5 de juliol de 2016

Un futur en llibertat

A mi que no em vinguin amb punyetes. No tindrem referèndum pactat per dos motius: primer, perquè saben que el sí guanyaria; segon, perquè, si perdés, els sobiranistes ja haurien guanyat pel sol fet de veure reconegut el  poble català com a subjecte polític.
Com pot dir que guanyaria? Com ho sap? - em pregunta un lector.
Doncs ho sé perquè la gent té dos ulls a la cara. Veuen com n'és d'absurda la situació actual, en la que es proclama que tots els espanyols som iguals, però als catalans se'ns exigeix deixar de ser-ho. Les enquestes i els resultats electoral són clamorosos: la gran majoria vol canviar els termes de la relació amb la resta d'Espanya. Els més tebis votarien quedar-se però volen poder-s'hi pensar i decidir. És ben evident que si es desitja continuar a Espanya però en unes condicions més raonables i menys oneroses, cal poder pactar el nou encaix des de la llibertat. Si voleu una Espanya federal cal tenir primer la independència, perquè només es poden federar entitats polítiques sobiranes.
Se'ns repeteixen arguments absurds com a dogmes. No podem fer un referèndum perquè la Constitució no ho permet. És com si primer et lliguessin les cames i després et diguessin que no pots córrer perquè tens les cames lligades. Expliquen que el model escocès no és aplicable a Catalunya perquè Escòcia es va unir voluntàriament al Regne Unit. Potser ni s'adonen que amb aquest argument reconeixen que Catalunya no ha entrat mai lliurement a Espanya. Que la unitat s'ha creat i mantingut a còpia de conquestes militars reiterades.
A l'Espanya del segle XXI ja no val aquell pacte tàcit que va permetre anar tirant, resignant-se a l'usurpació del poder polític per part de Castella a canvi del mercat de les colònies americanes. El dia que es va perdre Cuba i Filipines, el pacte va deixar de tenir sentit. I les engrunes del petit mercat estatal, el de les barreres duaneres, es va acabar el dia que entràrem al Mercat Comú. No eren pactes, perquè no es van negociar mai, però van servir per tenir manses les elits econòmiques catalanes.
Potser sí que el nostre futur estarà lligat al dels altres pobles d'Hispània.  La geografia i la història creen lligams molt forts i molt contundents. Potser sí. Però, en tot cas, la relació i els lligams no podran ser els que ha imposat la força de les armes. Caldrà una tasca mútua de seducció, un procés d'enamorament, ben possible si creix en les dues direccions i sense imposicions de cap mena.
Serem el que decidim ser. I Espanya serà també el que els espanyols vulguin que sigui. Podrem dir que som si realment som lliures. Junts o separats. Aquella España, una grande y libre, dels franquistes ja no existeix. S'han acabat els jous i les fletxes.  Per sort.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada