Sembla mentida que
- de bona fe o amb mala intenció - entrem en un envit com aquest. La Catalunya que mirem de construir entre
tots, amb llibertat, amb democràcia, pacíficament, harmònicament, parlarà la
llengua o les llengües que decideixin els seus habitants. Queda clar? O encara
hi algú que es pensa que construirem un país no democràtic? Un país
d’imposicions? Un país com el que provem de perdre de vista?
Entenc que alguns
es preocupin per la llengua. Sí, cal defensar-la; sí , necessita suport
institucional; sí, exigeix un reconeixement a tots els nivells. Salvarem la
llengua perquè és la nostra riquesa, el suport més bàsic per a la nostra
cultura i la nostra manera de ser al món. Però o farem sense oblidar que per
caminar calen dues cames. La segona cama sobre la que camina el nostre poble és
la convivència. Hem aprés a conviure. Han convingut molts noms a un sol amor,
que deia Espriu amb il·lusa esperança hispànica. No hi renunciarem per cap
motiu, ni que sigui elevat i noble. Som un poble que exigeix respecte des del
respecte.
Dues cames ben
fermes per anar endavant i que una no entorpeixi l’altra. Algú – i no cal
explicar qui ni perquè – espera que ens entrebanquem, ensopeguem, que els
purismes ben intencionats encallin el camí, que les pors o les desconfiances ens enterboleixin la
vista, que ens travem els uns als altres discutint per un demà que encara no
hem guanyat. No estem explicant el conte
de la lletera. Tenim els peus en terra ferma i sabem on anem. Quan sigui l’hora
de la llibertat – la llibertat de tots els ciutadans – l’exercirem amb la
prudència que hem tingut i que hem hagut d’aprendre a fer servir per
sobreviure.
Que el català ha de
continuar essent la llengua de Catalunya? Evidentment. Que el castellà, parla
habitual d’una part important dels ciutadans, ha de tenir el respecte i el
reconeixement que correspongui? Sense dubtes. De cap de les maneres volem
reproduir els comportaments que hem hagut de patir fins ara. Però això no és
ara el problema. No és el problema d’avui, quan encara tenim tot un estat en
contra. Les nostres formes de
convivència les decidirem lliurement quan siguem lliures.
Primer una cama,
després l’altra, sense pressa i sense pausa. Llengua i respecte; llengua i
convivència. Posar el carro davant dels bous no ajuda gens a fer el camí que
encara cal caminar. D’entrebancs de tota mena, ja ens en posaran els altres.
Molt encertat.