21 de juny de 2015

Tres pinzellades sobre tres noms

Deixeu que us parli de pintors gironins. Són notícia perquè s’exposen les obres de dos vells amics: per una banda l’Enric Marquès, que perdérem massa aviat ja fa una colla d’anys, i del que ara en podem conèixer una extensa mostra antològica a la Casa Pastors, davant de la catedral, amb motiu del dipòsit acordat entre la família i l’ajuntament gironí; per una altra, a les Bernardes de Salt, en Lluís Bosch Martí, que torna a primer terme amb el seu Quixot dels anys setanta presidint una mostra de la pintura més actual del seu taller. Són artistes ben diferents, però que tenen, al meu entendre, moltes coses en comú. Sobretot són dos personatges rebels, inconformistes, amb remarcable càrrega ideològica. En Bosch Martí proclama als quatre vents en cada pinzellada el rebuig declarat al sistema, a l’ordre establert o imposat, als cànons comercials, avançat de sempre a l’inconformisme dels indignats que ara mateix han saltat al primer pla de l’escena social i política. No és estrany que el visitant de les exposicions d’en Bosch Martí acabi acompanyat de l’autor, que amplia de viva veu allò que la tela només suggereix. Diria, al cap de molts dies de conèixer-lo, que en Lluís té tantes coses a dir que no ni caben mai en el quadre.
En Marqués també tenia moltes coses a dir. Potser també massa. En la seva obra hi trobareu la denúncia, la revolta, la indignació. Algunes de les seves peces són cartells, pasquins, que ens criden a la lluita social. La seva estada a París, llarga i fructífera, li va donar una sòlida base ideològica marxista que procurava portar a la pintura, amb la tossuderia del deixeble més aplicat. De vegades amb troballes espectaculars, de vegades quedant-se en l’intent agosarat. Però a sota, al costat, per sobre, hi ha l’Enric Maqués que mira el paisatge de la seva Girona, de la seva Llagostera, els camps de conreu, les teulades amb la xemeneia acollidora, els carrers de la seva infantesa, els veïns xerrant a peu de carrer, la vida de cada dia, manyaga i entranyable, que destil·len poesia per tots costats. Rarament es troben aquests dos móns que l’Enric vivia intensament. Algunes vegades el cap i el cor corrien paral·lels, però massa sovint transitaven vies divergents.
Abans d’acabar, avui que parlem de pintors amics, deixeu que tingui un record amarg per la figura de l’Antoni Pitxot, que ens ha deixat. El vaig veure fa poc mesos, al seu Cadaqués, a la seva república independent del Sortell, amable, assenyat, tímid, servicial, treballador, com sempre. Probablement ja sabia que li quedava poc temps. L’aprofitava pintant i pintant, gastant en art totes les hores de llum dels seus dies. Era un home del renaixement, culte, discret, elegant. Per a molts, un amic.



0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada