Deixeu
que us parli de pintors gironins. Són notícia perquè s’exposen les obres de dos
vells amics: per una banda l’Enric Marquès, que perdérem massa aviat ja fa una
colla d’anys, i del que ara en podem conèixer una extensa mostra antològica a la
Casa Pastors, davant de la catedral, amb motiu del dipòsit acordat entre la
família i l’ajuntament gironí; per una altra, a les Bernardes de Salt, en Lluís Bosch Martí, que torna
a primer terme amb el seu Quixot dels anys setanta presidint una mostra de la
pintura més actual del seu taller. Són artistes ben diferents, però que tenen,
al meu entendre, moltes coses en comú. Sobretot són dos personatges rebels,
inconformistes, amb remarcable càrrega ideològica. En Bosch Martí proclama als
quatre vents en cada pinzellada el rebuig declarat al sistema, a l’ordre
establert o imposat, als cànons comercials, avançat de sempre a l’inconformisme
dels indignats que ara mateix han saltat al primer pla de l’escena social i
política. No és estrany que el visitant de les exposicions d’en Bosch Martí
acabi acompanyat de l’autor, que amplia de viva veu allò que la tela només
suggereix. Diria, al cap de molts dies de conèixer-lo, que en Lluís té tantes
coses a dir que no ni caben mai en el quadre.
En
Marqués també tenia moltes coses a dir. Potser també massa. En la seva obra hi
trobareu la denúncia, la revolta, la indignació. Algunes de les seves peces són
cartells, pasquins, que ens criden a la lluita social. La seva estada a París,
llarga i fructífera, li va donar una sòlida base ideològica marxista que
procurava portar a la pintura, amb la tossuderia del deixeble més aplicat. De
vegades amb troballes espectaculars, de vegades quedant-se en l’intent
agosarat. Però a sota, al costat, per sobre, hi ha l’Enric Maqués que mira el
paisatge de la seva Girona, de la seva Llagostera, els camps de conreu, les
teulades amb la xemeneia acollidora, els carrers de la seva infantesa, els
veïns xerrant a peu de carrer, la vida de cada dia, manyaga i entranyable, que
destil·len poesia per tots costats. Rarament es troben aquests dos móns que
l’Enric vivia intensament. Algunes vegades el cap i el cor corrien paral·lels,
però massa sovint transitaven vies divergents.
Abans
d’acabar, avui que parlem de pintors amics, deixeu que tingui un record amarg
per la figura de l’Antoni Pitxot, que ens ha deixat. El vaig veure fa poc
mesos, al seu Cadaqués, a la seva república independent del Sortell, amable,
assenyat, tímid, servicial, treballador, com sempre. Probablement ja sabia que
li quedava poc temps. L’aprofitava pintant i pintant, gastant en art totes les
hores de llum dels seus dies. Era un home del renaixement, culte, discret, elegant.
Per a molts, un amic.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada