24 de maig de 2014

Per un veritable acord polític

                      
Com era de preveure, comencen a arribar, difusos i inconcrets, els primers senyals que s’està afeblint la dura intransigència del poder central. Paraules vagues,  rumors sense confirmació, propostes individuals, comentaris sobre possibles converses, informacions poc argumentades, desitjos tenyits de certa congruència, globus sonda. Que si reconèixer la realitat nacional catalana, que si afinar les balances fiscals, que si imitar el concert de Navarra, que si blindar les competències en llegua i en educació, que si recuperar els articles de l’Estatut que el TC va arrasar, que si el Rei està treballant per un pacte.... Això sí,  de tot això se’n podria parlar sempre que la Generalitat  es desdigui del referèndum que ha de convocar el novembre.
De manera que podem donar per certes dues coses. Primera, que ja han entès els termes del problema, i força bé. Segona, que el que realment els espanta és el referèndum. Volen que creguem que estan disposats a fer concessions  en tot el que calgui a canvi del nostre dret a decidir. Encara no ho diuen, és clar, però és evident que els més ben intencionats esperen que el primer gest el faci el President Mas. És a dir, que els hem de resoldre el problema que tenen ells a canvi de vagues promeses d’estudiar els nostres greuges més endavant. Bona, la jugada. Neta, polida, definitiva. Prometre no fa pobre. Fets a canvi de promeses.
Obliden algunes coses. La primera és que aquí, del President cap avall, tothom sap que l’Estat no compleix els seus compromisos quan no li convenen (las leyes se acatan pero no se cumplen). La segona, que la Via Catalana no és una acció política del President ni dels partits que li donen suport, sinó una moviment popular amplíssim, ben arrelat i creixent. Per tant, el dia que es  vulguin posar a negociar de veritat, si és que mai arriba el cas, caldrà que s’arremanguin i posin sobre la taula propostes concretes, clares, ben trabades, fiables, avalades internacionalment, reals. Que entenguin i assumeixin que un possible acord hauria de ser referendat pel poble de Catalunya, en consulta directa i clara. És a dir que del referèndum també n’hauran de parlar, i molt.
Podríem pactar potser, arribats al cas, que suspenguem temporalment la consulta, que s’apliquin i desenvolupin durant uns anys – de tres a cinc per dir alguna cosa – els acords que hem cregut eficaços i suficients, quedant autoritzada des del primer moment la Generalitat per convocar després el referèndum per saber si el sistema pactat ha resultat satisfactori als ciutadans. Es tracta de trobar un encaix que sigui còmode per tothom. Un encaix real, coherent, just, equitatiu, independent dels vaivens de la política madrilenya.
Ja veieu que sóc possibilista.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada