Ja m’agradaria
haver fet la foto. Però les coses van anar massa de pressa. Érem al costat de
la muralla, just darrere de les vetlladores. El passeig és ampli i hi ha força
vegetació, privada i pública. Llavors
veiem el gavià. Ve de cap el turó, passa per davant del Portal Nou i puja cap a
Sant Domènec. Vola baix, feixuc, gairebé exhaust pel pes d’un colom que porta a
la boca i que ves a saber on ha caçat. En alguns forats de la muralla hi tenen
niu moltes parelles de coloms. Passa davant nostre i gairebé vola arran de
terra. Es veu clar que no pot traginar el seu botí. Finalment, acaba aturant-se
al mig del carrer, just davant d’un
autobús que ha hagut de frenar per no esclafar les dues aus.
Suposo que la
proximitat del vehicle l’ha convençut. Deixa el colom – que ja deu ser mort,
perquè ni es belluga – a terra i alça una volada en direcció contrària,
reculant, potser per fer temps fins que el bus hagi passat.
En el seu vol de
tornada, o d’espera, s’acosta a un pi d’àmplia copa acollidora. Sembla que prova de fer-hi una parada per reposar abans
de tornar a la feina. Però llavors veiem la sorprenent aparició d’una garsa que
ataca el gavià – David contra Goliat, per les mides – i aconsegueix allunyar-lo
del carrer i de la muralla. El bec petit s’imposa sobre el gran bec.
És clar, el que pensem d’entrada és que la
garsa està fent costat al pobre colom, que n’és l’aliat. Ens agrada creure que
els animals pensen com nosaltres, actuen com nosaltres, són com nosaltres. Per
això les faules d’animals tenen tant predicament. La cigala i la formiga podrien ser veïnes
nostres, viure al mateix replà. Les coneixem de tota la vida... Ens imaginem un món construït a imatge i
semblança nostra.
També podem creure
que la garsa té el niu molt pròxim, amb la descendència exposada als depredadors.
El seu atac és la manera de fer saber al visitant que serà mal rebut si pensa
canviar la grisa agonia del colom perdut per la vivor blanc-i-negra dels seus fills.
Si espereu un final
brillant, amb lliçó moral compresa, ho sento. Probablement el colom va acabar
esclafat conta el quitrà del carrer.
La garsa sí, segur que la veuré quan, sigil·losa
i vigilant, busqui entre la gespa alguna engruna del pinso del gat de casa. La
veuré sense poder assegurar que sigui la mateixa que va sortir al carrer a
defensar l’espai aeri que comparteix amb els coloms de la muralla.
Per cert, quan les
petites garses s’acosten al territori del gat – que ho fan alguna vegada - és fàcil que s’estableixi una mena de joc inofensiu,
que sol acabar amb una intervenció maternal poc amistosa. No se’n refia gens del gat. I és cert que no
li he vist caçar mai cap garsa, però sí que sol enxampar algun colomí despistat
i en deixa només un escampall de plomes tristes.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada