2 de novembre de 2014

Votar per un país i un projete

            No, jo tampoc no tinc les respostes. Potser no les té ningú. Però tenim les peguntes: Què passarà si...? Què farem quan...?  Sabrem resoldre...? D’on sortiran els diners per...? Qui es refiarà de nosaltres quan...? Què faran els que es diuen amic? I els que no ens en són? Resistirem les dificultats?
Sabeu què us dic? Ens en sortirem. Venim de cisternes seques que esdevenen cims i ha estat molt llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra. Em viscut al fons del pou la major part de la nostra vida – i més al fons els que tenim més anys – Sabem que ho podem resistir, que pitjor no podem estar. Recordo ara que fa molts anys, el 1947, Franco va convocar un referèndum. No té cap importància la pregunta. El sí assegurat havia de servir al dictador per provar de ligitimar-se davant el món. No tenia cap garantia. A les meses electorals s’hi concentraven els primers espases de la falange local. Quan els votants lliuraven la papereta al president, aquest, abans d’introduir-la a l’urna, l’alçava ostentosament per poder veure a contrallum què deia a dins. Doncs bé, el meu avi, republicà de tota la vida, demòcrata convençut, va anar a votar no, segons la seva consciència. Un demòcrata no pot deixar de votar, em va dir.
Ara el país, el poble del nostre país és convocat a una exercici de participació ciutadana. Cap demòcrata pot quedar-se a casa. No hem pogut fer un referèndum com cal perquè el parlament espanyol no ha volgut delegar l’autoritat per fer-lo. No hem pogut fer una consulta popular d’acord amb la llei catalana corresponent, perquè el govern de Madrid la va impugnar i el T.S. suspendre. Ens queda, per expressar el nostre pensament polític, un procés de participació el dia 9, que també intenten impedir. Però no podran. Votarem. Els demòcrates votarem. I el nostre vot, que no tindrà el valor jurídic d’un referèndum, ni la força política d’uns consulta, valdrà molt més. Expressarà, abans de que res i més que res, la voluntat decidida de Catalunya per decidir el seu futur. Com més difícil ens posin en fet de votar més pes polític i més força tindrà cada vot. Té importància, naturalment, el resultat final, però és una importància de segon ordre. El que realment contarem els ciutadans i contaran tots els demòcrates del món occidental serà el nombre de vots. Tots els que anem a votar el 9 N sabem que Catalunya no és una colònia disfressada de comunitat autònoma, que és una nació amb  sobirania pròpia i ho demostra exercint-la.
Que serem molts m’ho diu el nas. Però sobretot, les veus dels que m’envolten. I l’exemple d’uns amics ben diferents que estan residint temporalment a Itàlia i a Àustria i que vindran expressament el dia 9 per poder votar. Tenim un projecte de país il·lusionant per construir. Tots hi cabem i tots i fem falta.





0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada