Killybegs
és Irlanda. La miserable Irlanda de la fam, de l’opressió, de la ràbia, de
l’odi, del sacrifici, de la lluita, de la fred, de la desesperació, de la sang,
de l’alcohol, del fum de tabac, del patriotisme absolut, de la llengua que es
fon entre els dits, de la religió dels vells creients i dels joves ateus, de la
traïció. Killybegs és la violència: a casa i al carrer. A l’aire que es
respira, a la pluja persistent, al vent.
Ara
que ja ha passat Sant Jordi i ja heu comprat el llibre de compromís, perquè
toca, per amistat, per regalar, per si un dia... ara uns recomano un llibre de
debó, un text dels que marquen època, que cal haver llegit i potser rellegit
per tenir alguna idea del que va ser la guerra d’alliberament irlandesa contra
la dominació britànica. Retorn a
Killybegs, de Sorj Chalandon, que he llegit en traducció del francès de
Josep Alemany.
Chalandon,
periodista d’origen tunisià ja havia estat guardonat amb el premi Albert Londres pels seus articles sobre
el conflicte d’Irlanda del Nord. De manera que estava amarat del tema. No li
conec obra anterior, que veig llarga i reconeguda, però diria que per servir-nos
la història ha hagut de inventar-se un estil narratiu propi, original, directe,
ric, contundent, potser esclatant, definitiu, clar. Sembla com si Sorj ens
expliqués el que va passar assegut en un pub irlandès, potser amb la veu una
mica exaltada per la cervesa enriquida amb dosis d’alcohol de més graduació. Se
li entén tot: el que diu i el que no diu. Ell esdevé la història a través de la
paraula.
Li
pregunten a un dels protagonistes: tu ets anglès? I ell respon: no, al
contrari.
He
pensat avui en la novel·la de Chalandon tot sentint notícies de la campanya
electoral, dels polítics d’aquí i dels politics d’allà. La xerrameca habitual, les
frases fetes, la demagògia obligada, el recargolament de les idees per dir
blanc sense deixar de dir negre. Els polítics que, tots, treballaran per
Catalunya, pel nostre bé, pel futur del país, pels nosaltres i pels nostres
fills. Gent d’aquí, de tota la vida; gent de fora; gent que no vindrà mai si no
és de vacances; gent que cobra per dir el que diu; gent que no dirà mai el que
pensa, si és que pensa alguna cosa... Tots fent el soroll just perquè no sentim
el que hauríem d’escoltar: la veu del sentiment, del ventre, de les entranyes.
La mica de veritat que tots duem al cor.
Abans
de començar la seva història, Sorj Chalandon reprodueix una frase copiada d’un
mur de Belfast. Per mi és una editorial per emmarcar, per gravar-la amb foc a
la memòria. Perquè nosaltres fem una transició pacífica, cert, però lluitem
durament contra un procés violent de molts anys. La frase és aquesta:
Quan
la destral entra al bosc, els arbres diuen: mira, el mànec és dels nostres.
Entesos?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada