sort. Sort que no dormia perquè ho vaig poder veure tot.
Es va sentir ben clar com corria la balda de la porta. Això em va sorprendre. S’obria des de dins. No havia picat ningú, o jo no ho havia sentit. Potser mossèn Ramon havia tingut pietat de nosaltres i havia vingut. El grinyol de les xarneres que demanaven oli de feia temps. Després, remor de passos a baix, a l’entrada, molt tènues. Ara, a l’escala de fusta, poca cosa més que si pugés un gat. Algú que s’hagués embolicat els peus amb roba de llana o amb una pell de conill. Una pausa. Ara sí, ja a la sala, just davant la meva porta. Com un lleuger fregadís ala fusta. Vaig obrir els ulls com magranes. Hi havia una ratlla de llum a la meva porta, com si el visitant, fos qui fos, dugués un fanal a la mà. Ni una paraula. Jo, immòbil, arraulit entre les flassades, però amb els sentits alerta. Potser el metge? Impossible. La mica de llum es va difuminar. Es va perdre gairebé del tot. Potser la mort que venia a buscar la Mercè? Potser era la mort?

***

Les germanes amb les que compartia habitació es devien haver llevat. Estava sol. Vaig aconseguir moure’m i posar els peus a terra. Tan quedament com sabia em vaig dirigir a la porta i la vaig obrir una mica per mirar cap a la sala. No hi havia ningú. Era negra nit, però de l’ habitació on agonitzava la meva germana malalta en sortia una claror inexplicable que no il·luminava res però que vestia d’una aureola de tons blavosos el contorn de la porta. Crec que sentia una veu, però no era cap veu coneguda ni podia entendre cap paraula. Abans de travessar vaig mirar cap al quarto dels pares. Tot era fosc. Res no es movia. Només jo sentia aquella veu i veia aquella llum?
De puntetes, molt a poc a poc, vaig començar a travessar la sala en direcció a la porta oberta de la meva germana. Veuria la mort? El cor em bategava amb tanta força que semblava ben bé que s’havia de sentir des de molt lluny. Avançava a petits passets, tan a poc a poc que hauria dit que no em movia perquè la porta de la Mercè s’allunyava de mi. Era la por que em trabava els peus. Finalment vaig arribar a la porta i vaig quedar glaçat.
El llit de la Mercè era petit com un bressol de pessebre i la meva germana s’havia esquifit per encabir-s’hi a dintre. Però això ho vaig pensar més tard. El primer que vaig veure era el nen Jesús, el que hi havia a l’església i que jo presentava per Nadal als fidels perquè li besessin els peus. Era allà, dret, despullat com sempre, rosat i tendre, amb els braços alçats com si beneís i tot ell resplendia amb una llum tènue i difusa que ho omplia tot.
Ells no em veien. Jo, quiet al llindar de la porta. El petit Jesús duia penjada al coll una estola de la seva mida, com si fos un capellà menut que està confessant el malalt. Al costat, a terra, hi havia un petit recipient, com el que servien per portar els olis sagrats i que ho prou coneixia de la sagristia. El nen parlava amb la Mercè i la Mercè li responia, però jo no podia sentir o entendre el que deien. Llavors em vaig adonar que la meva germana somreia. I que el seu rostre es començava a il·luminar amb una mena d’ aureola-la rosada molt dolça. El somriure de la Mercè em va amanyagar l’ànima. Ara el cor ja no em bategava tan fort. Més aviat diria que se m’havia aturat per no perdre’s ni un detall del que estàvem vivint.
Vaig veure com Jesús s’untava els dits amb l’oli i començava a dibuixar creus sobre els ulls, el nas, la boca, el front, les mans, els peus... de la Mercè. No sé quantes creus va fer. Crec recordar que tres cada vegada. Però vaig sentir ben clar que, a cada creu deia: “Per aquesta Santa unció i per la seva bondadosa misericòrdia, t’ajudi el Senyor amb la gràcia de l’Esperit Sant. Perquè, lliure dels teus pecats, et concedeixi la salvació i et conforti a la teva malaltia. Amén”. Ho va dir tantes vegades que ho puc repetir de memòria. I sé que és veritat i que no ho vaig somniar, perquè els capellans del meu temps, i durant molts anys més, quan feien el ritual de l’extremunció deien una cosa així però la deien en llatí. Jo la sabia en llatí. Si ho hagués somiat Jesús hauria parlat en llatí...

***

No recordo com va desaparèixer aquell Jesús resplendent ni com vaig tornar al meu quarto. L’endemà la Mercè era morta. Va venir el capellà carregat d’excuses. “De mal pagador” , va dir el pare. Tornava a assegurar a tots que la nostra germana era al cel. Ell ho deia perquè ho havia de dir. Però jo ho sabia del cert. I, si alguna vegada a la vida he tornat a resar – que ho he fet ben poc, tot sigui dit – reso a la meva germana i li demano que parli directament amb Jesús. Ella i jo ja ens entenem. 
Ara, perdoneu, no tinc raó de callar-me la meva història? Què n’ha de fer de tot això aquell periodista de Girona que vol escriure no sé què?

Pius Pujades 

Ja deus saber que tinc editats dos aplecs de contes de Nadal.

El que porta per títol La naturalesa humana, el pots trobar a alguna bona llibreria de Girona. 

El 13 Nadals (segona edició de Pessebre amb figures), el tens a Amazon, tan en paper com en versió digital a ja.cat/13Nadals

Torna a l'inici

Continua llegint »

L’article secret de la llei electoral

Perdoni, m’agradaria creure que vivim en una democràcia. I no parlo d’estat de dret perquè això del dret sovint acaba lligat als tribunals i val més que no en parlem, ara per ara, de tribunals. Quedem-nos en democràcia. Democràcia representativa: és a dir, que és el poble qui mana, a través dels  candidats electes. Sí? Jo dic que sí. Els ciutadans que ho volen expressen el seu pensament a través dels partits polítics. Cada partit té la seva idea de com s’han de fer les coses i ho explica. Prova de convèncer a la majoria. I la gent vota, amb llibertat, segons el seu criteri.

El partit que té vots suficients, governa. Si cap no en té prou ell tot sol, busquen aliar-se amb d’altres negociant el programa que defensaran junts. I ja està.

Això en una democràcia. A les espanyes es veu que no va així. Els diaris, les televisions, les ràdios, els twitters i tota la pesca fa mesos que es dediquen a dibuixar línees vermelles i de tots colors. Ben llegit, entenc que només hi ha dos o tres partits que poden governar a Madrid i dos o tres que ho podrien fer a Barcelona. Els altres són la pesta, el dimoni, el càncer, la lepra, l’abominació.

A Madrid tenen butlla per ocupar el govern o facilitar-lo el PP, el PSOE i potser Cs. A Barcelona, en tenen Junts pel sí (CDC), ERC i PSC. A quin article de al llei electoral ho diu això? No l’he sabut trobar. És un article vigent no escrit. Un article secret. El pobre Pedro Sánchez va haver de repetir eleccions perquè “no hauria pogut dormir” amb membres de Podemos al govern. La pobre Inés Arrimadas, quan va liderar el partit més votat a Catalunya, ni tan sols va gosar intentar formar govern.

Tot això passa per culpa d’aquest article secret que determina que els ciutadans que confien en VOX, posem per cas, són gent equivocada, el parer dels quals no compta. Com estan equivocats tots els que voten partits independentistes. O els que voten a Podemos. I no diguem els partidaris de les CUP. Tot plegat una colla de gent malalta, desequilibrada, manipulada per ves a saber qui, sobretot perillosa. Línies vermelles. Muralles. Fronts patriòtics. No passaran.

Sí, a mi també em sap greu que hi hagi tants votants de Vox que semblen enyorar la dictadura franquista o tants que segueixen les idees joseantonianes que liderava en Rivera. Però cal acceptar que els seus votants són ciutadans del mateix país (en termes electorals) que els que voten Bildu, Teruel Existe o el PP. I que, com a ciutadans que són, tenen els mateixos drets a fer sentir la seva veu, a influir en les decisions, a participar en els governs si els números donen.

Entenc que la patronal, la conferència episcopal, els bancs, la cúpula militar, l’alt funcionariat, el gran capital i ves a saber qui més intentin manipular l’opinió pública per tal d’evitar que un govern nou, diferent, incontrolat,  no defensi aferrissadament els seus interessos – legítims o no – tal com estan acostumats.  Ho entenc. Però ho denuncio per antidemocràtic. Impugno l’article secret. Tots els ciutadans han de tenir els mateixos drets.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Un cel negre

 Negre. Negre de dol. Negre com la portada del Punt de dimarts passat.

Ho han fet. Naturalment que ho han fet. Havien de fer-ho, per construcció. Tenien una feina encomanada i eren els més capacitats per fer-la. Tota una vida, tota una carrera per arribar al moment de glòria suprema. Ja està. La sentència unànime: condemnats a presó com manava el guió que algú va escriure fa molt de temps. Aquesta gent ha d’anar a la presó, va dir aquest algú on aquestes coses es diuen de debò. Res a opinar. Aquesta tribuna hauria de ser negra, avui. Però estava escrit. Volíem pendar que els jutges i els fiscals dels que ens parlaven amenaçant eren com l’home del sac, com el llop dels contes. Però jutges i fiscals hi eren de debò, i feien cua per seure a les cadires incòmodes però solemnes des de les que es fa justícia en nom del rei, per dir-ho d’alguna manera.

Perquè, a veure. Es jutjava uns homes per una rebel·lió que no es va fer, per una sedició que ningú sabia què era, per una malversació que havien desmentit el cap de govern i el ministre d’Hisenda? Absurd. Per convocar un referèndum? Estava despenalitzat. Per declarar una independència? Ah... De fet, el president Puigdemont va dir solemnement que proclamava els resultats electorals... però que en suspenia els efectes. Per tant, no hi havia independència encara. Deixava temps al diàleg. Rajoy li preguntava per carta perquè no ho sabia. Llavors, una sentència justa podia haver sigut, al meu entendre, la que es proclamés si calia, però de la que se’n suspenguessin els efectes. Deixar també espai al diàleg polític.

Però aquests no era l’encàrrec. Havien de condemnar sense pietat. Algú vol enverinar la convivència a Espanya. Algú necessita les manifestacions de protesta, les vagues generals de protesta, les marxes, els talls de carretera, el sunami a l’aeroport, els contenidors cremant...    Hi ha algú que viu del conflicte català i té prou força com per esquivar qualsevol oportunitat de concòrdia, de pacte, de diàleg. Hi ha algú que sap com portar-nos a la desesperació posant sal a les ferides, predicant l’odi, infiltrant provocadors a les dues bandes.... No queda seny a les altes esferes del poder? Encara no han entès que l’harmonia, la bona entesa, el pacte just, la comprensió mútua i la cooperació amical són les úniques fórmules per anar endavant,  passi el que passi? Què hi fa que parlem d’un estat o de dos estats?  En tot cas ens haurem d’entendre. I la gent no arriba a acords a garrotades.

És clar que parlo de gent, de persones raonables. Els maltractadors , els violadors,  els pederastes, els lladres, els assassins, els segrestadors, els militars, els dictadors... Tots aquests i d’altres que ara no em venen al cap, imposen la seva llei perquè poden fer-ho, perquè creuen tenir immunitat perpètua i la benedicció del seu cel. Negre.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Que algú m’expliqui qui mana

Feien patxoca: així, en fila, amb les togues negres i els collars brillants de poder al coll. Ells eren l’estat, un dels poder de l’estat. Amb tot un rei al mig, coronant-los a tots. Teòricament, només obrien el curs, com els alumnes de qualsevol escola. Però allò era com una desfilada militar, que ufaneja de la força davant del poble. I ho van dir ben clar: les seves sentències s’han acatar, diguin el que diguin. (Volien dir: s’hi estigui d’acord o no;  semblin raonables o no; siguin justes o no). Ells són el poder, un dels braços del poder, en el sistema democràtic, al que han de servir.

Però jo em puc preguntar si el seu poder és independent, com diu la Constitució. Quan recorden que em d’acatar les seves sentències, tots, estaven pensant i volien que penséssim en el judici que tenen entre mans ara mateix. Segurament el més important que tindran mai a les mans. De veritat aquells togats tan mudats, aquells jutges i fiscals tan orgullosos de la seva autoritat, han estat cridats a jutjar uns fets, com hauria de ser,  o se’ls ha encomanant la tasca de condemnar-los, de castigar-los?

Tan independent deu ser el poder judicial com l’executiu, o el legislatiu. Llavors, perdoneu, què o qui fa impossible que Pedro Sánchez pugui formar govern amb el suport dels grups que van configurar la majoria que va descavalcar Rajoy? És evident que no és lliure de fer-ho. La voluntat del poble espanyol, expressada a les urnes, condueix amb lògica política a un govern de coalició. Però la voluntat del poble no és acatada. I, en democràcia, el primer que cal acatar és la voluntat del poble.

De manera que els jutges del Suprem no són prou independents com per fer justícia en un judici polític. Els polítics no són prou independents per poder formar el govern que han proposat els ciutadans. Qui és lliure doncs? El rei?

Diria que el rei tampoc. Quan l’octubre del 1017 havia d’exercir el poder moderador que li atorga la Constitució, provant de modular el conflicte entre dues legalitats democràtiques, no va poder exercir-lo i es veié obligat a prendre partit de forma descarada al costat dels “a por ellos”.

Potser sí que hi ha separació de poders, però tot fa pensar que tots els poders de l’estat espanyol estan tutelats, vigilats, manats i potser coordinats amb mà ferma.  La pregunta és: qui mana, de veritat a Espanya? Qui pot donar ordres al rei, al primer ministre, al Suprem, als representants del poble? Qui està movent els fils discretament però amb contundència darrera els tres poders tradicionals de l’estat i controla els mitjans de comunicació majoritaris que fan de corifeus?

Van proclamant, aquí i a Europa, que vivim en un estat de dret. Potser sí que han armat una estructura d’aparent democràcia. Però, que em perdonin, si no s’acata la voluntat del poble, no hi ha esta de dret, malgrat els decorats, els vestits lluents i les punyetes.  Torno a preguntar: qui mana a l’estat?

Ho pregunto, si més no, per saber-ho.

Torna a l'inici

Continua llegint »

Val més que calli

Sap que li dic? Res no aclariran. De tot això dels espies i l’imam de Ripoll. Res.

- Perquè ho diu?

- Perquè ningú no vol saber la veritat. Tots pregunten el que ja sabem,que l’himam era un confident, traficant de droga, radical, amb una colla de joves que li seguien la beta. Però hi ha preguntes més importants.

- Quines preguntes vol fer?

- Doncs, per exemple, qui va proporcionar la casa d’Alcanar als nois de Ripoll? D’on treien els bitllets de 500 euros amb que van pagar a la gasolinera? I, sobretot, perquè havien de perpetrar els atemptats desprès que l’imam i els companys volessin materialment en esclatar la bomba que preparaven? Quina pressa tenien? Qui els exigia un atemptat precisament aquells dies, malgrat que havia fallat el pla?

- Moltes preguntes, ben cert. Però no en sé cap resposta, jo. Vostè sí?

- No. Però em puc formular alguna hipòtesi. Si fos investigador les faria. Miri, s’acostava el dia 1 d’octubre.  Hi havia convocat un referèndum que es volia evitar de totes totes. Ningú sabia com. Calia fer les coses com si no passés res, de cara a fora. Algú – al sotarrani d’una oficina secreta i amb el llum apagat , en veu baixa - suggereix: “Només hi ha  manera, enviar-hi un exèrcit i ocupar els carrers”.

-Què diu ara!! Un exèrcit...!!

- Impossible, és clar. Seria con declarar una en guerra.

- I doncs?

- Hauríem de tenir una excusa plausible – pensa algú – Si hi hagués un fet greu... potser un atemptat...Però no hi ha cap atemptat... Un altre cap pensant des de la foscor  recorda que tenen a Ripoll un grupet d’islamistes subvencionats que bé deuen preparant alguna cos...  Sembla que s’ha encès un llum. Ho podrien fer? En aquests soterranis sempre hi ha algun cap calent. Es podria provar.

- Tot això és una novel·la...

-Una hipòtesi de treball. Res més. El grup de Ripoll està format per una colla d’arrauxats a sou però incompetents.  No saben armar una bomba ni amb instruccions d’internet. Alguns hi deixen la pell, per rucs. Els altres ja tornarien cap a casa amb el cap cot, però des del soterrani algú els diu que res de tornar a casa. Abans el dia 1 hi ha d’haver l’acció compromesa. Tots s’hi juguen molt. De manera que improvisen els crims de Barcelona i Cambrils.

- I són abatuts...

- Amb això, els del soterrani no hi comptaven. Resulta que els mossos fan la seva feina. I l’excusa no serveix.

- Perdoni però em sembla que desbarra més que mai. La seva història és un rosari de maldats i incompetències...

- Té raó. Però, i si els que es reunien al soterrani eren de la colla dels que van organitzar el cas Lasa i Zabala al País Basc?

Val més que calli, jo. No fos cas...

Torna a l'inici

Continua llegint »

Ara faré veure que ho sé tot.

Tot comença quan en Mas, vull dir el president Mas, s’adona que les coses estan malament però que a Madrid no volen canviar res.

El president pensa: el que hem de fer és declarar la independència i llavor sí que voldran negociar. Però no pot declarar-la. Veu que no pot. Però la pregunta és: cal poder o n’hi ha prou si els de Madrid es creuen que podem? Si es creuen que podem, serà com si poguéssim. I comença la història. Cal dir-ho: ens farem independents. Primer s’ho ha de creure la gent de casa, els fidels, els que criden cada vegada que els convoquen els 11 de setembre. Alguns s’ho deuen creure ja, però la majoria no. N’hi ha que pensen que és impossible. Però seria tan bonic!! De manera que fan veure que s’ho creuen. De fet, és això. Si fan veure que s’ho creuen, serà com si s’ho creguessin.

A Madrid saben com estan les coses. Saben que no es pot i que la gent sap que no es pot. I deixen fer. Els uns assegurant que sí i els altres assegurant que no. Fins que ve el referèndum de l’u d’octubre. Els de Madrid no s’ho creuen, però la gent que ha d’anar a votar, sí. “No hi haurà cap referèndum!” “Sí que el farem!” I es fa. I la gent vota. Tots saben que no valdrà perquè falten moltes coses. Però els uns estan contents perquè s’ha fet, i els altres enfadats perquè no ho han sabut evitar.

Tornem a la política. Els de Barcelona fan veure que es creuen que el referèndum s’ha fet prou bé i té tot el valor del món. Els de Madrid saben que s’ha fet però han de fer veure que no s’ho creuen. Fins que fan números: dos milions dos-cents mil votants fan de mal amagar.

Llavors cal canviar els papers. Sabeu què, diuen a Madrid, sí que s’ha fet un referèndum, i encara més, s’ha donat un cop d’estat, una insurrecció, una rebel·lió... I ara ho pagareu. Saben prou bé que no és veritat, però ara han de fer veure que s’ho creuen. Creuen de cor que hi ha hagut alçament  general, armat i violent, devastador. Engeguen totes les forces de l’Estat que caldria engegar si la sublevació fos real. Fan veure que és veritat. Més ben dit, fan veure que es creuen que és veritat. El rei, el govern, les forces de l’ordre, els tribunals, la premsa, els audiovisuals, les xarxes. Tots d’acord. “Ens ho creiem”.

De fet – pensen - és ben igual què va passar. L’important, el que compte, el que jutjarem és el que creiem que va passar. Més ben dit, el que es jutja és el que fem veure que creiem que va passar.

Si no fos tan real la ràbia, l’enveja i l’odi anticatalans que s’amaguen darrera les màscares dels actors d’aquesta comèdia, tot podria acabar prou bé.  Però, és evident que, com a molt, ens voldran fer creure que les coses s’encarrilen. I potser nosaltres farem veure que ens ho creiem.

 .

Torna a l'inici

Continua llegint »