A mi que no em vinguin amb
punyetes. No tindrem referèndum pactat per dos motius: primer, perquè saben que
el sí guanyaria; segon, perquè, si perdés, els sobiranistes ja haurien guanyat
pel sol fet de veure reconegut el poble
català com a subjecte polític.
Com pot dir que guanyaria? Com
ho sap? - em pregunta un lector.
Doncs ho sé perquè la gent té
dos ulls a la cara. Veuen com n'és d'absurda la situació actual, en la que es
proclama que tots els espanyols som iguals, però als catalans se'ns exigeix
deixar de ser-ho. Les enquestes i els resultats electoral són clamorosos: la
gran majoria vol canviar els termes de la relació amb la resta d'Espanya. Els
més tebis votarien quedar-se però volen poder-s'hi pensar i decidir. És ben
evident que si es desitja continuar a Espanya però en unes condicions més
raonables i menys oneroses, cal poder pactar el nou encaix des de la llibertat.
Si voleu una Espanya federal cal tenir primer la independència, perquè només es
poden federar entitats polítiques sobiranes.
Se'ns repeteixen arguments
absurds com a dogmes. No podem fer un referèndum perquè la Constitució no ho
permet. És com si primer et lliguessin les cames i després et diguessin que no
pots córrer perquè tens les cames lligades. Expliquen que el model escocès no
és aplicable a Catalunya perquè Escòcia es va unir voluntàriament al Regne
Unit. Potser ni s'adonen que amb aquest argument reconeixen que Catalunya no ha
entrat mai lliurement a Espanya. Que la unitat s'ha creat i mantingut a còpia de
conquestes militars reiterades.
A l'Espanya del segle XXI ja
no val aquell pacte tàcit que va permetre anar tirant, resignant-se a
l'usurpació del poder polític per part de Castella a canvi del mercat de les
colònies americanes. El dia que es va perdre Cuba i Filipines, el pacte va
deixar de tenir sentit. I les engrunes del petit mercat estatal, el de les
barreres duaneres, es va acabar el dia que entràrem al Mercat Comú. No eren
pactes, perquè no es van negociar mai, però van servir per tenir manses les elits
econòmiques catalanes.
Potser sí que el nostre futur
estarà lligat al dels altres pobles d'Hispània. La geografia i la història creen lligams molt
forts i molt contundents. Potser sí. Però, en tot cas, la relació i els lligams
no podran ser els que ha imposat la força de les armes. Caldrà una tasca mútua
de seducció, un procés d'enamorament, ben possible si creix en les dues
direccions i sense imposicions de cap mena.
Serem el que decidim ser. I
Espanya serà també el que els espanyols vulguin que sigui. Podrem dir que som
si realment som lliures. Junts o separats. Aquella España, una grande y
libre, dels franquistes ja no existeix. S'han acabat els jous i les
fletxes. Per sort.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada