De fet, es veia a venir. Els que coneixem en Rafel
Nadal de temps, diria de sempre, estàvem segurs que la faria grossa. Sap mirar
el panorama, sap delimitar el paisatge, entén la situació, analitza les
persones, dibuixa el mapa de les relacions i dels fets, planifica, ordena,
aprofundeix, mana i demana, coneix el secret i el misteri de les coses humanes.
Els seus ulls, que regalen un somriure amable i intel·ligent, irònic potser,
foteta i comprensiu alhora, tenen una visió perifèrica inexplicable i una capacitat per enfocar les coses molt
per sobre del que en podem esperar.
Repeteixo: es veia a venir. Després de les
narracions més o menys autobiogràfiques - Quan érem feliços, Quan en dèiem
xampany - que ens van permetre saber del seu talent literari, havia de
venir una novel·la contundent, global, definitiva, que posés en evidència la
professionalitat, l'ofici, la capacitat, l'enginy d'en Rafel. N'ha sortit La
maledicció dels Parmisano, un autèntic monument d'arquitectura verbal, en
el que s'ha conjugat harmònicament la traça descriptiva de l'autor amb la a
capacitat per generar i aglutinar els esforços professionals de l'editor, de
l'agent literari i de molt amics i coneguts.
A pocs mesos de l'edició del llibre, ja s'ha
traduït a vuit o nou llengües, com estava previst. Era, és un llibre pensat,
preparat, manufacturat per abastar els mercat internacionals. L'escenari
històric (la guerra europea en el moment del seu desenllaç, amb els últims
espetecs del feixime), el marc geogràfic (les terres italianes que vessen al
mar Tirrè, a la part posterior de la bota italiana), el paisatge llunyà però
conegut a l'hora (un terrer plenament mediterrani, que es podria trobar
fàcilment a casa nostra)... són camp abonat a la projecció fàcil fronteres
enllà. I aquesta mateixa familiaritat d'aromes i de llums, acosta la narració
al lector català, que transita els camins de la història d'en Nadal amb la
sensació de no moure's mai de casa.
Tot això és veritat. I per tot això La maledicció
dels Palmisano és un bon llibre que em permeto recomanar. Però a mi, ves per
on, m'ha guanyat el cor amb les seves acurades referències a la flora local que
acompanya els protagonistes al llarg del seu periple aparentment llunyà. Apunto
només, de la pàgina 343 - del meu exemplar - aquesta descripció i dieu-me si no
us sentiu com a casa:
"Caminaven entre ortigues i esbarzers.
Riu avall, la vegetació es va anar fent més variada; les farigoles, els romanís
i les roses silvestres baixaven pels pendents fins arran d'aigua i es
barrejaven amb els arítjols, les malves
i els caps d'ase; també hi creixien llentiscles
i ginjolers i, de tant en tant, es veien alguns tamarius, que anunciaven
la proximitat del golf de Tàrent. Els esbarzers eren plens de mores.... Es van
estirar damunt el llistò, a l'ombra dels joncs i dels canyers"
Sí, ja ho sé. A Girona tenim romagueres, de les
que en collim les mores. En català estandard en diuen esbarzers. Ells s'ho
perden. No poden excusar un retard dient que "he trobat una romaguera"
o parlar d'algú que és "tan amable com una romaguera als collons",
parlant en plata. En fi, deixem-ho córrer.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada