Déu ja n’estava ben tip. En nom seu es mataven els uns als altres a la terra sagrada que ell mateix
havia ofert al seu poble. Els havia enviat el propi fill, temps enrere, - no
sabia ben bé quan, perquè al cel no hi ha calendaris - i encara les coses s’havien
emmerdat més. (Aquí cal aclarir que al cel tampoc no hi ha ni boques
ni culs. Per tant la paraula merda i els seus derivats són purament
simbòlics). No es posen d’acord ni amb el nom: Jahvé,
Adonais, Al•là, Déu... I mira que ho va deixar clar el creador des del
començament: “jo sóc el que sóc”. Entesos? Es veu que no.
Tot això se sabia al cel. Hi havia xiuxiueig entre els àngels, que alguna cosa
havien sentit. Uns explicaven una versió i d'altres una de diferent. Un
arcàngel, que feia poc havia estat servint la Trinitat, creia saber que el Pare
es queixava. “Què puc fer?”, preguntava. Aquelles criatures del
planeta Terra, minúscules formigues instal·lades al racó més llunyà
de l’Univers, semblaven incorregibles. Perquè les havia creat? Ni ho recordava.
Perquè havia marcat els jueus com a poble escollit? Ni ho volia pensar. Perquè
hi havia enviat el Fill a redimir-los? No es podia haver equivocat, però ho
semblava.
Llavors va parlar al Fill, que era ell mateix, però separat, com l’Esperit
Sant. (Aquest tema el deixarem, perquè ja se sap que és un misteri). Se’l va
mirar als ulls i li va preguntar:
- Es pot saber què va anar malament? T’hi vaig enviar per instaurar el meu
regne, el nostre regne, a la terra. Un regne de pau, de fraternitat, d’amor, de
justícia... I ja ho veus. Es barallen com sempre però es maten més que mai,
perquè inventen armes més poderoses, més mortíferes, més devastadores. I no
veig que es pugui redreçar el panorama. Torno a preguntar: què va anar
malament?
El Fill, cap cot, digué:
- Jo, pare, algun cop els vaig dir aquella frase de “No penseu que he
vingut a portar la pau a la terra. No he vingut a portar la pau, sinó
l’espasa”. I també, si em fixo en el que van escriure els que anotaren les
meves coses, feia referència a germans contra germans i pares contra fills...
Però això ho recullen els cronistes molts anys més tard, més de cent anys més tard, que
allà són molts anys. Jo diria que em van entendre malament. Són una mica rucs,
els homes. Els vam crear així.
Es va fer un silenci. Després el Pare digué: "pensem-hi i en tornarem a parlar".
L’arcàngel no havia entès res més. Segur que l’Esperit Sant també digué la seva,
però ell no l’havia sentit. L’Esperit Sant solia parlar molt fluixet, com si ho
fes a cau d’orella.
Llavors un angelet entremaliat que sempre corria entre les cames de tothom, va
recordar que creia haver sentit algú que deia que Déu havia pensat que
baixessin a la Terra els tres de la Trinitat junts.
- Junts?? – va exclamar l’estol angelical
- No ho sé segur – dubtava - junts o separats. Però que baixaven.
I un sant baró, que tenia fama d’orella fina i els havia sentit, va intervenir
dient: Sí, és veritat. Aquesta vegada hi aniran tots tres, a la Terra. Això ho
va decidir el Pare. I encara sento aquell “tots tres?” que van exclamar com una
sola veu el Fill i l’Esperit Sant. I el Pare aclaria:
-Sí, tots tres. Aquesta vegada no vull que res s’espatlli. Jo aniré amb els
jueus, que són en meu poble escollit; tu, fill meu, que coneixes el territori,
t’encarregaràs dels palestins; i a tu esperit, t’encomano els més difícils, els
cristians. Si tots creuen en l’únic Déu, que som nosaltres, han de
fer les paus per sempre més. Tots a la feina, que és tard i vol ploure.
Ja ho veieu. Al cel també corren les noticies, més o menys encertades, com a la
Terra. He de dir que m’han arribat altres versions dels rumors. Però em
semblaren molt poc creïbles. Donem la versió per bona.
***
Pocs mesos després, la xerrameca celestial es va disparar. Tothom coincidia,
sants, beats, ànimes pures, àngels rasos i arcàngels sublims: alguna cosa havia
anat molt malament. Un desastre, segons lamentava un serafí daurat.
- Què ha passat?
Al seu voltant es va formar una pinya de curiosos. Era molt estrany tot
allò. Però el serafí va callar per discreció. Ell no diria res. Sabia, o creia
saber, que Déu havia baixat a la Terra, que s’havia tornat a fer home per, ara
sí, imposar la seva pau i el seu regne. Però res no havia sortit bé. Els homes
s’estaven barallant i matant com sempre. Per poder passar desapercebut, Déu es
presentà als homes en forma de família: un pare i dos fills. El fill gran ja
aparentava més de trenta anys, el petit no més de dotze. (Algú havia gosat dir
que l’Esperit, que era el petit, havia volgut aparèixer vestit de blanc, com si
fes la primera comunió. Però segur que eren fantasies sense cap
fonament). El cas és que van arribar a un poble miserable d’Israel.
Hi havia la festa d’un casament, amb molta gent fent gresca i molts badocs.
Allò els anava bé perquè semblaven convidats i ningú no preguntava res.
Segueren a taula com tothom. Hi havia de tot i molt.
La gent semblava feliç i reia per poc. Comentaven les coses de sempre: que si
la núvia anava prou mudada, que si el menjar era molt ben preparat, que si els
palestins s’estaven passant amb els seus coets, que si Hamàs en
podia fer alguna de grossa, que si el negocis anaven fluixets, que si aquest
any ha plogut poc, que si el turisme no s’anima...
- I allò del vi? - preguntava una santa que s’havia despertat amb el soroll i
els crits.
Sí, ben cert. Sembla ser que l’Esperit, enjogassat com un noi de dotze anys que
era, els va convertir en vi tota l’aigua que hi havia
a taula. Ningú va tenir temps d’adonar-se’n. Què pretenia el
noiet amb aquell miracle, si és que el va fer?. Ningú s'ho explica. Així que
probablement l’anècdota era producte d’alguna imaginació massa fèrtil. No li
podem fer cas.
Sí que pot ser, perquè sembla lògic, que hi hagués música al carrer, com si
fessin un concert. Una mena de festival o de trobada de músics coneguts o que
es volien fer conèixer. Cada vegada més gent. Sembla ser que duien uns aparells
que els permetien parlar-se els uns als altres a llargues
distàncies. Alegria, balls, xerinola, corregudes: festa total. (Algú
va dir més tard, que no era un casament, sinó un festival de musica, i
segurament tenia raó, però no té gaire importància).
Llavors es van sentir els primers petards o els primer trets, que ningú sabia
què passava. Quan va quedar clar que eren trets, alguns s’amagaven sota les
taules, d’altres fugien corrent. Explosions a tot arreu. Sang a tot arreu.
Dotzenes d’homes armats que sortien del no res, amb les armes a la mà,
disparant contra tothom. Diuen que hi va haver molts centenars de morts, molts
ferits i que els assaltants, que eren palestins, s’endugueren com a hostatges
una bona colla de persones cap als seus amagatalls de Gaza. Entre els hostatges
hi havia, ves per on, els tres membres de la Trinitat en forma de família
forastera.
****
Fins aquí el que es comentava al cel. Tot eren només rumors, suposicions,
gairebé xafarderies. Però alguns àngels de la guarda, que havien tornat quan
els seus protegits havien mort allà baix, n’anaven confirmant o desmentint els
detalls. Déu no deia res. Les ànimes dels homes sants que s’anaven acceptant al
paradís també sabien coses. No pas de la baixada de Déu a la Terra, però sí del
l’atemptat terrorista a la frontera entre Israel i la Franja de Gaza, de la
revenja jueva, dels hostatges, dels hospitals arrasats, de les escoles
esclafades pels coets, de la gana i la por que, segons deien, havia esdevingut
una calamitat. Milions de persones obligades a desplaçar-se cap al sud, sense
aigua, sense llum, sense gasolina, sense res per menjar. I les bombes que no
paraven.
- I Déu? – gosava preguntar una monja descalça, molt espantada.
No cal patir. Déu havia tornat, i era al cel. Els tres de la trinitat s’havien
reclòs en algun espai discret i no en sortien per res. Mai van explicar la seva
peripècia a la Terra. Però va anar arribant gent al cel, gent que havia viscut
feia ben poc els seus darrers dies a Gaza, prop de la família divina. Uns
havien compartit taula, d’altres foren agafats d’hostatges pels palestins,
algun explicava com havia coincidit amb els tres forasters una complicadíssima
aventura, portats d’un lloc a l’altre sense parar. Els havien repartit en molts
petits grups i canviaven sovint una casa mig enrunada per un túnel excavat sota
una ciutat, el soterrani d’una escola pel galliner d’una casa de pagès
abandonada. Duien ferits, malalts, afeblits per la gana i la set,
d’un lloc a l’altre. Van ser uns dies inacabables de bogeria. I sí, la família
de forasters hi era. Se’ls veia forts, valents, molt dignes. Ajudaven els
malalts i els ferits. Bona gent.
- I van fer cap miracle? – volia saber un anciana resident, que havia regalat a
l’església l’herència familiar, amb un mas a Castell d’Aro, que valia una
fortuna. (Aquest detall m’ha cridat l’atenció perquè conec l’alcalde de Castell
d’Aro i som bons amics).
- Miracle? - va respondre l’hostatge – Cada dia que vam passar era
un miracle. Cada bombardeig que esquivàvem era un miracle. Cada carretera que
travessàvem sense entomar cap projectil de l’aviació jueva era un miracle. Ara,
si pregunta si feien miracles com els de Jesús a l’evangeli, només en recordo
un.
- Què van fer, si es pot saber?.
- En un dels túnels que travessàvem vaig trobar un rosegó de pa. Tenia tanta
gana que, ni que fos sec i florit me l’anava a menjar. Però el fill gran em va
dir: “espera, que el repartirem”. Era un tros de pa petit com el puny d’un nen.
Ell el va començar a partir i anava donant una llesca de pa tou i olorós a cada
un de nosaltres. Érem una quinzena. Aquell dia tots vam dormir tips.
Els àngels, els sants i les ànimes pures que se l’escoltaven, van dubtar
d’aquell testimoni. Semblava massa fet a mida. Van somriure i callar. Certament
crec poc creïble que el déu fill, viatjant entre morts, malats i ferits que
podia guarir o tornar a la vida, s’entretingués en repartir pa al grup que –
ell, que en seria també víctima, ho havia de saber – poc després seria esclafat
per un míssil de llarg abast, que ben segur ja volava cap a la franja.
Quan Déu Pare va sortir del seu retir celestial va reunir tots els habitans del
cel. Els va dir:
- Heu de saber que mai més, però mai més, faré res a la Terra. Ni tan sols
enviar-los un diluvi o organitzar un xoc amb un altre astre. La Humanitat es
destruirà sola. Ja podeu retirar tots els àngels de la guarda. I vosaltres
només heu de vigilar que la plaga no s’escampi per l’Univers, que són ben
capaços de fer-ho i malmetre tota la meva obra.
Quan es va retirar, un arcàngel va mirar
cap a la Terra, amb tristesa als ulls. Va dir, baixet: ara sí que estan deixats de la mà de Déu.
Torna a l'inici
