20 d’abril de 2015

La fauna amiga de l'Onyar


Vaig veure, ja fa temps, com una gavina empaitava uns aneguets que nedaven en fila darrere la seva mare, Onyar enllà. I com l'últim de la fila era convertit en sucós esmorzar de l'àgil depredador. Va ser una casualitat, que en fos testimoni, però l'escena deu ser força habitual a la bucòlica postal que tenim estesa al mig de la ciutat. Per sort, quan els polls dels ànec són un xic crescuts, aprenen la manera d'esmunyir-se del perill.
Potser per això no em va sorprendre la petita història recent d'un ànec femella que va anar a raure al jardí d'una casa del Barri Vell –relativament vell, que parlo de la zona que queda entre el carrer Nou del Teatre i el del Portal Nou (ja veieu que els noms contradiuen la suposada antigor)–, hi va fer niu i hi van néixer una dotzena de pollets. Com que a la casa hi ha mainada, la niuada sobrevinguda es va convertir en un espectacle familiar que compartien amics i coneguts. Se'ls ha improvisat una bassa precària, amb una palangana vella. Al jardí, hi ha una escala que uneix dos nivells. Aquella escala va ser un camp d'entrenament important, on els petits aprengueren a saltar els obstacles que els impedien seguir la mare exigent. Els més maldestres van sortir-ne, sembla, un xic malparats (i, si la brama és certa, el més menut hi va deixar la pell).
El cas és que, uns dies més tard, demano notícies a l'amic que m'ha fet la primera crònica dels fets. Perquè, per una altra via, una font prou creïble, m'ha arribat que la família alada dispesera ha aixecat el vol, o més ben dit, ha marxat carrer enllà, en ordenada fila, cap al riu, on podran fer vida normal. No sé com han pogut saltar la paret que tanca el jardí, o si els han obert la porta. No en sé res. Per això pregunto.
“Sí –em diu l'amic informant–, van anar al riu. Sembla que un dels menuts va trobar la manera de passar per sota de la porta i va quedar al carrer, aïllat. Un problema per a la mare, és clar. Però la família d'acollida s'adonà de la situació i van obrir la porta. Com si ho esperés, la mare ànec es posà al davant de l'estol i sí, un darrere l'altre, carrer avall, cap a l'areny de l'Onyar.”
Em diuen que la cap de família de l'aviram ho tenia tan clar que ni va buscar un accés fàcil. Va anar directa al mur del riu i es va tirar a baix, sense manies. Naturalment, els polls, obedients, la van seguir. I sembla que algun en va sortir una mica escalabrat. Vés a saber. Potser serà una lliçó prou útil per a la vida d'ànec que tot just comença com a figurant de luxe del paisatge que els gironins oferim als qui ens visiten.
Quan passo pel riu, no sóc capaç de localitzar els ànecs de la història. Ara, de gavines sobrevolant l'aigua, en veig unes quantes.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada