30 d’abril del 2014

Debat amb L'Àlvar Valls

Publico tot seguit tres textos, el meu dedicat al llibre de l'Àlvar, la seva resposta i el meu retop.


Un llibre d'Àlvar Valls

L'escriptor Àlvar Valls, a Andorra La Vella. Foto: DAVID MARIN.
1
No tinc encara el llibre, però el llegiré tan aviat com pugui. Àlvar Valls s'ha decidit a explicar la seva aventura política a Al cap dels anys. Militància, presó i exili (1970-1998). L'Àlvar –bon escriptor, lingüista i home d'empenta– va militar al Front Nacional i formà part de l'anomenat Exèrcit Popular Català, que es va conèixer sobretot per dues accions que van acabar, respectivament, amb la mort de l'empresari Josep Maria Bultó i de l'exalcalde de Barcelona Joaquim Viola. Eren accions pensades per recaptar els diners que calien per iniciar la lluita armada. Valls, que probablement només havia participat en estudis estratègics per assegurar el pas de la frontera, va ser detingut i empresonat. Una peripècia judicial el deixà en llibertat temporalment, cosa que li permeté fugir a França. Refugiat a París, potser a l'ombra del pintor Manuel Viusà, es guanyà amb penes i treballs la vida fent traduccions mal pagades. Li havia sentit dir, quan era el meu cap de redacció alDiari d'Andorra, que mai havia cregut que calgués treballar tantes hores per arribar a dur el pa a taula.
La família Viusà el va dur a Andorra, clandestinament. Dona i fills li deien Albert, per evitar problemes. Seguia traduint, discret, a casa. Semblava que ningú en coneixia l'estada. Quan es va produir la tràgica inundació del 1982, la policia es presentà a casa de l'Àlvar a demanar-li que col·laborés com a artificier en la demolició d'un pont. Era evident que el tenien ben localitzat i conegut. La veritat és que va poder ajudar poc, ja que les bombes de l'Exèrcit Popular no havien pas passat per les seves mans. Curiosament i desgraciadament, aquell aiguat es va endur part de la família Viusà, que va pledejar molts anys contra el govern i fins i tot contra el príncep episcopal, que feien responsables del mal estat de les lleres. Crec que no se'n van sortir. De tota manera, he de dir que el pare Viusà, l'any 1992 va accedir a fer-nos la portada de l'extraordinari de Nadal del Diari d'Andorra, que els més informats creien de la Mitra. Potser era una manera de fer les paus.
Els anys noranta, l'Àlvar va tenir un cop de sort ben merescut: la seva traducció de Cabaret al català i al castellà es va mantenir llargament als escenaris espanyols. Per primera vegada, podia treure realment faves d'olla. Em confessava un dia que li rentava 50.000 pessetes diàries de drets. Les havia de cobrar el seu pare, també Àlvar, perquè ell no podia entrar a Espanya. Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement de retruc, canvi de dona.
Tornàrem a coincidir al Centre de Cultura Catalana, de què va ser actiu president. Comprendreu que esperi tenir el llibre a les mans.

Perplex i indignat


L'article d'opinió de Pius Pujades publicat en l'edició del dilluns 21 d'abril m'ha causat perplexitat i indignació. Pel títol sembla que vulgui parlar del meu llibre de memòries, publicat recentment, però, en comptes de fer-ho (confessa que no l'ha llegit), es dedica a escriure deduccions i pures invencions. Pel que fa a les imprecisions que divulga sobre la meva militància a l'organització armada Epoca, li recomanaria la lectura del llibre, on s'explica tot fil per randa.
Però no és això, el que m'indigna, sinó les falsedats amb què completa el text. Que durant les tràgiques riuades del 1982 la policia andorrana em demanés consell per a la demolició d'un pont perquè ja em tenia “ben localitzat i conegut” és fals: la policia andorrana no em va localitzar amb nom suposat i papers falsificats fins al 1986. Aquesta lleugeresa la hi podria passar, com un lapsus de memòria, perquè és cert que en aquell moment un amic que col·laborava amb el comú d'Encamp em va fer aquella mena de petició, i potser jo ho havia contat a en Pius. Però que la meva traducció al català (i només al català) de les cançons de la versió de Cabaret de Jérôme Savary que es va representar a Barcelona el 1992 m'hagués fet ric, és una pura invenció. Justament d'aquesta feina no vaig cobrar ni cinc cèntims, ja que vaig ser objecte d'un abús de confiança per part de la productora, que a l'hora de pagar es va esfumar. Per això em sembla delirant que Pujades asseguri que jo cobrava 50.000 pessetes diàries de drets, i que perfeccioni el deliri dient que les percebia el meu pare.
Però el que trobo no ja delirant sinó insidiós és que, rere aquesta invenció, em presenti a mi com un pinxo de pel·lícula i a la meva dona com una mantinguda, i escrigui: “Va ser un canvi econòmic que es va evidenciar en el viure diari del company: canvi de vestuari, canvi de cotxe, canvi d'imatge... i, probablement, de retruc, canvi de dona.” A què juguem, Pius?

L'Àlvar Valls, sense llibre pel mig

Álvar Valls, exmembre del grup armat Epoca. Foto: D. M.
1
Saps què passa? Que les paraules se les emporta el vent. I quan passen els anys fan de mal aplegar. La crònica que et vaig dedicar fa una setmana, a més de provar de despertar interès pel teu llibre, intentava ser amena, humana, pròxima. Vaig reculir alguns dels records que servo de llunyanes converses nostres que considerava interessants, que creia que m'havien ajudat a entendre la teva personalitat i les posava a l'abast del lector. No escrivia pas la teva biografia; només provava d'aportar unes pinzellades ben personals, anecdòtiques, directes, sobre l'autor d'un llibre. Generalment funciona i se sol agrair. Sembla que aquesta vegada no ens hem entès prou bé. O potser va ser fa vint anys que no ens entenguérem.
Mira: en cap moment vaig imaginar quan escrivia el meu paper que et presentés “com un pinxo de pel·lícula” i a la teva dona “com una mantinguda”. Però tu ho llegires així. La comunicació té aquestes coses. I parlem d'un paper escrit avui i llegit demà. Imagina els problemes per conciliar el que tu recordes del que volies dir fa vint anys i el que jo recordi que vaig entendre llavors. Cap dels dos no pot saber les paraules exactes. Vas dir realment el que volies dir? No ho pots saber. Vaig entendre bé el que deies? No ho puc saber. En tot cas, jo explicava el que recordo haver entès de les teves confidències en uns moments en que potser –per raons que em podria imaginar, però que no cal que imagini – no podies ser tan explícit com voldries.
Així que, Àlvar, no cal indignar-se si el meu paper contenia algun error. Quan es parla de memòria sol passar. Entesos: només vas traduir las cançons de Cabaret al català i no pas al castellà. D'acord: qui et va demanar que ajudessis a la demolició d'un pont no va ser la policia sinó un col·laborador del Comú. Tu ho expliques ara i jo ho dono per bo. Errors més greus els trobaríem, per poc que busquéssim, en la majoria dels diaris que han sortit al carrer aquest matí. Ho saps tant bé com jo. De manera que no expliquen de cap manera ni la teva perplexitat ni la teva indignació.
Què ens queda, doncs? Els drets de traducció que assegures que no vas cobrar? Si és així, em sap greu. Em sap greu que no et paguessin. Llavors sí que podies sentir perplexitat i indignació. Perquè el que no em pots dir és que jo m'inventi la xifra de les 50.000 pessetes (que, si no cobraves, pensaves cobrar) ni l'argúcia de fer-les cobrar pel teu pare. Seria certament al·lucinant tanta imaginació per part meva. Però, saps què et dic? No em fa res donar-te tota la raó. Ara el que compta és el teu llibre. Com que el deus haver treballat sobre notes i papers, serà més fiable que els nostres records contradictoris o discrepants. Molta sort al llibre, a la teva esposa i a tu mateix. Aquest és el joc real.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada