19 de juliol de 2015

Els problemes i les solucions

Consideren, ells, els que manen, els que tenen la paella pel mànec, els que haurien de vetllar per mantenir la pau civil, els que sempre han remenat les cireres, els que s’alternen en el poder a les grans institucions, els que es consideren sagrats guardians de les essències pàtries, els dipositares de la sobirania popular i únics intèrprets de l’esperit de la transició, ells, consideren que asseure’s a la taula per parlar seriosament del problema més greu d’Espanya, seria una mena de traïció, un reconeixement de feblesa que no es poden permetre. I així anem.
El president Rajoy va saber dir que Catalunya no serà independent. Podia haver dit que la setmana entrant plourà, o que el Madrid guanyarà la lliga  que està per començar. Afirmacions que només corresponen als seus desitjos, però que no es fonamenten en cap lògica real. Rajoy afirma, com ho fan tots aquells que demanen el vot dels espanyols, el que li sembla més productiu electoralment i menys compromès políticament. No patiu, Catalunya  no s’independitzarà. Per tant, no cal fer res per evitar-ho. Si de cas, castigarem els que diguin o propugnin el contrari. Ja està.
Cert que si un president de govern assumís que té un problema, hauria de fer dues coses: primer, provar d’entendre i explicar com s’ha produït el desajust; segon mirar de trobar solucions. En aquestes dues fases el podrien ajudar les ments pensats de tot el país. Els polítics, els historiadors, els sociòlegs, els líders naturals de la societat, els opinadors professionals de la premsa, de les ràdios, de les tertúlies de la televisió, tots haurien d’haver dedicat moltes hores a entendre les causes de la desafecció catalana i a seva deriva actual.
Un cop conegudes les causes, les mateixes ments haurien d’haver dedicat esforços a trobar maneres de desactivar-les. Ho han fet? De cap manera. Com si algú que mana molt  hagués donat consignes indefugibles, tots els mitjans d’abast estatal s’han dedicat només a desautoritzar, ridiculitzar, desmentir, amagar, criticar, amenaçar o insultar els ciutadans pacífics que hem sortit reiteradament al carrer en defensa del procés cap a la independència.
No sé si algú coneix algun cas en que aquest clamorós amagar el cap sota l’ala hagi donat bons resultats. A Espanya, amb tota evidència, no. Tot un imperi colonial en el que deien que mai s’hi ponia el sol se’n va anar a fer punyetes mentre els responsables de resoldre les coses fien veure que no passaria res.

Sabeu què penso? Que no volen admetre el problema perquè les solucions que saben els fan més por que el mateix problema. Pensen que qui dies passa anys empeny. Ja s’ho trobaran.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada