Contra el catalanisme, la demagògia. Ara se n’han adonat.
Havien oblidat la vella fórmula, que va interpretar tant eficaçment Alejandro
Lerroux a les primeries del segle passat. Semblava tan infantil, tan gastada,
de tan curta volada, que ni hi pensaven. A ells, els grans ideòlegs de la
sagrada unitat d’Espanya, el que els feia trempar era creure que tenien a
Catalunya un exèrcit latent de patriotes dorments, d’espanyols irreductibles,
de nostàlgics de les velles misèries familiars, que es despertarien a toc de
trompeta quan arribés l’hora. Ara, quan es veuen el sant Martí a la cantonada, s’adonen que
no, que als seus soldats latents se’ls en fot si Catalunya es queda a Espanya o
se’n va.
I han retrobat, potser sense voler, el model lerrouxista:
populisme barat, promeses infinites, denúncies generalitzades - massa sovint
justificades - foguerades anarquistes. Tot el que el ciutadà vol sentir, tot el
que vol somniar. Casa per tothom, feina
per tothom i per sempre, vacances pagades i ben pagades,
salut per donar i per vendre, cultura a baix preu, universitat de parvulari,
televisió a la carta, aparcament a peu de carrer. Ni impostos ni taxes ni
tributs ni contribucions. La propietat dels altres és un robatori. Que paguin
ells. Els de sempre: els rics, els poderosos, els polítics, els empresaris, els
famosos de la pantalla, la casta... I els corruptes, tots a la presó, amb
judici ràpid i havent tornat tots els diners. Els nostres diners, els de la
jubilació anticipada, els de la baixa de llarga durada, els de l’acomiadament
improcedent, els de l’atur i els dels cursos de formació. Xauxa.
Mireu si els ha estat fàcil mobilitzar les masses que
callen davant el procés independentista. Només calia repartir caramels a la
porta de les escoles. Ja ho sabien: els costaria perdre molt de poder als
ajuntaments, a les diputacions, als governs autonòmics, potser perdran l’estat.
De moment, però, el que cau de la mà dreta l’entoma la mà esquerra i tot queda
a casa. Que es desfoguin, que ja tornaran a bordo.
Mentrestant, els indignats es mouen, ara sí, i l’onada es
pot endur aigua avall els processos i les mobilitzacions, el futur. A grans
mals, grans remeis. Potser al final no haurà passat res. Al cap i a la fi, si
s’ha de podar algun arbre no serà pas el seu. Les crisis serveixen per aquestes
coses. Crisi econòmica, més rics; crisi política, més poder als poderosos de
sempre.
El 58, l’escriptor Vidal Cadellans - acabat de premiar amb
el Nadal de novel·la per No era de los
nuestros - confessava a un amic que no tenia cap esperança: Espanya passava
d’uns anys en que qualsevol analfabet podia crear un ateneu cultural a uns
altres en que manava un sargent condecorat.
Però qui recorda Vidal Cadellans?
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada